Per què Yolanda Díaz (gairebé) mai parla de Catalunya

Santiago Carrillo, amb qui vaig mantenir freqüent contacte durant alguns anys, em va dir un dia: “El secret de la supervivència en política és no ficar-se en embolics que no et corresponen”. Yolanda Díaz, que a vegades em fa l’efecte que pot arribar a jugar un paper semblant al de l’històric dirigent comunista (o ‘eurocomunista’) en algun moment, segueix aquesta màxima al peu de la lletra. Per exemple, mai he sentit la vicepresidenta i ministra de Treball parlar ni sobre els entrellats de la negociació del govern central amb el Govern ni sobre molts altres dels temes ‘espinosos’ que afronta l’executiu de Pedro Sánchez. Exclosa ara, és clar, la qüestió de la reforma laboral, que sí que competeix de ple al departament de Díaz i que, per descomptat, no serà precisament la que provoqui que la sang arribi al riu en les relacions entre els partits de la coalició governant.

Jo crec que, abans de llançar-se a dissertar sobre, per exemple, el futur que ella albira per a Catalunya, que és un tema complicat i polèmic en molt diversos sectors polítics espanyols, Yolanda Díaz tractarà de formalitzar una mica més aquesta plataforma a-l’esquerra-de-l’esquerra que està preparant, i que pròximament farà un primer pas amb la compareixença en públic d’Ada Colau i Mònica Oltra juntament amb la pròpia vicepresidenta. Aquest serà un primer pas públic caut, al qual, em diuen, seguiran uns altres a Andalusia (amb Teresa Rodríguez, d’Anticapitalistes Andalusia) i a Madrid (amb el partit d’Iñigo Errejón i Mónica García, apadrinat potser per Manuela Carmena). Si ho aconsegueix, es tractarà d’un cartell sens dubte atractiu, que es completarà amb les restes d’Unidas Podemos, un partit que avui apareix seriosament tocat i en el qual Yolanda Díaz ni tan sols milita, anticipant potser futurs estira-i-arronsa, que alguns ja intueixen, amb Ione Belarra i Irene Montero.

La controvertida Colau

Clar que aquesta amalgama de gents procedents de formacions i paratges tan diversos deriva en un puzle difícil d’encaixar. Pot ser, així considerades les coses, que sigui l’alcaldessa de Barcelona qui defineixi en bona part les línies mestres de per on ha de discórrer el que en els cenacles madrilenys es diu ‘la qüestió catalana’, de la mateixa manera que altres/as dirigents aportaran més elements al collage. I no diria jo que la part majoritària del govern de Pedro Sánchez, per a qui Colau és una figura controvertida i de relació no sempre fàcil, coincideixi en l’actualitat plenament amb els postulats de Catalunya en Comú.

En tot cas, aquesta que indico em sembla l’operació política més important que s’està cuinant ara mateix, curiosament des d’un govern amb majoria del PSOE al qual la plataforma de Díaz intentaria arrabassar alguns centenars de milers de vots, per a augmentar la seva influència i pes en una coalició que seria renovada després de les eleccions generals, cas que les urnes ho permetin. Perquè del que sens dubte es tracta és de reeditar el vell somni que algun dia va tenir Carrillo: ell sabia que no podria fer el ‘sorpasso’ al PSOE de Pablo Iglesias (Posse, naturalment), però al que aspirava, ell mateix m’ho va dir, era al fet que els socialistes consideressin el PCE de llavors “una peça fonamental”. I algun dia em va dissenyar fins i tot l’abast del seu pla, que, per descomptat, passava per tractar d’aconseguir el major suport possible a Catalunya i a Andalusia “que són els graners de vots i escons on es guanyen les eleccions nacionals”. Per això, es va obstinar sempre a reforçar el que seria Esquerra Unida (en realitat, allí el PCE) a Andalusia i a donar suport al PSUC a Catalunya.

El fracàs de Carrillo

Clar, probablement és massa aviat per demanar més concrecions programàtiques a l’encara incipient plataforma, i més donada la prudència que exhibeix Yolanda Díaz a l’hora de parlar dels temes que, ara com ara –ara com ara—, no li competeixen pel seu càrrec. De moment, insisteixo, la vicepresidenta intenta aconseguir el que Pablo Iglesias, el seu incòmode mentor, no va poder: aglutinar diverses de les avui disperses forces considerades a l’esquerra del PSOE i fer-ho, com va intentar Carrillo, des d’un PCE obert a coalicions tan peculiars com la que va resultar en Esquerra Unida. Allò va sortir com va sortir, i Carrillo va acabar marxant –més aviat sent expulsat—del PCE i fundant el seu propi, efímer, grupuscle (el dels Treballadors d’Espanya-Unitat Comunista), més pròxim al PSOE que una altra cosa i que va acabar integrant-se en aquest partit.

Yolanda Díaz, que es reivindica comunista no sectària, té molta Història a estudiar per no repetir certs errors que li podrien resultar fatals. En aquests moments, i en aquesta conjuntura, no encertar a Catalunya podria ser un d’ells, potser el més greu.

Comentaris

    Una Novembre 05, 2021 | 12:36
    Carrillo, el que va viure un exili daurat a Tolosa mentre enviava qui li feia ombra als maquis a una mort segura, delatada. Quan morí Franco es posà una perruca per entrar a Espanya i de les primeres coses que feu va ser anar a veure en Lara de Planeta, l'alferes feixista, perquè li publiqués unes memòries. N'Ada Colau i tota aquesta colla de demagogs no són més que els hereus de tota aquella immundícia obseqüent amb el franquisme. Ja porten més temps lluitant contra Catalunya del que van lluitar contra Franco.
    JordiP Novembre 05, 2021 | 12:44
    La eliminació de la "justícia" estalinista (tret al clatell, particularment) ha portat el comunisme a una tendra estructura que ha afavorit l'emergència dels nombrosos autoproclamats líders que existeixen en tot grup humà, especialment si es dediquen a la política professional. Sense líders de veritat no hi ha partit que conservi l'estructura. Llàstima, perquè "estructura rígida" vol dir "pensament únic i controlat": així, la creativitat i dinàmica del partit perd impuls, torna els polítics (alguns molt vàlids) en xaiets obedients i, en conseqüencia, els polítics es van transformant en funcionaris. I dels més dropos i temerosos.
    Curiós Novembre 05, 2021 | 16:30
    De tanto que te quiero te abonyego. Tenim la mentalitat d'esclau. Sempre parlant d'espanya.
    Narcís Novembre 05, 2021 | 19:54
    I què ha de parlar de Catalunya . . ' si no passa res de res ' que no sigui la " repressió salvatge que pateix per mar, terra i aire " ( començant per l' estatut del 2006 fins la prevaricació judicial . . . ) ! PD : a hores d' ara parlar del PSOE com partit d' esquerres o centreesquerra o centre àdhuc centredreta n' és fora de lloc .. no cal ser comunista davant partit ' made in capital fàctic ' . . n' és prou sent de llei moral/ ètica !
    Anònim Novembre 06, 2021 | 12:35
    Ya está este otra vez dando tiritos subliminales a los comunistas. La cabra siempre tira al monte. Un sabio dijo: Si lo tienes que disfrazar, lo disfraces como lo disfraces, dentro siempre habrá una BESTIA.

Nou comentari