I ara què? Som en una nova cruïlla. Vull pensar que a punt de superar el pas enrere que es va produir l’octubre del 2017. És hora de recuperar el llegat dels fets d’entre el 2010 i l’1 d’octubre del 2017. És hora d’assumir el pas enrere que s’ha produït entre el 27 d’octubre del 2017 i el moment actual. És el moment de recuperar la iniciativa política.
Els darrers anys han estat plens de dificultats. L’independentisme va perdre la iniciativa. L’Estat va jugar amb les seves armes de sempre. Les més obtuses, com ara la policia, els jutges i les clavegueres. I també algunes armes més intel·ligents, com promoure la divisió i radicalització dels partits independentistes o bé, per exemple, la insistència a voler convertir el conflicte entre l’Estat i Catalunya en un pretès conflicte entre catalans.
És evident que l’acció de l’Estat ha fet mal a les bases del moviment favorable a la independència. No sembla, però, que hagin donat la volta a la qüestió central: els catalans tenen alguna raó convincent per deixar de banda la voluntat d’independència? No sé veure cap raó objectiva per continuar incrustats a l’Estat espanyol, un estat fracassat, autoritari i excloent. La ciutadania favorable a la independència no té cap raó per deixar de buscar-la, i té totes les raons per reclamar un estat democràtic i representatiu, més encara en un món què multiplica la necessitat de posseir un estat com cal. Tenim, doncs, el mateix dret que teníem, però ben segur que encara més necessitat.
No crec, però, que l’independentisme en conjunt hagi fet la revisió que calia de les seves pròpies fortaleses i debilitats. Ni tinc la impressió que el relat intern s’hagi enfortit i hagi guanyat en coherència, tampoc que s’hagi entès que la matriu de tot plegat és construir una majoria social imbatible, ni penso que s’hagi aconseguit definir una estratègia política prou unitària, de la mateixa manera que tampoc veig per enlloc que la comprensió internacional del cas català hagi crescut.
Fraccionament i dispersió en l’independentisme
La Diada de l’Onze de Setembre que viurem aquest dilluns espero que sigui molt concorreguda. Però, més enllà del nombre de manifestants, a hores d’ara, mentre escric a priori, veig un ventall de posicions i reivindicacions més fraccionades i disperses del que caldria. Sembla que som en l’esperit del 1978 i no en el del 2023. Catalunya, Estat d’Europa, deia la pancarta de fa més d’una desena d’anys. Hauríem de partir d’aquí, no de l’any 1978.
Necessitem un gran canvi d’estratègia. Cal que sigui unitària i global. Divisió i fragmentació és el que vol l’Estat. Tant de bo que partits i organitzacions aconsegueixin definir-la els pròxims mesos. Certament, la investidura de Pedro Sánchez és una oportunitat. Llàstima que cadascú continua a la seva, encara que el discurs del president Puigdemont dimarts a Brussel·les marca un camí, suposa un notable pas endavant en lideratge i claredat.
No oblidem que les pròximes eleccions al Parlament arribaran aviat i han de ser un marc propici per començar una nova etapa. L’Estat espanyol ha fet servir totes les armes que té, les de sempre, i l’independentisme ha de recuperar la iniciativa política i social. I pot fer-ho. La gent hi és, però falta l’estratègia.
Ens cal una estratègia basada en el dret i en la necessitat. Que relligui els problemes d’avui amb els anhels de demà. Des de la brutal factura fiscal que paguem a l’Estat fins al problema creixent del català. Des de la falta d’inversions ordinàries en trens de Rodalies i carreteres per part del govern central, fins a l’insostenible infrafinançament de la depauperada autonomia. De la pobresa estructural dels serveis essencials, com l’educació, la sanitat i la cultura, a la penúria dels ajuntaments.
D’aquells aspectes que un estat ha d’aportar a una societat, n’hi ha algun amb el qual la ciutadania pugui estar mínimament satisfeta? No ho sé veure. És previsible que l’Estat canviï? No ho veig possible. Aleshores? Desgraciadament, amb l’estructura institucional actual, el més probable és que es multipliquin les dificultats, les tensions socials i la decadència política, econòmica i cultural.
L’estratègia independentista ha de ser capaç de desplegar-se des del cor del problema. La societat catalana no podrà abordar els seriosos problemes que té, i els que estan per venir, els particulars i els globals, sense un bon estat al darrere. I l’Estat espanyol no té gens d’interès a ser-ho, ja ho hem comentat, entre altres coses perquè està monopolitzat per una gent que no està disposada a perdre poder i beneficis. Partim, doncs, del cor del problema: la independència és, almenys de moment, l’única resposta de progrés i de futur davant d’un mal estat, encara més en una època de transformacions, globalitats i interdependències com les que el món està vivint.
L’independentisme, per tant, es materialitzarà per un acte de fe. Avançarà si és capaç de fornir una estratègia de contra estat. No de contra Espanya, i sí de contra estat i contra totes les indolències, degradacions, deficiències i interessos que amaga. Una estratègia a la contra mai pot guanyar. Cal fer dues coses més. Una d’elemental: desenterrar les nostres pròpies indolències. I una de més complexa: donar forma a un ideal de república, a un ideal de país, creïble, pel qual pagui la pena lluitar.
Posem-hi, doncs, intel·ligència. De poc serveix passar de l’ànim al desànim, de la credulitat a la incredulitat, del diàleg a la unilateralitat i les múltiples contraposicions internes que apareixen diàriament. La voluntat d’independència no ha desaparegut i no desapareixerà, perquè l’Estat continua sent, i tot fa pensar que voldrà continuar sent, el de sempre.
El que es pot esperar de la negociació per a la investidura
El president Puigdemont demana un compromís històric, però no posa dates, i fa bé. El conflicte ve de molt lluny i de moment no té data previsible de finalització. El debat sobre la investidura serà importantíssim, però no caiguem en la trampa de creure que el conflicte es resoldrà en aquesta negociació. Posem-hi per damunt el paraigua d’una estratègia que vagi més enllà, que sigui clara i comprensible. La negociació de la investidura serà tàctica i ningú guanyarà per cinc a zero.
L’Estat espanyol mantindrà en joc totes les seves cartes. Violentar els acords, revertir-los quan ho vegi possible. També fer servir les clavegueres quan li convingui. El seu programa continuarà sent desnacionalitzador, per molt que la matemàtica electoral pot ser que els obligui a temperar el seu to repressiu i judicial. És possible que tracti d’oferir una certa reparació autonomista. És molt probable que facin petites concessions que renovin la seva legitimitat a Catalunya. Posaran la línia vermella en l’autodeterminació i el referèndum. Però malgrat tot cal negociar, sense perdre de vista que els possibles acords d’ara són elements tàctics en una estratègia global massa desdibuixada. No ho oblidem, és important. Ens cal un compromís històric amb Espanya, però encara més una estratègia d’estat clara, intel·ligible cara endins, però també cara enfora.
Em permeto demanar-ho obertament a tots els implicats. Cal una nova estratègia política, intel·ligent, global, unitària, eficient, de mirada llarga, desentortolligada de tàctiques circumstancials i parcials. Allunyada de rancúnies històriques i personalismes. És hora de deixar enrere tics sectaris i individualistes. Només així es pot guanyar davant d’un Estat poderós com l’espanyol per molt maldestres que siguin els qui hi viuen acampats. És hora d’entendre que el xivarri tacticista (cadascú a la seva) no ajuda especialment. Cal que recordem que cap estratègia és vencedora si no s’inscriu en una narrativa, en un relat identificable pels convençuts, però també per una majoria dels ciutadans i ciutadanes.
Deia Max Weber que el que és important en política, i en la vida en general, és la claredat conceptual. I afegia que, en un món complex, és decisiva la connexió entre les idees. L’independentisme està sobrat d’idees, en tots els ordres i aspectes, només cal observar la quantitat de grups i xats que tenen coses a dir. Però és necessari posar en marxa una connexió eficaç entre les idees i les voluntats, o continuarem empastifats en la lògica política de l’Estat espanyol.
Dono per suposat que la gran majoria dels qui hem treballat a favor de la independència de Catalunya hem fet, poc o molt, una certa valoració crítica del que ens ha passat els darrers anys. Ens enfortiria fer-ne una certa avaluació col·lectiva, sense por.
No som un país independent, però tampoc una societat vençuda. L’any 2017 vàrem perdre la iniciativa i encara estem pagant-ho, però és el moment de recuperar-la.
El que ha canviat amb les eleccions al Congrés del 23-J
Les eleccions estatals han obert una finestra d’oportunitat. Prou de només defensar-se. Alguns dels nostres dirigents semblen disposats a aprofitar-ho. Esperem que encertin els termes més favorables de cara a la política de contra-estat espanyol i d’estat català futur. Esperem que no s’emmirallin en apostes de conjuntura. Seria imprescindible vincular-ho a una redefinició global del sentit i l’estratègia independentista. Seria bo ressituar sense romanticismes el valor que pugui tenir la república proclamada i no consumada.
Seria molt necessari adreçar-se específicament als molts catalans que han afluixat la seva convicció independentista. Alguns perquè van quedar decebuts de l’experiència de l’octubre del 2017, altres perquè desconfien dels partits, i especialment a aquells que s’han abandonat a la idea que és impossible vèncer un estat com l’espanyol.
I encara seria més que imprescindible una altra cosa: tenir en compte el nombrós grup de ciutadans i ciutadanes que no entenen per què seria bona la independència. Per a ells, l’Estat espanyol segurament està ple de defectes, però és tangible, almenys més que no pas una independència que remet a un estat català indefinit i fantasiós. Entre altres coses implica fer de la república catalana un ideal factible.
Crec que seria bo assumir-ho. Ens cal actualitzar la partitura. És necessari fer valdre les virtuts i reconèixer els defectes del que ha passat, però sobretot construir un ideal engrescador i esperançat. La independència no és només cosa dels confabulats i convençuts. Encara hi ha molts ciutadans que no la veuen.
Segur que les pròximes setmanes viurem expectants, capficats, per com acabarà la negociació sobre la investidura del president espanyol. Tinc la convicció que el president Puigdemont està fent la feina amb rigor d’estat català. No sé si hi haurà noves eleccions o no. Sí que sé que, acabi com acabi, el PSOE-PSC, el PP i les institucions de l’Estat continuaran sent el que són. Dono per suposat que, com han fet sempre, des del 1978, tractaran de revertir acords i pactes. I no tinc cap dubte que, si hi ha repetició electoral i la matemàtica electoral no necessita els set vots de Junts, la política de pacte tornarà al punt de partida. Vull dir, doncs, que no confiem només en la negociació actual. Cal fer-la, i crec que el president Puigdemont l’està portant amb destresa, però cal mirar més enllà d’aquesta conjuntura postelectoral i fins i tot d’aquesta legislatura.
Acabi com acabi la negociació, insisteixo, és imprescindible un replantejament obert, sincer i profund del conjunt de l’estratègia de l’independentisme a llarg termini, que en reforci el sentit, que l’empelti amb una majoria social àmplia, que el torni a situar en l’àmbit internacional com un referent proactiu de democràcia i de futur.
No ens confonguem, doncs. La qüestió sobre si donar suport o no a Pedro Sánchez és molt important, però no deixa de ser una peça tàctica més al tauler. Amb acord o sense, la independència continuarà sent una necessitat per tal que els catalans puguem desplegar una política, una economia, una cultura i fins i tot una civilitat més sana, positiva i adequada a la nació, estat i societat que anhelem. En definitiva, una vida menys condicionada, coaccionada i mal governada.
No oblidem, per tant, que, després de la gran decisió que s’haurà de prendre un cop sapiguem què diu l’Estat davant de les exigències del president Puigdemont, quedarà el mateix Estat de sempre. I pel que jo veig, i crec que tots veiem, és un Estat que es belluga per imperatius de poder, més que no per imperatiu democràtic. I aquest caràcter de l’estat profund no sembla que ningú el vulgui canviar.
Definir l’ideal de república catalana: 10 elements claus
Ens cal, doncs, acompanyar el debat actual, repeteixo, d’una estratègia que situï tots els elements en joc de nou en escena. Ens cal una estratègia que situï l’estat català en forma de república lliure i democràtica en un paisatge i una textura identificable. No parlo d’una data, em refereixo a una millor definició de l’ideal de república que la faci tangible, i d’un projecte de contingut que doni esperança a la base troncal del país. Vull dir, un ideal i un projecte identificable per una part substancial de la ciutadania per tal que s’hi pugui reconèixer. Amb això és on comença el que en aquests articles n’he dit política d’estat català.
Suggereixo que a la política d’estat català hi afegim almenys deu elements que al meu entendre són determinants per acabar imposant-nos a un Estat com l’espanyol.
- En primer lloc, cal restaurar integralment el relat català. Cal explicar bé a què obeeix la nostra exigència d’exercir el dret d’autodeterminació i la voluntat de molts catalans d’independitzar-se de l’Estat espanyol.
- En segon lloc, cal posar a l’abast de tots els catalans (i de passada dels europeus i espanyols) l’ideal de república que defensem la gent que volem la independència.
- En tercer lloc, socialitzar un projecte d’estat i de país inclusiu.
- En quart lloc, tenir en compte les complexitats del món en el qual vivim.
- En cinquè lloc, treballar per articular una majoria social favorable a la independència convençuda i àmplia.
- En sisè lloc, materialitzar una direcció estratègica coherent i unida.
- En setè lloc, compondre una nova pràctica unitària.
- En vuitè lloc, definir un model de mobilització que sumi.
- En novè lloc, tenir en compte el que espera Europa de Catalunya.
- I, en desè lloc, oferir un pacte de respecte i bon veïnatge a Espanya.
Sis aspectes de la política de contra-estat
Però encara cal una cosa més. És imprescindible una estratègia efectiva de contra-estat. Òbviament, ha d’anar més enllà del moment present. Ha de contemplar com a mínim sis aspectes.
- En primer lloc, donar valor al paper conjunt dels grups catalans a les Corts espanyoles.
- En segon lloc, una explicitació clara, lliure de prejudicis, sobre la política més convenient de pactes i negociació amb l’Estat.
- En tercer lloc, una gestió el més eficaç possible, però també tan sincera com sigui possible, de les limitacions i contradiccions del govern autonòmic actual.
- En quart lloc, la definició d’un sistema precís de denúncia nacional i internacional del greuge històric i actual que pateix Catalunya en termes polítics, econòmics, socials, culturals i lingüístics, i dèficit fiscal inclòs.
- En cinquè lloc, el manteniment d’una denúncia internacional dels drets conculcats a Catalunya per les autoritats estatals.
- I, en sisè lloc, un sistema internacional de verificació permanent i públic dels compliments del diàleg i la negociació.
Per avançar s’han de treballar tots els fronts alhora. Desplegar-los per separat és perdre temps i força. Dins de Catalunya: estratègia d’estat català. De cara a Espanya: estratègia de contra-estat.
Ens cal més pensament d’estat propi. La negació de l’Estat espanyol no és suficient. Sabem que és un estat caducat, però una estructura caducada pot mantenir-se molt de temps. Ens cal un independentisme afirmatiu en democràcia, justícia, prosperitat, benestar i civilitat. Ens cal assumir que desmuntar un estat com l’espanyol és més complex del que es va suposar l’octubre del 2017. Ens cal tenir present que la independència de Catalunya es planteja en un món enormement complex. Per tant, és recomanable que dins i fora es vegi com una solució i no com un problema.
Vivim a Catalunya prop de vuit milions d’homes i dones. Pensem el que pensem, tinguem el nivell de renda que tinguem, ens calen bones institucions de govern. Hem assumit que l’Estat espanyol difícilment serà mai l’estat que ens convé. Ens hem rebel·lat contra un estat que ens perjudica sistemàticament.
Som una societat madura i democràtica. Hem de superar amb un plantejament afirmatiu el cansament, l’avorriment i la ineficiència. L’independentisme s’ha d’associar a una idea de bon estat social, servidor i emprenedor, a una voluntat de república exemplar, de republicanisme civilitzador, i en qualsevol cas, democràtic.
Al meu entendre, fer creïble un projecte d’independència demana alguna cosa més que una proclama. Exigeix una definició compartida per un nombre el més gran possible de ciutadans. Són aquests ciutadans els que donaran forma a la majoria vencedora.
Crec que la cosa més rotunda que he après treballant de conseller o de regidor és que construir un país, fer-lo avançar, és abans que cap altra cosa una qüestió d’idees compartides i d’estratègies adequades. Ho vaig aprendre sobretot treballant amb Pasqual Maragall.
La política catalana, l’independentisme, ha de pensar més. L’ideal republicà implica pensar un projecte. Un projecte implica pactar. Pactar implica gestionar. Gestionar implica retre comptes. És la millor manera de plasmar una veritable política d’estat català.
L’estat català, el sobiranisme català, la república dels catalans, o s’associa a un projecte cultural, social, econòmic o no serà. La independència ha de ser sinònim de país més democràtic, just, pròsper, benestant i universalista, o no serà. Paradigma nacional i paradigma social, present i futur, per a la vida de les persones són la mateixa cosa.
Som una societat de gent treballadora, de classes mitjanes, de joves amb poques oportunitats, de gent gran que esperava tenir un país amb institucions més representatives. Per tant, l’independentisme ha de fer notar que ho sap. Vull dir, doncs, que la república és l’eina que ha de relligar dones i homes, joves i grans, infants i jubilats, creadors i emprenedors, empresaris i autònoms, nadius i immigrants, professors i universitaris, metges i sanitaris, investigadors i artistes, ambientalistes i animalistes, conservadors i progressistes. Tots, o no serà.
La república ha de ser sinònim de democràcia, de benestar, de prosperitat, de justícia, d’educació, de cultura, de civisme, de bon govern, de participació, d’urbanitat, de ciutat de sostenibilitat, de salut, de singularitat, d’universalitat, de civilitat, de passat, de present i de futur.
La república és canvi. Ha de donar resposta a les modificacions que s’estan produint en els paràmetres que regien el nostre món. El món s’està complicant i calen eines institucionals adequades. Una nova república és el nostre instrument per fer-hi front. El canvi climàtic no és una broma, els dèficits del sistema productiu tampoc, o la falta de feina de qualitat per als joves, com no ho són els dèficits de democràcia o posar fi la discriminació de la dona, o incrementar la solidaritat amb les generacions més grans, o afrontar la inajornable modernització digital de l’administració pública, o la preservació d’una cultura de la intel·ligència i la diversitat. És construir un estat més democràtic i eficient, més just i inclusiu, més pròsper i avançat, més benestant i, per tant, útil a les necessitats de les persones.
L’independentisme és un moviment polític democràtic que proposa una estratègia per assolir un estat per a Catalunya. Però també és l’expressió d’un ideal engrescador i un projecte viable sobre el qual es mobilitza una gran majoria de ciutadans. I és, no cal dir-ho, el nostre projecte col·lectiu a la civilitat. O bé és tot això, o difícilment serà.
