L’any 2022 podria ser l’any en què podria acabar amb l’exili dels líders independentistes que actualment viuen a Bèlgica i Suïssa. De fet, en pocs mesos el president Carles Puigdemont, els consellers Clara Ponsatí i Toni Comín o la republicana Marta Rovira o la cupaire Anna Gabriel podrien tornar a casa si el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) resol al seu favor la qüestió prejudicial presentada pel magistrat instructor de la causa del Procés Pablo Llarena, en el procediment de persecució de Lluís Puig. De fet, aquest és l’escenari amb què treballa l’equip jurídic de l’exili i responsable de la internacionalització del conflicte i que dirigeix Gonzalo Boye.
Al llarg d’aquest 2022, el TJUE ha de resoldre la petició d’aclariment de Llarena respecte l’eficàcia de les euroordres arran que Bèlgica va denegar -i amb una sonora bufetada- l’extradició del conseller Lluís Puig. Una maniobra que li ha costat algun disgust a la judicatura espanyola pel manteniment de les euroordres quan haurien d’haver estat suspeses perquè la presentació d’una qüestió prejudicial atura el procés judicial en marxa i les seves derivades. Així, la decisió del TJUE respecte la qüestió prejudicial pot desembussar la situació de l’exili i, de retruc, algunes situacions similars que hi ha a l’Europa dels 27.
De fet, la qüestió prejudicial ha permès no només a l’exili poder-se bellugar amb certa llibertat per Europa -llevat d’Espanya- sinó que, a més, ha fet pal·lesa l’obsessió d’Espanya de perseguir l’independentisme fins al punt de saltar-se les convencions o la mateixa normativa europea de cooperació judicial com és el sistema de les euroordres de detenció. El paradigma de tot plegat va ser el cas de la detenció a l’Alguer, Sardenya, del president Puigdemont, el passat 23 de setembre. Un arrest que no va arribar ni a 24 hores i que va obligar a la magistrada de guàrdia a aclarir que la detenció havia estat “legal” però que calia “posar-lo immediatament en llibertat”.

L’Alguer ensenya el camí
Gràcies a aquella detenció, i a l’escomesa de Llarena d’intentar també detenir a Itàlia a Ponsatí i Comín, el magistrat va aconseguir una irada reacció del Tribunal General de la Unió Europea que ha de resoldre sobre la immunitat parlamentària com eurodiputats de tots tres i que ja apunta què podria acabar decidint. El 26 de novembre del TGUE va emetre una resolució sobre les mesures cautelars demanades per Puigdemont quan va ser arrestat a Sardenya. La cúria havia decidit pocs mesos abans mantenir la retirada de la immunitat aprovada pel Parlament Europeu a la vista que no hi havia risc de detenció. Tot en el benentès que la presentació d’una qüestió prejudicial aturava el procés d’instrucció -i les euroordres que se’n deriven- al Tribunal Suprem fins que es resolgués.
El fet de mantenir les euroordres va forçar que el TGUE dictés una resolució especialment dura amb Llarena. En concret, el vicepresident del Tribunal General de la Unió Europea descartava retornar la immunitat perquè “confirma que el procés penal de què es tracta està suspès fins que el Tribunal de Justícia es pronunciï sobre la petició de decisió prejudicial”. Així mateix, la resolució assegurava que “precisa que aquesta suspensió es deriva directament del plantejament d’aquesta petició i no necessita una decisió específica del Tribunal Suprem sobre això”. És a dir, que considerava que fins que el plet principal sobre les euroordres no es resolgués, aquestes estan suspeses, una interpretació que topa amb l’estratègia del magistrat instructor del Procés. Per si en quedava algun dubte, l’òrgan jurisdiccional europeu afegia que el Suprem “estava al corrent d’aquest efecte suspensiu“.

El TJUE, Espanya i sis estats europeus
Per tant, el TGUE deixava clar que, de moment, no retornava la immunitat perquè, com s’havia constatat amb la immediata posada en llibertat a l’Alguer, no hi havia cap país de la Unió que l’arrestaria. Així, la clau de volta de tot plegat, és que resol el TJUE respecte la qüestió prejudicial. El mes d’agost, les defenses de l’exili, incloses les de la cupaire Anna Gabriel, que dirigeix un bon expert en dret penal europeu com Benet Salellas, i de la republicana Marta Rovira, es van personar i presentar les seves al·legacions sobre la qüestió prejudicial. En tot cas, totes dues poden restar força tranquil·les a Suïssa, perquè l’Estat helvètic ni tant sols ha obert un procediment en entendre que són exiliades polítiques i perseguides per al seva condició d’independentistes.
En la qüestió prejudicial, Llarena demanava a través de set apartats aclarir si un altre tribunal podria vulnerar el principi de confiança mútua en el fet de posar en dubte -com és el cas- la competència del jutge que ha emès l’euroordre. És a dir, si es pot avalar que Bèlgica denegués les euroordres en entendre que el Suprem no era el jutge predeterminat per la llei tal i com va recollir el tribunal belga recollint el dictamen del Comitè de l’ONU sobre detencions ordinàries.

La qüestió ha plantejat diversos fronts. Per una banda, les defenses. Els advocats van al·legar que tot el plantejat per Llarena estava “sobradament decidit per la doctrina del mateix tribunal” o bé que escapaven dels marges d’actuacions del TJUE. De fet, les defenses van destacar que l’única qüestió que podia entrar a raonar el Tribunal era si el Suprem podia remetre contra la mateixa persona i davant l’Estat membre una nova ordre de detenció si ja havia estat tombada pel mateix Estat.
De fet, és l’única que els exiliats consideren que el tribunal europeu hi pot entrar perquè pregunta sobre el que pot fer la justícia espanyola, l’emissora de prejudicial, i no la justícia d’un altre estat. Ara bé, la defensa dels exiliats interpreta que el tribunal ha de resoldre en el sentit que quan un Estat ha denegat un lliurament argüint la vulneració de drets humans ja no es pot presentar una nova ordre europeu de detenció pels mateixos motius, contra la mateixa persona i en el mateix procediment.

Bèlgica també va presentar al·legacions empipada amb l’amenaça clara de Llarena de presentar un “recurs d’incompliment” contra l’estat belga per denegar l’euroordre. Però no és l’únic Estat que s’ha afegit al procediment. Fonts properes al cas confirmen que hi ha fins a sis Estats personats amb interès en la resolució de la qüestió, com serien el cas d’Irlanda, Polònia o Txèquia amb casos similars.
El setè de cavalleria…
A tot això, cal afegir una resolució que pot ajudar a la resolució favorable a l’exili. És una decisió del TJUE del passat 12 de març d’un ciutadà nord-americà que podria ser perfectament aplicable al cas català i en benefici dels seus interessos. Aquesta resolució ratificava el principi de non bis in idem (no es pot jutjar ningú dues vegades pels mateixos fets) i seria perfectament aplicable al cas dels exiliats. “És com l’arribada, en termes americans, del Setè de cavalleria”, comenten fonts del cas a aquest diari. El cas es remuntava al 2012, quan els Estats Units van demanar la detenció d’un ciutadà nord-americà a Alemanya a través de la Interpol, que tenia càrrecs de corrupció en contra.
Però, vet’ho aquí, que la justícia alemanya ja havia processat el mateix ciutadà pels mateixos fets. El cas s’havia tancat i la responsabilitat penal quedat extingida el cas amb el pagament d’una multa. En rebre l’odre vermella de detenció, la policia alemanya va dubtar si podia ser detingut de nou pel mateix cas, per ordre d’un tercer estat. De fet, l’ordre de detenció era una “notificació vermella”, és a dir, que no li permetia desplaçar-se a estats membres de la Unió, amb l’excepció d’Alemanya, sense que corrés el perill de ser detingut. Per això els tribunals alemanys es van dirigir al TJUE per aclarir si l’article 54 del Conveni de Schengen del tractat de s’havia d’interpretar en el sentit que quedava prohibit cursar ordres de detenció per una causa en què un dels estats membres ja hagués determinat que havia quedat extingida la responsabilitat. En definitiva, el TJUE considera que l’article 54 “s’oposa al fet que un estat persegueixi una persona pels mateixos fets pels quals ja ha estat jutjada amb sentència ferma per un altre estat”.
En conclusió, el TJUE determinava amb aquesta resolució que les directives i el tractat de Schengen indiquen que no es pot tornar a detenir un ciutadà europeu que ja té sentència ferma en un altre estat membre de la Unió Europea pels mateixos fets, com seria el cas de Puig amb Bèlgica.
Junqueras porta al TJUE a Marchena
Així un cop, el TJUE hagi resolt la qüestió prejudicial, i en cas que fos favorable als interessos de l’exili, obriria una gran porta d’oportunitat a l’exili. La defensa confia que amb una resolució que ratifiqui la decisió de la just´ícia belga amb Puig, el TGUE no tindrà més remei -com apunta en les seves resolucions- de retornar la immunitat parlamentària als tres eurodiputats. Per altra banda, Puig mantindria el seu dret a la lliure circul·lació i Rovira i Gabriel es podrien desplaçar per la Unió amb la cobertura del cas Puig per evitar tràngols com la detenció.
Però aquesta no serà l’única resolució internacional dels líders independentistes. En el balanç hi ha pendent una resolució del recurs de cassació que Oriol Junqueras va presentar davant el TJUE per la pèrdua de l’escó. De fet, és un procés molt interessant perquè ha permès a l’equip d’Andreu Van den Eynde i Marc Marsal poder explicar a la cúria europea la maniobra de Manuel Marchena per evitar, precisament, suspendre el procés judicial tot i haver presentat la qüestió prejudicial que l’obligava a aturar-lo.

El recurs és jurídicament complexe però pot donar la volta com un mitjó al cas que Junqueras perdés l’euroescó. El cas es remunta al juliol de 2019, quan es va encetar la legislatura europea, i Junqueras n’era candidat electe. En aquell moment es trobava en presó provisional, pendent de la sentència del Tribunal Suprem del Procés que no arribaria fins el 14 d’octubre de 2019. A partir d’aquí s’enceta un complexe entramat jurídic que generen fins a quatre resolucions de les instàncies europees que han rebutjat finalment atorgar-li la condició de diputat. Ara bé, cal tenir present que el desembre de 2019, el TJUE va declarar que tenia immunitat quan va ser condemnat per la sala II del Tribunal Suprem a 13 anys de presó i, per tant, havia d’haver agafat l’acta com eurodiputat. De fet, aquesta resolució va servir per tal que Carles Puigdemont i Toni Comín poguessin accedir a l’eurocambra com a parlamentaris, el gener de 2020.
La defensa de Junqueras va al·legar, en el procediment obert davant el TGUE per la negativa del president de l’Europarlament David Sassoli a retornar-li l’escó. Això va generar unes al·legacions d’Espanya que s’han reconduït en un recurs al TJUE per discriminació arran que Junqueras va poder sortir de la presó per agafar l’acta de diputat al Congrés i, en canvi, no per agafar el seu escó a Brussel·les. Gràcies a aquesta escletxa, els advocats del líder d’ERC han pogut relatar amb tota mena de detalls com Marchena va idear un subterfugi jurídic per evitar aturar el judici, i haver de deixar en llibertat els processats perquè haurien passat dos anys de presó preventiva abans de dictar sentència.
L’argúcia del president de la sala penal del Tribunal Suprem va ser obrir una peça separada de situació personal, és a dir, un subprocés per tal d’evitar parar la causa especial del referèndum. D’aquesta manera, evitava paralitzar la causa principal i només aturava la peça separada sobre el permís de sortida. La peça separada generada sobre si era eurodiputat o no, o si tenia immunitat, va ser un truc per evitar suspendre el procés principal del judici penal a la vista que a Marchena se li estava exhaurint el temps de presó provisional. I això és el que la defensa de Junqueras ha denunciat i que el TJUE haurà de resoldre.
L’estratègia de Marchena passava per evitar haver de suspendre la peça principal. Per dur-ho a terme, va crear una doctrina basada en què un cop iniciat el judici ja no es podia aixecar la immunitat, podia continuar el judici oral i dictar sentència. És a dir, volia dictar sentència abans que arribés la sentència del TJUE, d’aquí la base del recurs de cassació que s’hauria de resoldre el 2022.
Si a tot això afegim, que el Tribunal Europeu de Drets Humans ja ha fet el primer pas per admetre a tràmit els recursos presentats per Jordi Cuixart, Jordi Turull, Jordi Sànchez, i Josep Rull. Fins i tot, ho ha fet en català, vol dir que en els propers mesos possiblement acordi a l’admissió o inadmissió dels recursos, un senyal que pot neguitejar la judicatura espanyola. Tot apunta que tal i com ironitzava dimecres el president Puigdemont a través del seu Instagram, aprofitant que era el seu aniversari, que l’any vinent podria ser que el celebrés a Catalunya.
