Podem ha decidit desmarcar-se de l’acord del PSOE amb Junts pel traspàs de les competències per la immigració. De fet, era una notícia esperada amb el benentès que la seva líder al Congrés, Ione Belarra, ja va assegurar a l’inici de la negociació que els Mossos farien “batudes racistes” —com “fa ara la Policia Nacional”— si tinguessin les competències d’immigració. “Que et parin pel teu color de pell a la sortida del metro, quan vas en autobús, en el lloc de treball… Això que fa ara la Policia Nacional ho farien els Mossos d’Esquadra, que tenen una enorme implantació a Catalunya”, va etzibar la portaveu de la formació fundada per Pablo Iglesias.
La reacció de Podem va despertar les crítiques dels partits catalans, i no cal dir de Junts o ERC, també dels Comuns que també defensen el traspàs. De fet, Carles Puigdemont titllava la negativa de Podem al “supremacisme espanyol” i “primer de xenofòbia”. Tot i la negociació, el coportaveu de Podem, Pablo Fernández, ha revifat la polèmica anunciant que s’oposen al traspàs perquè és una “llei i un discurs obertament racista”. “Podem en cap cas serà còmplice de l’expansió i normalització del racisme”, ha afirmat en una entrevista a SER Catalunya. Hores després, Belarra afegia més benzina: acusava Junts de portar a terme una “agenda del racisme i l’odi”. Unes afirmacions que sobten tenint present que estava al govern espanyol quan es va registrar la mort de 23 persones a la tanca de Melilla.
Ara bé, l’animadversió de l’ala més esquerra de la política espanyola -és a dir, a l’esquerra del PSOE- a què Catalunya tingui més competències o gestioni competències que fins ara eren un monopoli fàctic de l’Estat no és nova, ni de bon tros. De fet, la història recorda la incomoditat i agressivitat amb què les esquerres espanyoles han vist sempre el reconeixement nacional de Catalunya. Especialment, en les línies ideològiques que freguen o beuen del comunisme i que sempre han volgut supeditar les organitzacions polítiques catalanes a les estructures i disciplines espanyoles. És el que l’esquerra nacional ha titllat com “la tradició centralista de les esquerres espanyoles”.
Des de 1928
Del PCE de Dolores Ibárruri, a Santiago Carrillo, a Julio Anguita o Pablo Iglesias, s’ha demostrat que, malgrat alguns discursos oportunistes, sempre topen amb la sobirania dels partits catalans d’esquerres. Tot plegat perquè reconèixer la identitat nacional de Catalunya implicava el reconeixement de l’entitat pròpia d’un partit. El darrer exemple és com Podemos, que obria el camí a les esquerres nacionals en una confluència, va perdre els seus partits de referència a Catalunya -ICV o Comuns- o al País Valencià.
La sospita dels centralismes de les esquerres ja va esperonar la fundació del primer Partit Comunista Català. El llibre “Ni Madrid ni Moscou: El Partit Comunista Català (1926-1930)”,(Tigre de Paper, d’Ignasi Bea, detalla una història tan desconeguda com interessant. La iniciativa d’uns joves catalans el 1928, de crear un partit aliè al Partit Comunista d’Espanya ni de la Internacional Comunista. Un partit que lligava l’alliberament social i nacional, com anys després defensaria Andreu Nin, impulsor del POUM, un partit incòmode per a Stalin i, de retruc per l’ajuda soviètica que rebia la República espanyola. De fet, Nin va ser assassinat i encara es busca el cadàver.
El PCC se sentia políticament membre de la Internacional Comunista i actuava absolutament al marge del PCE. Sobretot, arran del seu origen poc ortodox va ser una formació que prioritzava la lluita nacional i el dret a l’autodeterminació i la seva independència de l’estructura política espanyola. De fet, van editar el primer diari comunista escrit en català (Treball). La seva vida curta va fer que la seva militància es dispersés i molts deixessin l’activisme i la militància en futures confluències perquè entenien que perdia la seva essencial nacional.
El cas Comorera
Sense cap mena de dubte, un dels paradigmes de com s’indigesta la qüestió nacional al comunisme espanyol és el cas de Joan Comorera. Així ho considera un dels homes de referència intel·lectual dins l’espai dels Comuns i que prové del PSUC i d’ICV, com Jaume Bosch. En el seu darrer llibre, “Fer Política” (Tres i Quatre Edicions, 2025) esbossa el cas com dels exemples clamorosos de la pèssima comprensió de l’esquerra espanyola amb el fet nacional català.
“El PCE va intentar diluir el caràcter nacional del PSUC en diverses ocasions”, escriu Bosch. En aquest punt recorda la figura de Joan Comorera, secretari general del partit entre el 1936 i el 1949 i conseller del Govern de Lluís Companys, que va morir a la presó quan complia pena de 30 anys de presó després d’un consell de guerra. Fundador del PSUC el 1935, va acabar expulsat del partit per diferències amb el PCE i per mantenir la fermesa nacionalista. La líder comunista espanyola, Dolores Ibárruri, va maniobrar per tal que fos delatat i detingut per la policia franquista, amb qui no va voler cap acord. Només va durar sis mesos a la presó de Burgos, on va morir.
Comorera va ser acusat de traïdor pel comunisme espanyol per la seva persistència en la defensa dels drets nacionals en consonància pels drets socials. Alhora estava perseguit pel franquisme que es va fregar les mans quan des del comunisme espanyol van esbombar que havia tornat a Catalunya per l’exili. Paral·lelament, i seguint, el llibre de Ramon Breu. “Protocol M. L’afer Comorera” (Voliana Edicions, 2019), hi ha fermes sospites que es va activar el protocol que tenia el KGB (protocol M) per eliminar físicament tots aquells dissidents dels partits comunistes occidentals, és a dir, dirigents no seguissin la línia de Moscou. Com era el cas de Comorera, i com denunciava contínuament el comunisme espanyol, fins i tot, havia portat el PSUC a ser membre de la Internacional Comunista. Una conxorxa contra un comunista que volia un partit per a Catalunya nacionalment lliure.
Carrillo, també
Un dels altres noms de l’esquerra comunista espanyola que va intentar diluir el PSUC, com a gran formació de l’esquerra catalana, va ser Santiago Carrillo. Tot i que, al final de la seva carrera va participar en actes amb certa complicitat amb l’Estatut d’Autonomia i en un acte a Barcelona, l’any 2011 va defensar el dret a l’autodeterminació. Això sí, ja feia anys i panys que no tenia cap mena de càrrec orgànic. Només cal recordar que l’any 1981 va esclatar la crisi dels “renovadors”, que va acabar amb la purga dels que volien “federalitzar el partit” que posava en risc el poder central del partit. La batalla la guanyava el PSUC que treia més bons resultats a Catalunya que el PCE. Les maniobres de Carrillo van apartar Antoni Gutiérrez Díaz que va aguantar l’envestida defensant la sobirania de Catalunya davant l’embat centralista del PCE.
Gairebé fil per randa va passar el mateix amb Julio Anguita que, des del lideratge d’IU, equiparava el PP amb el PSOE i va arribar a fer la pinça amb els populars contra els socialistes. Aleshores, els postcomunistes catalans, de la llavor del PSUC reconvertits en ICV, van aturar els peus a Anguita liderats per Rafael Ribó, que lluitava contra el que va batejar com a “dogmatisme hegemònic d’Izquierda Unida”. De fet, Ribó veia IU com un actor més en el conjunt de la col·laboració del que s’anomenaven les esquerres perifèriques.
Podemos és el darrer exemple de com ha perdut el vincle amb el seu partit de referència quan els Comuns, encara que amb un sobiranisme difús, es distingeixen com una realitat nacional pròpia. D’aquí la trencadissa i la residualització de Podem a Catalunya que defensa la mateixa postura que el politburó madrileny posant en dubte la capacitat de la gestió de Catalunya com a nació amb institucions pròpies de competències que fins ara quedaven en mans del poder espanyol. De fet, és posar en dubte la capacitat democràtica de les institucions i societat catalana pel fet de ser catalans. La història es repeteix, sempre.
