Les vacances d’aquest estiu m’han permès fer també vacances lingüístiques. Visc a Barcelona i fer servir la meva llengua –fora de la feina, que és en català per defecte– m’obliga a mantenir la guàrdia alta tot el dia per no deixar-me arrossegar cap a la comoditat enverinada de canviar al castellà en botigues, restaurants, bars, taxis, consultes mèdiques, recollides de paquets enviats per missatgeria i converses amb teleoperadors de serveis que pago. Vaig fer vacances de tot això durant la setmana que vaig passar a l’Ebre, on tothom parla català d’entrada. De manera natural, treballadors de supermercats, cambrers, encarregats de barques turístiques, empleats municipals, venedors de mercats ambulants comencen les converses en català. Només si el client o usuari respon en una altra llengua canvien al castellà, a l’anglès o a l’idioma que calgui en la mesura que el coneguin.
No haver de respondre al teu interlocutor en una llengua diferent de la que ell fa servir és un descans. Però els catalanoparlants, si no volen la derrota o, tard o d’hora, la mort de la seva llengua han de suar la cansalada. Fins a extrems insospitats per a un castellanoparlant, un anglòfon, un francòfon i qualsevol que parli una llengua emparada per un estat. Extrems com els que ha viscut Montserrat Forcada, la pacient de l’Institut Català de Retina que ha batallat dos mesos –descomptant l’inhàbil agost– per aconseguir, simplement, que aquest centre mèdic que té l’adjectiu “català” en la seva marca comercial li reconegui que tenia raó.
El dos de juliol un oftalmòleg que havia de visitar la seva filla la va fer fora de la consulta perquè ella es negava a parlar-li en castellà, com el facultatiu li exigia. Era la segona vegada que tenia un incident per la llengua amb el mateix metge. I va decidir que ja n’hi havia prou. El centre, però, li va respondre que tot plegat era una qüestió de “percepció” i que el professional sanitari havia actuat correctament. Ha necessitat dos mesos de persistència, moltes gestions –també va presentar una denúncia al Departament de Salut– i la feina i influència de la Plataforma per la Llengua per aconseguir una carta de disculpa.
Diu Bernardo Atxaga que “ser euskaldun és com una feina extra”. I ser catalanoparlant també s’hi està tornant. Quan un catalanoparlant assumeix la feinada de lluitar per la llengua en casos com el de la Montserrat Forcada, la resta només podem agrair-l’hi.
