Sánchez acomiada 2020 i el seu ‘ministre català’

"Amb la marxa d'Illa de Sanitat, a La Moncloa s'obre en teoria una operació política en tota regla, que inclou la negociació amb Catalunya"

Tothom sabia, quan Salvador Illa va ser nomenat ministre de Sanitat, que havia d’ocupar-se de moltes coses, cap de les quals relacionada amb els temes sanitaris. Aquest ministeri sempre ha sigut un premi de consolació perquè el titular de la cartera es dediqués a altres coses. Això d’Illa havia de a ser la negociació amb Catalunya, posar en marxa aquesta taula negociadora amb el govern espanyol i la Generalitat que mai acabaria funcionant després, buscar terrenys d’entesa amb els dos costats de la plaça de Sant Jaume, buscar què cal fer amb els presos del Procés… Després, sobtadament, va venir la pandèmia i llavors Illa va haver de encapçalar, amb més o menys encert, la molt difícil gestió del combat contra el virus, mentre que la negociació –o el que fos– amb la Generalitat, indults inclosos, quedava ajornada per a millor ocasió.

I ara, de sobte, per sorpresa, quan ja tothom pensava que el vell rumor que situava Illa com a opció enfront d’Iceta per ser candidat a la presidència de la Generalitat havia quedat descartat, entre d’altres pel mateix Illa, vet aquí que Iceta s’aparta a un costat per deixar pas a aquell que encara, no per gaire temps, segueix sent ministre de Sanitat.

No deixa de resultar xocant que l’home que tenia la responsabilitat de posar en marxa i desenvolupar el procés de vacunació de més de quaranta milions de persones quedi rellevat precisament ara per convertir-se en el número u a la llista dels socialistes catalans en les eleccions que en principi se celebraran el 14 de febrer. A hores d’ara, no estic segur de si l’abrupta maniobra prové del si del PSC –no ho crec, encara que en el socialisme català atribueixen la decisió a el propi Iceta– o de la Moncloa, que és on rau el quadre de comandament de tantes coses que succeeixen a Espanya.

Però sí que sé que la dimissió(?) de Miquel Iceta es produeix en un moment estrany: quan la pandèmia rebrota i les vacunacions comencen i tot just un dia després que Pedro Sánchez, en la seva roda de premsa de final de curs polític aquest dimarts, donés a entendre que no pensava fer cap remodelació al seu govern, potser durant tota la legislatura.

Aquesta afirmació era una cosa difícil de creure, per descomptat. Però fins i tot així costa pensar que el viratge sobre el que va dir el president dimarts s’hagi produït tan ràpid com dimecres. Ja dic: la paraula de Pedro Sánchez val el que val. I totes les dades en el meu poder ara indiquen que el relleu d’Iceta per Illa era una cosa que segurament ja estava pensada des de fa, almenys, quatre setmanes i que l’entorn monclovita guardava zelosament en secret. S’entén malament, llavors, que el mateix Illa, en declaracions a Televisió Espanyola el dia abans d’anunciar el seu pas a la candidatura a la Generalitat –és a dir, dimarts passat– també assegurés que el candidat seria Iceta. Ja dic que la veritat, en política, té un valor que cotitza a la baixa.

Potser Illa ja ha esgotat el límit de la seva resistència al capdavant de Sanitat: ha estat un any molt dur. Pot ser que al president de govern central aquesta sortida li vingui bé per procedir a una crisi ministerial molt més àmplia (la necessita). Potser els sondejos han obligat a fer el pas, perquè el PSC encara confia, una mica a la desesperada, a fer-se amb la presidència de la Generalitat (i sense pactar amb Esquerra, diuen!).

El que sí que està clar és que Sánchez es queda sense el seu ministre català i que haurà de substituir-lo per un altre, més concretament dedicat a una negociació territorial que, sobretot després dels previsibles resultats de les eleccions catalanes, serà molt difícil. Potser Iceta, sens dubte tot un actiu polític, que no va poder arribar a convertir-se en president del Senat, pugui omplir el càrrec des del Ministeri d’Administració Territorial, de qual seria desplaçada la desconeguda i discreta Carolina Darias, potser, diuen els rumors, per substituir Illa a Sanitat. Qui sap: els designis de Pedro Sánchez són inescrutables. Veurem fins on arriba el terratrèmol al consell de ministres. Que pot, és clar, quedar-se en un lleu sisme, perquè Sánchez no suporta el terme crisi de govern.

El que també sembla clar és que des de La Moncloa s’estan dissenyant plans polítics molt específics. Els uns, relacionats amb el futur de la monarquia. Altres tenen a veure, crec, amb una important negociació sobre el futur territorial d’Espanya. Seria molt maldestre menystenir la capacitat de maniobra de Pedro Sánchez: em sembla que té bastant clar el seu full de ruta immediat, tant pel que fa al seu paper com a defensor del monarca, fins i tot davant de la part podemita del seu partit, com en els seus afanys per arribar a una conllevanza orteguiana a Catalunya i, si fos possible, també a Euskadi.

En tot cas, amb la pròxima marxa d’Illa del departament de Sanitat, a La Moncloa s’obre en teoria una operació política en tota regla, que inclou la negociació amb Catalunya –i el capítol dels indults no hi ha dubte que hi està inclòs–, el suport a la monarquia enfront del soci republicà Pablo Iglesias i una remodelació ministerial que, però, gairebé ningú creu que arribi a afectar el vicepresident primer, per molt que el mateix Sánchez ho desitgés. I cal no desconèixer que les imminents eleccions catalanes poden ser la metxa que faci saltar tot l’entramat dels partits –constitucionalistes i independentistes– a Catalunya. De moment, des de l’altra riba, ja estem veient que comencen els transvasaments des de Ciutadans –Lorena Roldán– cap al Partit Popular, tingui això les conseqüències electorals que tingui, que no crec que siguin moltes, la veritat.

Així, amb aquesta notícia política tan important, el pas de Salvador Illa al capdavant de candidatura de PSC, s’acomiada una 2020 convuls, que donarà pas a un 2021 que políticament promet ser més trepidant encara. Pedro Sánchez, agradi més o menys a uns o altres, és qui pilota un avió el destí final ningú sap molt bé quin és. Potser Sánchez, a qui ja dic que no convé menystenir, sí que ho sàpiga. Però, ara per ara, jo no estic gaire segur que sigui conscient que està caminant per un camí estrany, dinamitat i ple de llops. El 2021, repeteixo, es presenta apassionant, almenys per a qualsevol observador del surrealisme en la política.

Nou comentari