Al capvespre del divendres 27 d’octubre de 2017, tal com havia suposat, Catalunya, malauradament, no era un país independent. Em preguntava què érem i no acabava de treure’n l’entrellat. De l’única cosa sobre la qual no tenia cap mena de dubte era que l’Estat s’havia posat en marxa.
De fet, des del 10 d’octubre, el dia de la proclamació de la independència que el president Puigdemont va deixar en suspens —i que seria ratificada finalment el dia 27 amb una votació al Parlament—, les trucades telefòniques havien creuat la carregada atmosfera de la capital de l’Estat. Miraven com treure el màxim profit al sí, però no, que molt probablement no s’esperaven. Estava segur que no posarien l’accent en la suspensió, més aviat la llegirien com un signe de debilitat, i, en canvi, posarien tota la càrrega de la prova en la proclamació. Acusarien el govern català de colpista i començaria la repressió. Estava clar, l’aplicació de l’article 155 de la Constitució no tardaria a desgavellar la política catalana.
“Sabéis que si continuáis con eso iréis todos a la cárcel”. Així m’havia avisat, amb dolor al cor, assegurava, un liberal espanyolista que coneixia molt bé Catalunya per raons familiars. El meu dubte era on farien el tall repressiu. L’altra consideració que no podia treure’m del cap era la interpretació que podia estar fent de tot plegat el món, singularment els països europeus.
Inevitablement, els governs europeus estaven tractant d’interpretar què preteníem els catalans. Una de les primeres trucades que vaig rebre va ser d’un diplomàtic dels Països Baixos, el qual simpatitzava amb la causa catalana. Em va deixar anar una frase lapidària: “Colpejar i, tot seguit, posar la galta no sempre acaba bé”.
El món no entén les decisions de la Generlitat
Una estona més tard un secretari d’ambaixada, també d’un país europeu i gens favorable a la decisió del Govern, m’ho va deixar clar: “Heu optat per una via una mica estrambòtica, i sembla que el govern [espanyol] us té controlats. Heu omplert els carrers amb manifestacions meravelloses que eren admirables fins i tot per als qui no entenen la vostra independència, però no entenc gaire bé què preteneu ara. Em diuen des d’Exteriors que estan a punt de suspendre l’autonomia i que hi haurà detinguts, però que no conten que hi hagi problemes greus al carrer i, en tot cas, consideren que la situació està controlada. Què fareu? És veritat que el Govern no ha convocat cap mobilització?”
La República havia quedat suspesa aquell 10-O fins a nou avís. El somni republicà havia durat 56 segons. El despertar va ser abrupte. El Govern havia materialitzat un gest de malabarisme polític extrem i em resultava impossible entendre com els nostres líders havien avaluat els costos.
L’emoció va esdevenir perplexitat. Qui controlava el guió? Preguntes i més preguntes rebotaven dins del meu cervell i estava segur que al de tothom. On érem? Continuava tractant de fer-me una idea del que podia suposar una independència no consumada.
Quin pas endavant suposava? Què significava en relació amb l’1 d’octubre? Com capitalitzava el referèndum? A la tribuna de convidats del Parlament, el silenci cada cop es feia més espès. Algú va dir: “És una genialitat”, però ningú el va secundar. “Un error”, va murmurar en veu baixa algú altre. No sabia verbalitzar-ho, però cada minut que passava, els rostres dels membres del Govern accentuaven la meva impressió sobre el fet que ens havíem disparat un tret al peu.
Desconcert i triple pas enrere
Em va venir al cap un text de Vladímir Lenin, el líder comunista. L’havia llegit a la universitat els anys setanta. El títol era alguna cosa així com: Un pas endavant, dos passos enrere. Teoritzava sobre la virtut política de saber combinar oportunament, tàcticament, passes enrere i passes endavant. Predicava que quan les coses no estaven prou clares, calia preservar les forces, a l’espera del moment oportú. Assenyalava que, de vegades, fent una passa enrere es podien preparar millor les condicions per fer-ne dues endavant. La meva impressió era que no només no havíem fet un pas endavant, sinó que acabàvem de fer un pas en fals, que havien ensenyat la pota, però que l’Estat miraria la bèstia sencera i dispararia a matar.
La intuïció amb què havia arribat a aquella sessió del Parlament de Catalunya s’havia materialitzat: desgraciadament no havia donat pas a una Catalunya independent, però el problema ara era més gran. Tothom coneixia les nostres debilitats, començant pels dubtes que expressaven els membres del govern català i la seva divisió entre els que es decantaven a favor de ratificar la proclamació o els que hi estaven en contra o indecisos. Tothom sabia que el Govern no havia fet els deures amb les estructures que havien de posar les bases del nou estat. Qui més qui menys, s’havia adonat que la correlació real de forces era desfavorable al moviment de l’independentisme.
Era evident que no declarar la independència hauria estat considerat per molts un pas enrere, i fins i tot una traïció, però potser hauria resultat una solució políticament més efectiva convocar unes eleccions autonòmiques, que és el que es va estar debatent del 10-O al 26-O, dia en què va començar el ple que acabaria l’endemà en la votació de ratificació de la declaració del dia 10. Això sí, havien de ser unes eleccions amb un programa republicà clar. I un cop guanyades folgadament, dedicar la legislatura a assegurar el suport d’una gran majoria de la ciutadania a la solució republicana. Era imprescindible relligar la independència a la socialització d’un bon programa republicà, avançat, convincent i inclusiu. Quedava molt per fer per tal que als catalans, i especialment al món, s’entenguessin els greuges que acumulava Catalunya. Faltava posar a l’abast d’Europa el compromís de Catalunya amb la UE. Calia prefigurar una proposta de Catalunya a la societat espanyola, per tal d’establir-hi lligams de col·laboració respectuosos i fins i tot, afectuosos. La independència de Catalunya exigia maduresa argumental i fiabilitat política i, sobretot, calia alguna cosa més que la declaració d’un grup de parlamentaris, calia un poble convençut, no només una avantguarda decidida.
Però res d’això. Ni dues passes endavant, ni un replegament tàctic. S’havia fet mig pas endavant, però més aparent i declaratiu que no pas operatiu i sòlid. En realitat s’estava fent un triple salt enrere. Un dels presents a la llotja de convidats de l’hemicicle em va formular una tesi al meu entendre terriblement errònia: “Ara ens caurà una garrotada repressiva, però si aguantem, s’accentuaran els problemes d’Espanya, i Europa ens farà costat”.
La lògica de ‘com pitjor, millor’ és un error
L’experiència m’ha mostrat que, en política, almenys al segle XXI i en un entorn de benestar relatiu com el nostre, confiar en la lògica de com pitjor, millor és un error. Mai m’ha semblat una bona estratègia política, per molt que sempre hagi tingut un cert predicament a Catalunya. Crec que la política que finalment té incidència és la positiva, la que desfà nusos, la que dona esperança, la que convenç els esperits amb idees més lluminoses i realitats més animoses.
Estava convençut que tal com s’estava proclamant la república, l’independentisme faria una regressió. S’hauria de dedicar a defensar-se, desapareixeria com a promotor d’un projecte de país engrescador i el més probable és que perdés part del seu perímetre i que menys gent hi confiés. En qualsevol cas, era manifest que les primeres reaccions indicaven que mentre que la societat catalana estava estordida, els homes i les dones d’estat espanyols estaven més que satisfets. Se’ls havia obert el cel, ara la iniciativa estava a les seves mans.
La qüestió políticament més rellevant era que l’independentisme i el govern català acabaven de perdre el control de la situació. El sí, però no havia deixat la iniciativa en mans de les institucions estatals. L’independentisme s’havia posat en terra de ningú.
Després del 10-O, tractava de recordar algun cas com el nostre i no el trobava. En el millor dels casos la independència estava només congelada, però òbviament a la defensiva, a l’espera de la trompada. En canvi, l’Estat podia explicar al món que l’independentisme havia trencat la Constitució, que era un moviment il·legal, i que no havien tingut més remei que utilitzar la força, els tribunals i la policia. Insistien en el fet que fos com fos, l’Espanya democràtica tenia dret a defensar-se.
Esperava, almenys, que el govern català fes una declaració indicant on érem i què tocava fer. Passaven els minuts i continuava el silenci. Ens havíem quedat amb la declaració, però orfes d’iniciativa. I encara pitjor, sense relat. I a més desmobilitzats. Algú em va dir que s’estava convidant a la gent que havia acudit al Parlament a marxar a casa.
Imaginava els seus rostres, segur que desmoralitzats. La República dels catalans només podia arribar des del convenciment optimista de la societat civil, la columna clau en la vida catalana, així com la màxima claredat dels líders dels partits i, òbviament, un mínim d’empatia internacional.
Una proclamació d’independència que semblava improvisada
Res d’això estava present en l’atmosfera d’aquells instants. La República proclamada sonava a ocurrència de darrera hora, a improvisació, a moviment poruc i malavingut.
De fet, la proclamació hauria reforçat la tesi tradicional de molts dels coneguts de Madrid: “A la hora de la verdad nunca pasa nada, los catalanes siempre os encogéis, sois como el Barça, mucho juego de medio campo, muchos pases adelante y atrás, pero a la hora de rematar nunca encontráis la porteria”.
La història ho demostrava: en la pugna amb l’Estat, el catalanisme havia improvisat massa vegades, i ara l’independentisme repetia l’error. És una constant històrica, ja hauríem de saber-ho, la improvisació sempre ha donat mals resultats i arronsar-se en el darrer moment encara més. En canvi, a l’altra banda, l’Estat tenia l’argumentari que necessitava. L’aparell estatal, la raó d’estat i els homes i les dones d’estat estaven en marxa.
Els rostres dels consellers i de l’staff eren un poema. I ara què? Ningú ho sabia. Jo encara era delegat del Govern a Madrid. Pensava com a tal. Havia de decidir què fer l’endemà. Rebia trucades de la capital del regne. Tots em demanaven com havien d’interpretar el que havia passat i sobretot, què passaria. Em resultava impossible raonar quin seria el següent pas de l’independentisme.
La política de contra estat s’havia posat en un carreró on ningú sabia veure’n la sortida. Havíem quedat atrapats en una decisió càndida, més influïda pel debat tàctic a l’interior del Govern que no pas per una idea estratègica. La desunió havia tornat a condicionar negativament. Una vegada més els nostres dirigents no havien sabut rematar, no havien sabut relligar una política de contra estat vencedora.
En algun moment dels darrers anys podia haver semblat que la generació de dirigents que conduïa el Procés havia perdut la ingenuïtat, però el to de la proclamació, almenys per a mi, indicava tot el contrari. Una altra vegada, s’havia optat per un cop d’efecte més que per un cop vencedor.
Em constava que durant els dies previs el govern espanyol havia rebut tota mena de propostes d’intermediació, sabia que eren molts els dirigents catalans que havien radiat als dirigents del PP i del PSOE els debats dins del Govern, inclosos els dubtes, els enfrontaments o retrets entre uns i altres.
Les estructures d’estat eren una entelèquia
Era evident que l’Estat, més enllà del ridícul que va fer amb les urnes que mai va trobar, i de l’inadmissible ús brutal de la policia l’1 d’octubre, estava al corrent de les febleses del moviment. Sabia, corria per tot arreu, que les famoses estructures d’estat, les que s’havia compromès a desplegar el vicepresident del govern català, eren una entelèquia; sabien que la unitat política independentista estava sota mínims i que la mobilització social no estava ni prevista.
També estaven al cas que la societat catalana estava políticament dividida, no trencada com deien els portaveus de l’Estat, però sí partida per la meitat. I encara sabien una cosa més. Em refereixo a aquells matisos que acostumen a identificar millor els que toquen l’Estat des de dins: sabien que la força inercial de l’statu quo juga a favor seu. A aquelles hores tenien del tot clar que cap país important d’Europa reconeixeria la independència catalana. Qui podia reconèixer una República acabada de néixer però no consumada?
Madrid sabia que s’acabava de repetir un tic clàssic de la política catalana: el declaracionisme. És un tic, de fet una pràctica, que ve de lluny. Té a veure amb l’escàs poder de les institucions pròpies i amb la tradicional distància d’un Estat sempre excloent i poc representatiu. Les grans declaracions, quasi sempre correctes i plenes de sentit, sovint pomposes, però quasi sempre més tàctiques que estratègiques, han estat consubstancials a la política catalana i singularment al catalanisme.
Havia tornat a succeir. Era més fàcil llançar una declaració d’independència que no pas tenir la temprança de proclamar-la amb la feina ja feta per a guanyar-la.
Proclamar la independència sense tenir una majoria social convençuda al darrere era un error. Com era un error proclamar la independència sense una societat civil compromesa amb un ideal de país identificable i compartit, i pel qual estava disposada a mobilitzar-se, encara que fos d’una manera estrictament pacífica. Com ho era no tenir lligat un cert nivell de reconeixement europeu.
Era fàcil entendre la pressió que el referèndum de l’1 d’octubre havia posat sobre el president, el vicepresident i el Govern. Era comprensible que un bon nombre d’independentistes donessin per fet que era el moment. Alguna gent es considerava filla d’aquell 1 d’octubre i tenia pressa, i era inqüestionable que objectivament el país necessitava la independència per avançar; però no era menys veritat que la bona voluntat no era suficient. Havíem de saber que construir una República és molt més que una declaració, és molt més que apostar per una idea encara abstracta. Una República nova és el resultat d’una àmplia convicció de la societat civil, de l’anhel majoritari d’un país nou, identificable, basat en un projecte d’estat clar, gradual i possibilista. I, òbviament, per aconseguir tot això, cal una política que posi la proa en l’estat futur, que combini estratègia i tàctica. Proclamar la independència sense diferenciar estratègia i tàctica, sense unitat estratègica i tàctica, no fa altra cosa que allunyar-la.
Els dos milions de votants de l’1 d’octubre, els milions de mobilitzats els set anys anteriors, es van quedar orfes de direcció i en mans de la iniciativa de l’Estat. Particularment, els dirigents independentistes, en mans dels tribunals i la policia estatal. A tots ens tocaria de nou centrar-nos a defensar els empresonats i exiliats.
El Senat va per feina i aplica el 155
Entretant, el Senat espanyol va anar per feina. A les 20.26 hores del 27 d’octubre, després de la votació al Parlament per ratificar la declaració d’independència que havia quedat suspesa el dia 10, però sense que el Govern fer res per implementar-la, el govern estatal va intervenir l’autonomia de Catalunya. Un primer decret del president del govern espanyol va cessar al president de la Generalitat i els consellers del govern català. Va cessar també tres persones que no érem membres del Govern ni parlamentaris: el cap dels Mossos, el delegat del Govern a Brussel·les i el delegat del Govern a Madrid.
No m’ho esperava. A les 20.26 hores, el president del govern espanyol em va cessar com a delegat del govern català a la capital del regne. Òbviament, ni el delegat a Brussel·les, ni el cap dels Mossos, ni jo mateix, havíem participat en les votacions del Parlament, però no els va importar mostrar que la repressió afectaria tot l’independentisme.
Havia tractat amb les persones que van elaborar la llista. Mai me n’havia amagat de manifestar-los que l’Estat espanyol que ells conduïen perjudicava sistemàticament els catalans, tampoc vaig deixar de reivindicar el dret al referèndum, i, per tant, a una solució democràtica, però mai vaig deixar d’explicar que la voluntat dels catalans era entendre’s amb la societat espanyola per afrontar plegats alguns dels grans temes que el futur ens plantejaria.
Des de la delegació havia estimulat permanentment un debat civilitzat entre uns i altres, i la bondat per a tothom d’una solució democràtica, però era la solució democràtica el que més molestava els dirigents del PP i el PSOE i dels altres partits espanyolistes. Allò que dèiem de la ingenuïtat: tot i saber el que sabia, em va sobtar trobar-me a la llista de cessats.
Era evident que no tenien cap intenció d’afinar, tiraven pel boc gros, i així indicaven per on anirien les coses. Allò anava en contra del govern català, en contra del cap dels Mossos per l’1 d’octubre, en contra del delegat a Brussel·les per la seva proximitat a les institucions europees i en contra el delegat a Madrid per la permanent reivindicació d’una solució democràtica.
Quan vaig fer la primera lectura del decret de cessament, vaig tenir clar que s’aplicava un 155 fraudulent, atès que al meu entendre ni tan sols seguia la pauta que fixava la Constitució. Sempre he pensat que va ser una aplicació il·legal. A hores d’ara continuo pensant-ho, i desconec si el govern català va considerar la possibilitat d’impugnar-lo jurídicament i políticament.
Al meu entendre se’n va aplicar la versió dura, la que en el procés constitucional dels anys setanta havia estat defensada per la dreta espanyola, però que havia estat rebutjada per la majoria parlamentària, PSOE inclòs. Ara el PSOE aplicava el 155 amb el mateix arravatament que el PP.
A tocar les nou del vespre, vaig abandonar el Parlament, algú em va assegurar que el govern català estava tancat al Palau de la Generalitat. No em treia del cap el i ara què? Havia de tornar a Madrid? Tancar-me a la delegació? Anar-me’n a casa? Al cap i a la fi, estava cessat. Què corresponia fer? No arribava cap instrucció. Vaig intentar parlar amb el conseller que em pertocava, amb el mateix president i amb el seu cap del gabinet. Res. Campi qui pugui. Em sap greu, però vaig sentir vergonya i descoratjament. Estava cessat i punt. Pertanyia a un govern que estava desaparegut i, almenys a mi, no m’arribava cap indicació sobre el que calia fer.
Em preguntava sense parar: com s’havia de definir una proclamació d’independència que no semblava haver previst la reacció de l’Estat del qual es volia marxar? Com qualificar una proclamació d’independència com aquella, sense pas següent?
El 155 ho canvia tot
L’aplicació del 155, amb la repressió i el desmantellament de l’autogovern, sense un alt nivell de resposta política i social, va suposar un canvi polític de primera magnitud. L’independentisme, per primer cop des del 2010, havia perdut del tot la iniciativa política. L’autonomia va passar en mans del govern central. La repressió en marxa i justificada davant de molta gent. El govern català tancat a Palau i la ciutadania a casa sense saber què fer.
La paradoxa estava servida. La declaració que ens havia de donar la independència ens deixava sense autonomia. La declaració que ens havia d’obrir les portes del futur ens portava a defensar de nou la llibertat i l’amnistia. Per a molts, el 155 els va portar a renovar la defensa del vell Estatut d’Autonomia, més que no pas la República proclamada. Confusió.
Acabàvem de regalar la iniciativa política a l’Estat, però també el relat polític. Feia temps que Madrid ho buscava: l’independentisme català, repetien, havia perpetrat un cop d’estat contra l’estat de dret. El nostre Govern s’havia situat al terreny de joc que més els convenia. Per al conjunt de l’elit dirigent, la declaració, per molt congelada -i després no implementada- que fos, tenia tants dèficits tàctics i estratègics que va suposar una bombona d’oxigen.
De fet, la diplomàcia internacional, almenys la majoria dels meus interlocutors residents a Madrid, havien viscut amb inquietud la proclamació, amb alleugeriment la congelació i amb satisfacció la resposta de l’Estat. Val a dir que el que més els va sorprendre d’aquella jornada va ser que la societat catalana es mantingués a casa.
A mesura que passaven les hores se m’engrandia la sensació envers el fet que havíem perdut massa fàcilment una batalla decisiva. L’Estat, que durant anys havia estat acorralat, tenia la iniciativa a les mans.
Una repetició del 17 d’abril del 1931
En el moment clau, l’Estat sabia fer-ho. La política catalana, no. Un automatisme mental em va portar al 17 d’abril del 1931. Feia només tres dies que Macià havia proclamat la República Catalana. Catalunya ho havia fet abans que a Madrid el republicanisme espanyol proclamés la República espanyola.
Tenia al cap la tensa conversa entre el president de la República Catalana, acabada de proclamar, i la delegació de tres dirigents del nou Estat republicà espanyol. En la delegació espanyola estaven inclosos dos polítics catalans. En una tarda de tens debat, van obtenir un acord: es deixava córrer la República catalana per salvaguardar la República espanyola. A canvi, la República espanyola suggeria (de fet obligava) la recuperació d’una vella institució medieval d’autogovern dels catalans anomenada Generalitat de Catalunya; que tot sigui dit, poca gent sabia què havia sigut.
El 17 d’abril del 1931, ja fosc, més o menys a la mateixa hora que el govern de la Generalitat de l’any 2017 decidia com se’n sortia, Macià, acompanyat d’altres dirigents d’ERC, van comunicar a la ciutadania, des de la balconada del Palau, a la plaça de Sant Jaume, que la República catalana, agermanada amb l’espanyola, esdevenia la Generalitat de Catalunya. Els pocs assistents que esperaven a la plaça van aplaudir. Poca gent sabia què suposava aquella claudicació, com tres dies abans no havien entès per quina raó Companys i Macià havien proclamat, tot i ser del mateix partit, dues alternatives de República diferents.
L’any 1931, de la crisi de la monarquia en van brollar la República Catalana, i de la República catalana, a través d’un joc de mans, en va reaparèixer la vella institució medieval de la Generalitat. L’any 1934, el president Companys va proclamar l’Estat català i poques hores després ell i el seu govern van quedar detinguts.
Sempre el mateix, sempre repetint errors, sempre desunits, sempre amb les idees menys clares del que exigia derrotar l’Estat. Ara, 86 anys més tard, els catalans ho havíem tornat a intentar. Havíem proclamat una República que havíem congelat a velocitat supersònica i després deixat sense activar. Potser hi era, però jo no tenia present cap precedent similar. Pràcticament, cap ciutadà estava al carrer, ningú els havia convocat. El nostre govern estava dedicat a decidir com administrar la immediata repressió.
Vaig pensar en cadascuna de les persones del Govern. Molts amics i tots ben coneguts. Vaig tractar d’imaginar les circumstàncies de cadascú. Feina, parella, fills. Era legítim tenir por a la reacció de l’Estat. Era legítim arriscar. Fins i tot, era legítim equivocar-se. Em rebotava dins del cervell la sentència de Max Weber: el món està ple de nobles afanys dels quals sovint en resulten els pitjors estralls. Però els errors es paguen i sabia que els nostres dirigents i les seves famílies els pagaríem més que ningú, però també sabia que tots els catalans en pagaríem una quota.
Era clar que les energies que hauríem de dedicar a recuperar-nos dels efectes de la repressió ens traurien densitat de progrés i de benestar, i, en canvi, donaria a l’Estat carta blanca per continuar operant a Catalunya des de l’autoritarisme i l’espanyolisme. La nostra política està plena de nobles afanys, però encara més de notables errors. I no ha sigut quasi mai una qüestió de temor, més aviat ha sigut històricament una qüestió d’ingenuïtat i, fins a un punt, de supèrbia política. Els nostres afanys són legítims i potser arribaran a concretar-se, però la història demostra que els afanys legítims requereixen polítiques efectives. Algun dels nostres dirigents creia que havent-se abraçat a una vicepresidenta del govern espanyol n’hi havia prou per passar el tràmit. Alguns altres creien que als homes i dones d’estat se’ls podia vèncer amb l’analítica i la pràctica de l’activista.
Doncs no, ara sabíem que no. Però encara faltava molt per entendre que a un Estat només se’l venç amb estratègies de contra estat, que en qualsevol cas, havien de ser molt eficaces, molt pensades, molt ben comandades per dirigents cabals i units, i òbviament, amb molta gent al darrere.
En un instant la República es va congelar
En un instant, Catalunya havia passat de ser una autonomia dins l’Estat espanyol a una República independent. I tot seguit de República independent a un artefacte congelat, que de fet, restituïa de facto una autonomia encara més limitada. Disset dies després, la votació al Parlament no havia canviat res. I, una hora més tard, Catalunya havia deixat de ser una autonomia ordinària i havia passat a ser una autonomia suspesa. La institució autonòmica estava en mans de l’Estat i presidida pel president de l’executiu central.
Continuava aferrant-me a la possibilitat que el govern de Catalunya, el president, el vicepresident, algú, tingués previst un pla d’acció, més o menys secret, per donar sentit i continuïtat a la proclamació. Rebia trucades d’alguns periodistes i coneguts de Madrid. Tots em preguntaven el mateix: què heu fet exactament? Proclamant heu donat l’excusa al Senat espanyol. El Senat ha suspès, a l’empara de l’article 155 de la Constitució, l’autonomia de Catalunya. Què teniu previst?
No podia respondre res mínimament convincent. Tenia del tot clar que el 155 era només la punta de l’iceberg d’una estratègia de fons que l’Estat venia mantenint des de feia anys: centralitzar, judicialitzar i reprimir. Ho desplegaré en els capítols següents.
Feia un parell de dies que havia demanat al conseller de la Presidència, Jordi Turull, què s’esperava que fes des de la delegació de Madrid en el cas que decidissin proclamar la independència. Si aproveu la declaració d’independència, seria bo saber-ho; almenys a Madrid convindria algun gest conseqüent. Si decidiu convocar eleccions autonòmiques, també caldrà reforçar el discurs entre els líders socials i comunicatius.
La resposta del conseller, amb presses i sense voler entrar-hi a fons, no va ser encoratjadora, però em va permetre intuir el que tenia al cap el nostre Govern: “L’única cosa que pots fer des de Madrid és decidir si dimiteixes abans o després de la proclamació. El que és segur és que ells et dimitiran“. Jo estava decidit a dimitir, i fer el que calgués, però no podia imaginar que la declaració fos interpretada pels seus propis impulsors com un punt final, un campi qui pugui.
No sabia quin seria el pas següent, però malauradament, tenia clar que el govern català tampoc ho sabia. Les institucions catalanes estaven als llimbs, però havia quedat clar que el nostre govern havia cedit la iniciativa política a l’Estat i aquest no seria condescendent.
Allà érem. Independents, però congelats. Creixia un ostentós sentiment de perplexitat. El Govern havia fet el silenci. Cap instrucció. És indubtable que la bona política institucional comença amb una comunicació adient, però com qualificar una proclama sense comunicació? Segurament la raó era molt simple i lamentable: el nostre Govern no tenia res a comunicar.
Tractava de comportar-me seguint la lògica d’un Estat acabat de proclamar. Calia transmetre algun missatge coherent a les tres dotzenes d’ambaixades estrangeres amb les quals havia establert vincles, també era imprescindible enviar un missatge coherent als periodistes amb els quals havia treballat a la capital del regne. Calia adreçar-se a la societat civil madrilenya, però encara més a la societat civil del món. Què havia decidit Catalunya? Què passaria demà? Què venia l’endemà?
En un món de xarxes globals és impossible la independència sense tenir res a dir. Una independència amb el mòbil apagat. El silenci feia un soroll estrepitós i la falta d’idees denotaven el més bestial i inoportú buit que havia vist mai a la política. Era el símptoma més explícit del fracàs. Tot d’una, després de la declaració, quan la política declarativa, la que millor feien els nostres dirigents, era imprescindible, van emmudir. De l’imparable activisme declaratiu en va emergir la buidor més sorollosa.
El president Puigdemont s’havia concentrat al Palau de la Generalitat, amb tots els consellers excepte el vicepresident, que sembla que es va excusar. Encara ara no en sé les raons, però que el vicepresident del govern de Catalunya fes la seva particular catarsi despenjant-se de la reunió del Govern per assumptes personals és un detall políticament incomprensible, encara ara. Pel que vam saber més endavant aquella reunió va tenir un objectiu principal: decidir què faria cadascun dels consellers: prendre la dramàtica decisió de quedar-se a Catalunya, amb el risc que suposava, o marxar a l’exili, assumint els costos personals i familiars que implicava.
Puc entendre perfectament el que passava pel cap dels consellers i conselleres i del mateix president. Amb franquesa, em costa molt més desxifrar què pensava el vicepresident. Però tot allò, que per sort no coneixem, era per a llogar-hi cadires. Milers de catalans esperaven alguna instrucció. Què fer? L’endemà era dissabte. Es proposaria alguna cosa? Res. Algun tipus de mobilització? S’omplirien les places majors de tots els pobles i ciutats de Catalunya? Es donaria a conèixer la llista de països que avalaven la independència de Catalunya? Es nomenaria, encara que fos sense noms, un sota-govern d’alts càrrecs disposats a administrar de manera coherent la resposta a les decisions que anava prenent l’Estat?
Res. Les estructures bàsiques d’estat, les que durant mesos havíem suposat que estava preparant el vicepresident Junqueras i el seu equip, no existien. Les accions bàsiques imprescindibles per permetre creure que darrere la declaració hi havia un projecte creïble de nou Estat no existien.
Ningú va anticipar la reacció de l’Estat
Era increïble que no s’hagués avaluat a priori la previsible reacció de l’Estat. Una política seriosa hauria avaluat la reacció de l’enemic. Hauria tingut preparada una resposta a cada hipotètica reacció de l’Estat. Si nosaltres fem A, l’Estat respondrà B i, per tant, nosaltres haurem de fer C, i així successivament. La política menys efectiva és la que es mira el melic, o el melic del seu soci de govern; la política comença a ser guanyadora quan coneix l’enemic millor que un mateix. Independitzar-se improvisant és impossible.
Havíem proclamat i congelat. Havien aplicat un 155 dur. El Govern estava reunit decidint si es quedava o marxava. Més de dos milions de catalans independentistes estàvem a l’espera. La resta de catalans, expectants. L’Estat, amb tots els canons preparats. El món, mirant-nos de reüll. La falta d’una estratègia coherent estava a punt de fondre la immensa convicció social que s’havia expressat l’1 d’octubre i els anys anteriors. En el moment decisiu, els nostres màxims dirigents, més enllà del seu admirable heroisme personal, no l’havien encertat.
No tenien una estratègia clara, no hi havia estructures d’estat alternatives, no posseíem una comunicació eficient, ens havien quedat sense comandament efectiu i la ciutadania a casa desmobilitzada, sense cap suport internacional explícit. Com podia expressar-se un poder alternatiu? Com podia fer-se creïble un projecte de nou Estat proclamat amb tantes mancances? Qui podia creure’s que allò anava de debò?
Han passat els anys i encara ara em costa de creure. Si es proclama no es pot vacil·lar. Si no ho tens preparat, no proclamis i voreja. En política, qualsevol estratègia victoriosa exigeix mantenir la iniciativa a les teves mans. Si mantenir-la volia dir anar a les eleccions autonòmiques, doncs endavant. Es tractava d’acorralar l’Estat. De continuar aprofitant les eines que ell mateix et posa a disposició, d’acumular la força necessària per plantejar batalles guanyadores. Mai perdre el que tens.
Aquella nit, l’activisme independentista es va ubicar en un esglaó inferior. Tota la seva energia es va haver de centrar a defensar-se de la repressió contra els líders empresonats i en la solidaritat amb els dirigents que estaven a l’exili.
Potser seria bo que en algun moment l’independentisme decidís treure alguna conseqüència d’aquells fets del mes d’octubre del 2017, de tot el que els va precedir i del que va venir després. A la política catalana li va tornar a fallar el sentit de contra estat. Aquell sentit que expressa una idea ben precisa: la política catalana ha de passar les decisions pel sedàs d’una política global de contra estat espanyol i d’una política global d’estat català. Dues cares de la mateixa política. Ens queda molt aprendre a formular-lo. Hi tornaré més endavant.
4 
17 
