Tot està relacionat. I res no és el que sembla. Dues frases que podrien agafar tot el sentit del món en un dels casos més estranys, quan no inquietants, de l’actual moment judicial i polític: la persecució de l’advocat Gonzalo Boye per part de l’Audiència Nacional. Aquest divendres es va cloure el sumari i la sala penal de l’Audiència Nacional va enviar un dels lletrats del Procés a judici amb una acusació de blanqueig de capitals. Un cas que té elements tan curiosos com canvis inesperats de doctrina, robatoris sense resoldre en despatxos d’advocats, aparicions de proves dins els sumaris que mai ningú havia vist, inculpacions i delacions de reus que després obtenen beneficis penitenciaris. I tot amb el rerefons del Procés.
Una persecució desesperada contra un narcotraficant de la quasi omnipotència de l’Audiència Nacional i de la fiscalia, amb intervencions policials a trets i, de retruc, l’objectiu de relacionar un afer de suposat blanqueig amb la persona que ha dirigit l’exitosa ofensiva judicial internacional del Procés i l’exili. Una història amb diversos personatges com ara presumptes homicides, empresaris, jutges, fiscals, policies i amb els protagonistes del Procés de rerefons. El puzle té diverses peces que, a més, venen de lluny. Un sumari on també es pot veure com funcionen les relacions de poder de l’Estat espanyol. És el cas Boye, una persecució a un reputat advocat penalista internacional nascut a Xile i amb nacionalitat alemanya que té uns clients incòmodes per a l’Estat.
2017, el punt d’inici
És el 6 de febrer del 2017. És un dilluns. Al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) se celebra el judici pel 9N, amb el president Artur Mas, l’exvicepresidenta Joana Ortega i l’exconsellera d’Ensenyament Irene Rigau al banc dels acusats. Els jutgen per un delicte de desobediència per haver organitzat la consulta sobiranista. El president del TSJC és Jesús Maria Barrientos, que després la mateixa judicatura espanyola ha hagut d’apartar de judicis sobre el Procés arran de les seves opinions polítiques públiques contra l’independentisme. Va ser el primer gran judici contra el Procés i va acabar amb el 129è president de la Generalitat condemnat.
Mentre el fiscal anticorrupció, Emilio Sánchez Ulled, fa la seva exposició inicial en el judici del 9-N, a 600 quilòmetres es registra un episodi que a priori no té res a veure amb Catalunya. L’aeroport de Madrid-Barajas, com a porta d’entrada a l’Estat de milions de passatgers, aquell dilluns també és un formiguer. El control d’aquella frontera és clau, perquè no només significa l’entrada a l’estat espanyol sinó també a la Unió Europea, sobretot des de l’Amèrica Llatina i els països àrabs. La frontera de l’aeroport havia estat fins al gener del 2015 en mans del comissari del Cos Nacional de Policia Carlos Salamanca, que fins al novembre del 2017 també va ser cap de la Unitat Central de Fronteres. Salamanca és amic íntim d’un altre comissari clau en la seguretat de l’Estat, José Manuel Villarejo. De fet, Salamanca està imputat per l’Audiència Nacional a l’operació Tàndem, la macrocausa per les activitats de la policia patriòtica on, segons el jutge Manuel Garcia Castellón, també hi estaria embolicat.
Manuel González Rubio, un empresari colombià de la seguretat, aterra a Barajas aquell dilluns. L’acompanyen Adriana Moreno, Efrén Correa, Bea Correa i José Luis Correa. En els seus equipatges, els agents de duanes hi detecten diners. Entre tots porten 889.620 euros a les seves maletes que no havien declarat. La policia hi intervé i confisca els diners i obre el corresponent procediment d’investigació i denuncia. Gonzalez Rubio vol recuperar els diners comissats a Barajas i necessita un advocat. En aquell moment, potser no s’imaginava el cas que vindria. I, possiblement, el que menys esperava és que l’advocat que li portaria l’assumpte, poc més d’un any després seria un dels adversaris de l’ofensiva de l’Estat contra el Procés, Gonzalo Boye. La dimensió del cas, més que agafar proporcions immenses, esdevindria desconeguda.
Una advocada, porta d’entrada
Dos dies després, el 8 de febrer del 2017, González Rubio truca el timbre de la porta del despatx Boye-Elbal. Venia com a client. De fet, el portava Isabel Prado Pouso, una jove advocada que havia estat alumna de Boye a l’escola de pràctica jurídica del Col·legi d’Advocats de Madrid. Isabel Prado col·laborava amb el despatx de l’advocat de Carles Puigdemont en els casos que ella mateixa buscava o aportava. Però té una altra condició involutària, és filla de José Ramon Prado Bugallo, alies Sito Miñanco. Un condemnat per narcotràfic amb un historial delictiu que comença amb el contraban de tabac a Galícia i acaba distribuint cocaïna. Curiosament, un narcotraficant que va haver de ser indemnitzat amb 7.000 euros per la justícia espanyola per ordre del Tribunal Europeu de Drets Humans. L’any 2003, la judicatura europea va estirar les orelles a Espanya per haver-lo condemnat l’any 1993 a 20 anys de presó per tràfic de cocaïna gràcies a unes escoltes il·legals.
González Rubio es reuneix amb els advocats del despatx. Els explica que és empresari i els narra la situació viscuda a Barajas. El seu encàrrec als lletrats és que iniciïn el procés pertinent per recuperar els diners. La resposta dels assessors és clara: és necessari acreditar l’origen i el destí dels diners. Una vegada resoltes aquestes dues qüestions, els advocats remarquen a González Rubio que haurà de pagar una multa per infracció administrativa d’exportació de divises sense haver-ho declarat a la duana. Durant el mes de febrer, González Rubio aporta documentació per tal de constatar l’origen i el destí dels diners i la seva activitat empresarial. Així, lliura als advocats autoritzacions bancàries, contractes notarials de venda d’establiments comercials, documentació empresarial com ara escriptures i una sèrie de contractes de cessió de crèdits amb garantia hipotecària.
El servei espanyol contra el blanqueig entra en joc
Els advocats recullen tota la documentació, l’endrecen i preparen un escrit d’al·legacions per demanar el retorn dels diners intervinguts que presenten al poderós Servei Executiu de la Comissió de Prevenció de Blanqueig de Capitals i Infraccions Monetàries (Sepblac). El cas s’obre administrativament. Tot just tres mesos després, el Sepblac demana aclarir als advocats de González Rubio algun dels documents. És el 10 de maig. El Sepblac alerta que hi ha contractes i lletres de canvi que han estat utilitzats en altres expedients de recuperació d’actius. Els advocats ho comuniquen a l’afectat, qui immediatament convoca una reunió amb els advocats de qui havien venut les lletres de canvi.
Comproven l’origen i l’efecte dels contractes de lletres de canvi. En pocs dies els venedors dels crèdits fan una declaració jurada davant de notari que avalaven aquesta tesi de compravenda de valors i l’autenticitat dels documents. La declaració notarial és incorporada a l’expedient del Sepblac. El procés continua per minimitzar la multa amb un recurs en la via contenciosa administrativa que dirigeix una advocada del despatx Elbal-Boye, i no Gonzalo Boye directament, perquè no és especialista en aquesta branca jurisdiccional. El cas té vida pròpia.
El Procés, Jaume Asens i l’Audiència Nacional de rerefons
Ja és 16 d’octubre del 2017. Catalunya convulsiona. La llavors magistrada titular del jutjat central d’instrucció número 3 de l’Audiència Nacional Carmen Lamela –que ara és al Tribunal Suprem–, pren declaració als aleshores líders d’Òmnium i de l’Assemblea Nacional Catalana, Jordi Cuixart i Jordi Sànchez. Fa deu dies ja s’havien personat davant una magistrada que també té Sandro Rosell, expresident del Barça, en presó provisional des de fa un any. Sànchez i Cuixart són a la mateixa causa per sedició i rebel·lió que el major dels Mossos, Josep Lluís Trapero, pels fets del 20 de setembre i del Primer d’octubre. Al vespre, fent cas a la petició del fiscal Miguel Ángel Carballo, els engarjola tots dos. Presó incondicional i sense fiança. Lamela instruirà el cas sense miraments i amb el suport de la sala d’apel·lacions, que refermarà totes i cadascuna de les seves decisions.
La situació sociopolítica es va complicant. És dissabte 28 d’octubre, l’endemà de la declaració d’independència que s’ha aprovat i signat al Parlament. El govern de Mariano Rajoy i la seva majoria del PP al Senat han posat en marxa l’article 155 per intervenir les institucions catalanes. El mateix dissabte, Boye torna d’un viatge a l’Índia. Rep una trucada de Jaume Asens, un altre advocat defensor dels drets civils i un dels líders dels comuns a Catalunya. Asens, amic de l’advocat i de l’aleshores conseller de Salut, Toni Comín, li demana consell sobre la querella contra el Govern de Puigdemont. Asens recorda que Boye ha participat en casos com l’11-M, el de Luis Bárcenas, el 4F de Barcelona i el Eduard Snowden, i és un dels principals assessors del Centre Europeu de Drets Constitucionals i Humans. El consell de Boye és contundent: que marxin, que no agafin els mòbils i que portin diners en efectiu. Els líders del Procés ja havien marxat, alguns amb la vista posada a tornar.
Ja és 2 de novembre. Molts dels líders han tornat d’un brevíssim exili. Lamela també decreta presó sense fiança per al llavors vicepresident del Govern, Oriol Junqueras, i per a set consellers del Govern: Raül Romeva, Carles Mundó, Dolors Bass, Jordi Turull, Josep Rull, Quim Forn i Meritxell Borràs. Han anat a declarar al matí també com a acusats de delictes de rebel·lió, sedició i malversació. En canvi, l’exconseller d’Empresa i Ocupació Santi Vila podrà eludir la presó si diposita una fiança de 50.000 euros. D’aquesta manera, la jutgessa Carmen Lamela atén les peticions de la fiscalia.
Una detenció i un assassinat
Passen gairebé dos mesos. El 24 de gener del 2018, arriba a Pereira, a Colòmbia, un home que torna a casa. Es diu Santiago Quintero Marín i té 37 anys. Ni la família ni els veïns saben com és que torna tan aviat d’Espanya, on havia anat per feina. No saben que ha estat detingut a Galícia amb dos quilos de cocaïna fa pocs dies. La policia espanyola sospita que pertany a l’escala intermèdia de l’entramat de Sito Miñanco, a qui fa temps que segueixen la pista. Un advocat aconsegueix els diners de la fiança de Santiago Quintero i el deixen en llibertat. Fora de la presó retorna a Colòmbia. El mateix advocat li facilita el viatge.
Pocs dies després de tornar a Pereira, d’on havia marxat el setembre del 2016, és cosit a trets al mig del carrer, a pocs metres de casa seva. La premsa local colombiana, però, dona algunes dades contradictòries sobre el crim. Uns diaris ubiquen l’homicidi el dia 29 de gener i altres el dia 31. Tot i aquesta discordança, coincideixen que els homicides haurien estat dos sicaris. Té tota la pinta d’un ajustament de comptes intern entre narcos. La hipòtesi més versemblant és que els seus caps devien pensar que Santiago faria de confident a la policia. S’emporta el secret a la tomba.
Euroordres i Operació Mito, una coincidència?
És dilluns 5 de febrer del 2018. Ha passat un any de la intervenció dels diners. El recurs per rebaixar la multa continua viu, en un cas per infracció de l’article 52.3.a) de la llei de prevenció de blanqueig de capitals. És a dir, exportació de divises sense prèvia declaració. Paral·lelament, la majoria dels presos polítics continuen en presó preventiva. I ja fa dos mesos que l’equip de Boye ha derrotat per primera vegada a Bèlgica les euroordres dictades per la jutge Lamela contra els líders exiliats. Precisament és aquesta magistrada –l’ariet contra el Procés–, la que aquest dilluns 5 de febrer ordena una ràtzia espectacular de detencions en un operatiu contra el narcotràfic, batejat com a Operació Mito. Un dispositiu que acaba amb 43 detinguts, 15 milions d’euros en bens, 171 immobles i 139 comptes corrents bloquejats. I Són arrestats Sito Miñanco i Manuel González Rubio, així com la seva exdona, i un nou personatge, Manuel Puentes Saavedra. Diversos advocats del despatx de Boye-Elbal són requerits per a la defensa d’alguns dels detinguts.
Les compareixences dels detinguts davant la jutge Lamela són dures. El fiscal del cas és Ignacio de Lucas, precisament germà petit del senador del PSOE i columnista d‘El País Javier de Lucas. Lamela informa els advocats que els seus clients estan acusats de narcotràfic i blanqueig de capitals en relació amb 889.620 euros confiscats a Barajas el 6 de febrer del 2017. Els lletrats es posen les mans al cap i recorden a la magistrada que el delicte de blanqueig no podia existir perquè s’estava tramitant l’expedient de recuperació davant del Sepblac amb un recurs per rebaixar la sanció administrativa. De Lucas, a la vista dels fets, proposa a Lamela obrir una peça separada de blanqueig de capitals, on inclou, a més de Boye, els advocats Alejandro Guerra i Jesús Moran. La jutgessa decreta el secret de la peça.
Alemanya, Puigdemont i l’Audiència Nacional
El 5 d’abril del 2018, la justícia alemanya deixa en llibertat Carles Puigdemont. Boye ha coordinat la defensa del president a l’exili. Un èxit per al moviment independentista. Però la jutgessa Lamela, la que va començar a engarjolar líders del Procés, té al calaix la peça secreta on hi ha el nom de Boye. El mes d’abril avança metre, coordinadament, amb el fiscal, Lamela dirigeix la peça de blanqueig secreta contra Boye. L’acusació consisteix en el fet que suposadament l’advocat de Puigdemont hauria redactat els contractes de crèdit aportats al Sepblac i que l’Audiència Nacional ja tenia, precisament aportats per Boye com advocat d’alguns dels detinguts per l’Operació Mito.
La investigació contra Boye continua en secret. Arriba el mes de setembre i el vector polític entra de nou amb força a l’Audiència Nacional. Vox i una associació sorgida de la candidatura a degà del Col·legi d’Advocats de Madrid Movimiento 24DOS presenten una querella contra Boye, així com contra els seus representats a l’exili, per suposadament haver aportat una traducció falsificada d’unes declaracions del jutge del Tribunal Suprem Pablo Llarena, que ja ha agafat la instrucció de la causa del Procés. Precisament, l’associació Movimiento 24DOS té entre els seus membres l’advocada Cruz Sánchez de Lara, dona de Pedro J. Ramírez. La querella recau curiosament, al jutjat central d’instrucció número 3 de l’Audiència Nacional, el de Lamela, que tot i així instrueix poc aquesta causa: l’11 d’octubre, el Consell General del Poder Judicial, amb Carlos Lesmes al capdavant, decideix promocionar-la al Suprem –tot i el fiasco del cas Rosell– i en el seu lloc hi posa, Maria Tardón.
Un assassinat i una declaració “voluntària” d’un dels investigats
S’acosta Nadal. És desembre del 2018. La policia judicial, d’acord amb la fiscalia, demana a la nova instructora l’entrada i escorcoll al domicili i al despatx de Boye. Tardón agafa aire i, de moment, deixa a la nevera la decisió. Demana més informació. La decisió d’entrar al despatx d’un advocat que porta una causa delicada per a la imatge de l’Estat a nivell internacional és complicada. Així que esperona els agents perquè busquin més indicis per justificar la mesura.
Passen les vacances de Nadal i Tardón pren una altra decisió: arxiva les querelles contra Boye i l’exili per la hipotètica falsificació dels documents. És 14 de gener del 2019. Un altre dilluns. Tardón signa les interlocutòries d’arxiu per manca de jurisdicció espanyola i opina que la suposada falsificació pot ser culpa “d’un mal francès”. El mateix dia que arxiva les querelles, Tardón aprofita per satisfer la demanda de declarar “voluntàriament” d’un dels investigats en l’Operació Mito, que creu que pot esdevenir una mena de testimoni de càrrec. Es tracta de Manuel Puentes Saavedra. El cita per al 30 de gener.
Tot és a punt, però la declaració resulta un fiasco. Puentes Saavedra no diu res rellevant. El fiscal Ignacio de Lucas s’empipa. La policia es posa en marxa i aporta a l’Audiència Nacional una sèrie d’evidències que vinculen Puentes Saavedra amb una tèrbola operació de narcotràfic –sota instrucció del jutjat número 50 de Madrid– amb la sospita d’assassinat d’un soci seu a Colòmbia. En concret, l’assassinat de Santiago Quintero Marín, el detingut a Galícia que havia mort a Colòmbia i queia mort a trets a finals de gener del 2018. La jutgessa Tardón dicta que la investigació policial espanyola sobre la presumpta relació de Puentes Saavedra amb aquest assassinat s’ha de remetre a Colòmbia.
Nova declaració i obtenció de la prova de càrrec contra Boye
Passen els mesos i no hi ha constància que les autoritats colombianes hagin rebut els documents sobre la relació de Puentes Saavedra amb l’assassinat de Santiago Quintero. Tot i això, el juliol del 2019, l’imputat torna a demanar a la jutgessa declarar “voluntàriament”. Tardón el cita el 24 del mateix mes. Espera que no passi com la darrera vegada, que ningú havia lligat curt la seva declaració. Puentes Saavedra canvia el relat de la seva declaració inicial, on assegurava que els diners de Barajas eren de González Rubio, i narra a la jutgessa que són de Sito Miñanco i, a més, que Boye ha elaborat els documents que justificaven el seu origen.
La declaració va més enllà. Puentes Saavedra assegura que Miñanco va coordinar l’operatiu de suposat blanqueig. És més, detalla a Tardón que Miñanco va participar a les reunions al despatx de Boye-Elbal, on s’estudiava la manera de retornar els diners. Un fet que mai no s’ha acreditat. Tot i les insistents preguntes en la seva declaració, Puentes Saavedra es nega a respondre si ha rebut visites de la policia a la presó i quines trobades hi ha hagut prèvies a la nova declaració. El silenci com a resposta és eixordador per a les defenses.
La fiscalia i la instructora ja tenen el que volien: un testimoni de càrrec en tota regla. Un testimoni especial i ad hoc per acabar d’implicar Boye en una sinistra trama de narcotraficants. Casualment, tres dies després, el 27 de juiol del 2019, la jutgessa valora l’informe favorable del fiscal de Lucas i, tot i la causa de narcotràfic al jutjat 50 de Madrid i les raonables sospites de l’assassinat de Quintero contra Puentes Saavedra, el deixa en llibertat. Continuarà.
5 
3 