Carles Puigdemont (Amer, la Selva, 1962) explica que, a Bèlgica, tothom el coneix pel carrer. I, quan se li han adreçat, sempre ho han fet amb simpatia. “Je vous soutiens!”, és la frase que acostumen a dedicar-li taxistes, cambrers i, en general, ciutadans que ni entenen ni comparteixen l’actitud del govern i les institucions de Madrid. Curiosament, aquesta actitud és transversal a flamencs i valons, un indicador democràtic que aprecia tant com enveja un president exiliat. Ens trobem en un hotel de la capital d’Europa. A la tercera planta hi ha un home derrocat, però no derrotat. I del tot determinat a guanyar les eleccions del pròxim dijous.
“No vull morts a la meva consciència”. Vostè ha pronunciat aquesta frase? I en quin context?
Quan nosaltres optem per la via de la no violència això equival a assumir una militància en el pacifisme, no és només un eslògan. En canvi, jo sempre he sentit a dir a l’Estat espanyol que per la unitat d’Espanya estan disposats a tot, i quan Espanya diu tot, vol dir tot. No els he sentit mai dir que rebutjaven la violència. I quan Espanya pronuncia la frase “estem disposats a tot”, això espanta.
Però es pot tenir un estat que col·loqui al frontispici de les casernes un “No tot per la pàtria”?
Un estat modern, esclar que sí. En un estat modern és “tot per les persones” i si la pàtria prescindeix de les persones no és pàtria. I potser per una pàtria així no val la pena morir ni avergonyir-se de les seves decisions. Si es va contra la voluntat de les persones de quin estat estem parlant? Doncs de l’estat d’uns quants, de l’Ibex35 -que ara són molt generosos pagant segons què-, de la llotja del Bernabéu, dels advocats de l’Estat… De totes les elits que sabem que remenen les cireres. Però això no és la pàtria de les persones… Tot per les persones, sí.
Vostè devia ser la persona que tenia més clar que la República Catalana no podria tenir una vida efectiva. Per què va optar per declarar-la?
Jo sí que crec que la República Catalana té una vida efectiva, el que no té és una vida automàtica. El botó de la independència sempre he dit que no existeix, que el procés de la independència té una maduració llarga. El que hem de passar és de la República de la proclamació a la República dels fets, dels fets per a les persones.
La principal constatació de l’independentisme en aquesta crisi és que no hi ha regles? Que en defensa de l’Estat no hi ha límits?
És veritat, l’Estat se salta a la torera el seu propi ordenament. Quan un pres sol·licita declarar s’ha de fer de forma immediata, immediata, i als presos polítics catalans els han retardat la declaració fins l’11 de gener. La directiva europea de l’Euroordre prohibeix explícitament la persecució de suposats delictes polítics i, en qualsevol cas, no permet que sigui una eina capriciosa en benefici dels interessos d’un determinat estat, que la posa i la treu en funció dels interessos i tanmateix ho han fet… Però que ells se saltin les regles del joc no vol dir que nosaltres fem el mateix, és un terreny de joc en el qual perdríem. Per això quan hi ha una urna nosaltres no la defugim, la posi qui la posi. Nosaltres hi anem.
Tornem a la violència. És evident que el pacifisme ha format part de la identitat del moviment independentista, però l’Estat en té prou amb qualificar una mobilització de “tumulto” per capgirar-ne les conseqüències penals.
És un estat que nega la violència de l’1 d’octubre però, en canvi, diu que les manifestacions de la Diada o les cassolades són violentes. És un estat que proclama la viabilitat del sistema de pensions mentre en buida la guardiola, neguen que hi hagi presos polítics i hi ha el vicepresident, el conseller Forn i els dos jordis. D’un estat així te’n pots esperar poca connexió amb la realitat.
La victòria més clara contra aquest estat és la retirada de l’euroordre i la posterior negativa dels socis europeus a reformar-la en el sentit que els reclamava Espanya?
La victòria és que el poble català persisteix. I se n’adonen que les receptes que han venut a Europa que acabarien amb el problema no només no funcionen, sinó que agreugen el problema. Han provocat una destrossa, una ferida en la convivència i en l’economia. Si les coses continuen com el setembre de 2015, crec que se li hauran de demanar explicacions. La retirada de l’euroordre forma part d’aquesta victòria, de la comprovació que l’Estat espanyol pot arribar a fer el ridícul internacional. N’haurem de parlar, de l’euroordre, perquè no pot passar que un estat utilitzi les euroordres a caprici, i que les posi i les retiri quan les pot perdre. Li haurem de demanar explicacions d’aquest mal ús. No ha passat res de nou i l’han retirat passats trenta dies, això vol dir que no hi havia base per presentar-la. No pensaven que aquest combat que tenim tingués una derivada internacional, ells ho havien dissenyat tot perquè això es mengés dintre de l’estat espanyol on ells tenen tot un sistema amb jutges, fiscals i un sistema mediàtic que els empara. Però en el moment que hem obert la porta perquè això s’il·lumini des de fora, la seva estratègia grinyola molt.
Han demanat canviar el sistema de l’euroordre i s’han quedat sols.
És que no es pot demanar que Europa obeeixi a capricis circumstancials d’un govern. Després del ridícul de la retirada, la bufetada que han rebut per la petició de l’euroordre els hauria de fer adonar que la seva estratègia no funciona.
Depèn de com acabi el conflicte, alguns alcaldes s’hauran de plantejar una avinguda Flandes o una avinguda Bèlgica…
Hi ha ajuntaments que s’estan plantejant, com el de Girona, dedicar una plaça a 1 d’octubre, que és una manera de fer un monument a la democràcia. Bèlgica no ha tingut un comportament diferent al que hauria tingut qualsevol altre país demòcrata europeu, que és donar drets i garanties. I no utilitzar recursos com la presó preventiva de manera abusiva i capriciosa. Bèlgica no té un mèrit especial, senzillament hi ha una justícia independent i uns professionals que l’administren. Fixi’s en un detall; de les vegades que hem comparegut davant de la justícia, de totes les dades que hem donat -residència, telèfon, declaracions que hem fet- no s’ha filtrat mai res. Res. En canvi, a l’Estat espanyol és un festival, el secret de sumari és per riure. Això demostra que no hi ha garanties, i menys ara que hi ha aquest furor de l'”a por ellos“. Hi ha tota una generació “a por ellos“, comandada pel seu capità general, que el que vol és venjança, no pas justícia. L’acarnissament a què sotmeten el vicepresident Junqueras, el conseller Forn o els dos Jordis, és un acarnissament només propi de la venjança i no de la justícia.
Ha tingut cap relació amb l’Estat belga, vostè?
Jo amb l’Estat belga no hi he tingut cap relació. I no l’he de tenir, perquè aquest no és un assumpte entre l’Estat espanyol i l’Estat belga, és un assumpte de justícia europea i, en el cas belga, de justícia independent. En tot cas, la decisió d’estar a Bèlgica no és una decisió de tipus polític, sinó de drets fonamentals de la UE, i vam considerar que el lloc més adient per defensar aquests drets era al cor d’Europa.
I amb Nova Aliança, el partit majoritari a Flandes?
És una relació que teníem ja d’abans. Jo havia vingut a Flandes de visita oficial, m’havia entrevistat amb el president de Flandes i havíem preparat una missió comercial al Marroc, que per cert, l’Estat espanyol va boicotejar i va despertar l’enuig de la part flamenca.
El fenomen més espectacular de les enquestes que es donen en aquest tram de la campanya és una pujada molt significativa de la llista que vostè encapçala. A què atribueix aquest èxit, com a mínim demoscòpic?
Al meu entendre, hi ha un desig molt transversal d’una llista conjunta, que el moment històric, l’amenaça greu que plana sobre Catalunya, requeria una resposta de país i no de partits. I en segon lloc, aquesta llista reflecteix força bé aquest esperit, gràcies a la gent que ha dit que sí a formar part d’aquesta llista. Molta gent, en llocs per no sortir, però que han volgut vincular la seva biografia a un projecte polític que en aquests moments es percep com a necessari. La llista és la combinació del desig de molta gent que l’1 d’octubre no va mirar si qui tenia al seu costat defensant les urnes era d’un partit o d’un altre, sinó que estava militant per Catalunya. Aspirem a que un part molt important de la població es pugui reconèixer al mirall de la nostra llista.
Però és un creixement que s’atribueix a una sola persona.
Jo encapçalo la llista, però si fos un projecte personal, jo no estaria aquí, hauria pactat el que fos per tenir una vida personalment còmoda al costat dels meus. Però no ho he fet perquè no va de persones. El vicepresident Junqueras no és a la presó per ser Oriol Junqueras, hi és per ser vicepresident del Govern de Catalunya. Si expliquéssim tot això en clau personal ens equivocaríem greument.
Dels esdeveniments que es van produir a partir de l’1-O, en què vostè marxa amb quatre consellers i una altra part del Govern és empresonat, les conseqüències de tot plegat, i les tensions internes, que explicaran més els historiadors que no pas els periodistes, permetrien fàcilment recompondre un Govern?
Sí. Continuem sent un Govern, un Govern de gent diferent però que té un objectiu comú, que no s’ha desdibuixat. Pot tenir accents diferents, fins i tot itineraris personals diferents, gent que hi vol ser i gent que potser considera que no hi ha de ser, i fins i tot gent que hi voldria ser. Per això ens semblava que a aquest objectiu comú li corresponia també una llista comuna, però d’això no en farem pas una disputa, al contrari, hem de treure avantatge de totes les situacions. Hi ha un desig de continuar la feina encarregada pels ciutadans l’1-O i el 27 de setembre del 2015, que ha estat abruptament, il·lícitament i il·legalment estroncada pel cop del 155. Això no ha canviat, i això ens uneix molt. I per altra banda, abans de marxar ja vam quedar amb tots els consellers que les decisions ens les respectaríem molt, perquè ens trobem en una situació complexa i dramàtica.
Quin va ser el criteri per repartir-se els destins entre els consellers i el president, després del 27 d’octubre?
Hi havia un criteri general que ja l’havíem comentat, i és que la part del Govern que marxés a l’exili pogués continuar operant des fora. Però passen circumstàncies atzaroses i accidentals que fan que algunes coses es precipitin i que els tempos i els ritmes s’hagin d’interpretar de manera diferent. No passa res, sabíem que una part havia pres l’opció de quedar-se i l’altra per continuar defensant el paper del Govern legítim des de l’únic lloc que es podia fer, perquè des de Catalunya era evident que no es podia fer. I calia mantenir la legitimitat del Govern per tenir una opció real de defensa contra aquest cop d’Estat.
Les circumstàncies, que ara no toca explicar-les amb detall, van fer que una part del Govern pensés que era millor tornar al país i assumir les responsabilitats que se’n derivessin. És veritat que tots partíem de la idea, i això no és un error, sinó que ens defineix com a persones decents, que l’Estat espanyol cauria en aquesta pulsió venjativa, i que en tot cas, aniria molt en compte amb l’administració de justícia per a un cas que sap que no és delicte. És de bones persones pensar que un Estat tindrà com a mínim una actitud de prudència i de respecte. Bé, doncs ja hem vist que això no és així i que es va vexar els consellers empresonats. I recordarem també l’1-O i les condicions en què van ser detinguts els nostres consellers i conselleres.
En aquest moment de la campanya, diversos mitjans de comunicació especulen amb la possibilitat d’un cop d’efecte perquè vostè torni a Catalunya durant la campanya. Com ha rebut aquestes especulacions?
Em reconec desbordat per la capacitat que té l’Estat espanyol i el sistema mediàtic del 155 per creure’s les fake news que ells mateixos fabriquen. Fa quatre dies jo era espia rus. Fins i tot s’ho va arribar a creure la ministra de Defensa, que ja em direu com podem estar tranquils quan una potència europea com és Espanya té com a ministra de Defensa algú que treballa amb la informació tan fràgil, tan feble i tan falsa com que jo pugui ser espia rus. Si ara diu que l’objectiu estratègic de la policia espanyola és blindar les fronteres perquè el president no pugui anar a votar o no pugui fer no sé què… la veritat és que al·lucino. Però això explica moltes de les coses que passen. Espanya està instal·lada en una fantasia, i els responsables d’aquesta fantasia -entre els quals hi ha el sistema mediàtic del 155- algun dia hauran de donar explicacions de la seva resposabilitat per intentar justificar una persecució i una repressió per suposats delictes d’odi que no existeixen, per suposada violència que no existeix, per suposada rebelió que no existeix. Han d’alimentar una narrativa que condueixi a la criminalització d’una banda criminal.
Per tant, descarta aparèixer per sorpresa en campanya o el dia mateix de la votació?
Aixó no va de cops d’efecte, va de poder jugar amb les poques o moltes eines que ens queden per fer aquestes feines. Som la part més petita i minúscula del confilicte, al davant tenim un estat gegantí que ha decidit no posar límits a les seves actuacions. Nosaltres, amb el que tinguem, poc o molt, hem de continuar plantant cara, perquè no ens hem rendit. Jo no tinc dret a rendir-me. Jo sóc president de Catalunya escollit legítimament per un Parlament legítim, i destituït il·legítimament. I jo, això no ho vull acceptar. I si per la defensa d’aquesta posició jo he d’estar a Brussel·les, hi estaré. Si he de fer valer els meus drets als Tribunals Internacionals, ho faré. Perquè no m’estic defensant a mi, a Carles Puigdemont, estic defensant el president de Catalunya, el 130è president de Catalunya. Una institució que ha superat molts atacs ha de respondre a aquesta vocació de l’Estat espanyol d’anul·lar-la, de ridiculitzar-la o de mantenir-la acorralada, quieta i provincialitzada. El meu deure, amb moltes o poques eines, és mantenir la dignitat, el dret i la legitimitat de la institució. I això no passa per cops d’efecte.
Fer un cop d’efecte per automàticament ser detingut i no poder exercir abans de les eleccions els drets que podria tenir com a president, potser no és útil. Ara, jo no descarto mai res, actuaré en funció del benefici que pugui produir. S’ha vist amb l’estratègia de Brussel·les. Això no va ser un cop d’efecte, tenia una intencionalitat molt clara, que és el que hem aconseguit finalment: mantenir viva la posició del Govern de Catalunya i de la nostra legitimitat i a més a més, fer gran el focus internacional sobre què passa a Catalunya.
El que sí que diuen totes les enquestes és que si hi ha majories, seran majories molt justes. Hi ha enquestes que donen aquesta majoria dels 68 al bloc independentista, però no n’hi ha cap que digui que li sobrin gaire diputats.
El que diuen les enquestes és que anem molt bé. Perquè si amb el 155 i la violència, l’atemoriment i intimidació, la guerra econòmica, la persecució i assenyalament d’empreses, la destitució, empresonament i exili del Govern… Si amb tot això les coses són més o menys com el setembre del 2015, segons les enquestes, de què els ha servit tota aquesta gran destrossa que han provocat a Rajoy, Arrimadas, Iceta i Albiol? I si amb aquestes condicions, havent de lluitar un candidat a la presidència a la presó, un altre a l’exili, amb el número dos també a la presó, si tot i així guanyem, dos diputats amunt o avall, és una victòria rotunda. No hi ha moviment polític que pugui aguantar en aquestes condicions el que haurà aguantat l’independentisme. I aleshores espero que demanin perdó pel mal que han fet.
També hi ha una qüestió tècnica: Recollir l’acta de diputat. Vostè pot ser president sense recollir-la?
Jo prendré possessió i està previst pel reglament que pugui prendre possessió des de Bèlgica. L’acta, si el poble de Catalunya m’escull diputat, jo la tinc. Per tant, si em voten, seré diputat.
Sense necessitat de recollir l’acta físicament?
Sí.
Haurà de sobrar un diputat, com a mínim?
Veurem. Abans de plantejar aquesta qüestió, demano un compromís explícit del 155 perquè respectin els resultats. Acceptar el resultat vol dir que si el país vol ser governat pel Govern que el 155 va destituir, ho han de respectar, altrament, enviaran el missatge al món que Espanya no és un Estat de dret.
Ha tingut algun contacte directe amb líders de l’unionisme, amb alguns dels quals vostè hi tenia bona relació personal?
No.
No se li han adreçat en cap moment?
Jo no ho he fet i crec que ells tampoc, perquè no m’ha arribat res. I a mesura que es van sabent les coses queda clar per què no ho fan. Aquí hi ha hagut un cop d’estat de saló. De BOE, de consell de ministres, contra una decisió legítima del poble de Catalunya de fer un Parlament de majoria independentista. Com que això no ho han acceptat mai i ho han boicotejat, al final la seva única opció ha estat liquidar la democràcia a Catalunya. I això té noms i cognoms. I ho recordarem tota la vida.
Les relacions entre els dos blocs estan trencades o hi ha alguna mena d’interlocució?
Jo no en tinc cap perquè ells han decidit que l’única opció que poden tenir de victòria és fer allò que mai havíem permès fer als que havien governat Catalunya tots aquests anys, que és crear blocs, anar contra la llengua catalana, denunciar mestres, portar bombers a declarar, perseguir funcionaris —que si porten el llaç groc o no—, impedir manifestacions d’avis, dir com han de parlar els periodistes als mitjans públics, això no havia passat mai a Catalunya, aquesta és la Catalunya que ve si governen el senyor Iceta, la senyora Arrimadas i el senyor Albiol.
Vostè es presenta per ser reelegit president de la totalitat dels catalans. Als catalans que votaran o pensen a votar partits unionistes, quin missatge els adreçaria vostè?
Difícilment hi pot haver una candidatura més integradora que Junts per Catalunya perquè jo apel·lo als demòcrates que tenen tot el dret i tota la legitimitat del món de considerar que el millor per Catalunya és continuar a l’Estat espanyol, però que volen un millor país per als nostres fills. I com el farem aquest país? El farem amb 16.500 milions d’euros menys, és a dir amb 10.000 euros menys per família de Catalunya? O el farem amb aquells diners? El farem amb un Estat en contra o amb un Estat a favor? El farem amb respecte a totes les llengües que es parlen o perseguint-ne una per intentat minimitzar-la encara més? Ho farem respectant els mestres o perseguint-los? Això no va només de si ets independentista o no, va fer un país millor. Volem una policia democràtica i moderna o la volem antiga i que faci por i que pegui? Volem polítics a la presó per expressar les seves idees o no en volem? Ara bé, en una república catalana plenament independent, qui defensi la unitat amb Espanya té tot el dret a fer-ho i si són majoria a aplicar-ho, diguin el que diguin les lleis circumstancials d’aquell moment.
El dia 22, què és el que ha de fer l’independentisme en cas de victòria, i què ha de fer en cas de derrota?
Primer s’ha de veure molt bé en quines condicions votem. Hi ha gent a la presó, hi ha mitjans públics espanyols que són totalment parcials, hi ha un finançament molt desigual de la campanya electoral, hi ha un atemoriment de la població per part de la presència excessiva i injustificada de policia. Per tant, alerta amb el resultat, perquè el resultat que es produeixi és fill d’aquestes situacions tan anormals que hem de denunciar. Però naturalment, si l’independentisme guanya, automàticament ha d’exigir la retirada immediata del 155. I ha d’exigir la restitució del Govern legítim de Catalunya i insistir a l’Estat espanyol i a la UE que respectin els resultats. Ens mereixem que abans d’anar a votar tothom s’expressi clarament en aquests termes, no amb ambigüitats, no amb falses promeses de ‘ja ho trobarem’.
I en cas de derrota?
Dependrà de les circumstàncies. Què vol dir una derrota? baixar 2 o 4 diputats? Al meu entendre és una immensa victòria que en aquestes condicions l’independentisme sigui la força hegemònica i l’única que pugui formar Govern. Això, havent estat víctimes de totes les males arts d’un estat que no ha jugat net, amb l’àrbitre comprat, amb menys jugadors, amb una part important opinió pública esperonada pels mitjans de comunicació que atien l’hostilitat i l’odi, per no parlar directament de les mentides. Tant se val si guanyem per 1 a 0 o per 10 a 0, l’important és haver guanyat en aquestes circumstàncies.
Hi ha un supòsit que tothom considera possible, que és una repetició de les eleccions per incapacitat del Parlament d’investir un president.
No, la incapacitat no seria del Parlament, la incapacitat seria del senyor Rajoy, que suposadament ha convocat les eleccions per solucionar el problema català. El vot dels catalans és sagrat, no s’equivoquen els catalans votant, s’equivoca el senyor Rajoy amb la recepta de violència antidemocràtica que ataca les llibertats i afecta les persones. Teníem una estabilitat política amb un Govern que funcionava amb unes xifres econòmiques que anaven com un tro, però el 155 ho destrossa tot.
En aquests supòsits, si hi hagués unes noves eleccions, vostè es tornaria a presentar?
Nosaltres treballem per guanyar les eleccions i crec que el que convé al poble de Catalunya és que hi hagi la mateixa força hegemònica que ha governat aquest país, que és el que van triar els ciutadans el setembre de 2015. I que tot el que no sigui això serà una gran notícia per a la Moncloa i una pèssima notícia per al país. En canvi, una victòria de Junts per Catalunya serà molt més que un mal de queixal per a la Moncloa i els del 155.
