Per si tinguéssim poques polèmiques, al Parlament nacional s’hi ha colat una en la qual (alguns) periodistes tenen un protagonisme que a mi em sembla indesitjable. Del que parlo és d’una nota conjunta dels responsables de premsa de tots els grups parlamentaris, excepte PP, Ciutadans i Vox, queixant-se de “les faltes de respecte” i el “clima de tensió” que s’han instal·lat a la sala de premsa del Congrés; es culpa, sobretot, als representants de dos mitjans, clarament sintonitzats amb posicions de la dreta ‘dura’, que llancen preguntes més que provocatives a determinats portaveus parlamentaris, específicament a Gabriel Rufián, d’ERC.

Una qüestió secundària, anecdòtica? De cap manera ho crec. Per això:

En dues ocasions, Rufián s’ha negat a respondre a aquesta mena de preguntes, formulades, és la veritat, amb notòria falta d’educació i amb molt escàs afany informatiu. I això ha obert un debat que avui es viu de manera acarnissada en els passadissos de la Cambra Baixa: pot un polític no respondre a la pregunta d’un periodista, per molt irrespectuós que sigui el to emprat? Per a no dilatar una resposta, diré que jo crec que sí, que pot callar-se.

Una altra cosa és que, a raó del que fan dos periodistes que busquen propaganda a base d’intervencions que són alienes fins i tot al bon gust, hi hagi qui pretengui establir nous límits a la llibertat d’informació i d’expressió al fer passadissos pel recinte parlamentari. Que bastants límits hi ha ja, dit sigui de pas.

He rondat com a informador els passadissos del Congrés des de fa molts, massa, anys. I mai havia tingut ocasió d’assistir a un clima de crispació en els mitjans, entre ells i amb els polítics, com ara. Haig de dir que penso que una majoria dels meus companys es posiciona contra la ‘provocació disfressada d’informació’ i jo tendeixo a compartir aquestes posicions, encara que més d’una vegada hagi criticat algunes descaradures de ‘fatxenderia informativa’ de, per exemple Gabriel Rufián, tant des del seu hemicicle com a la sala de premsa.

Però això no justifica que hi hagi mitjans que en aquestes hores parlin de “fatxenderia des dels grups parlamentaris que sustenten al Govern Frankenstein”’, d’“atemptat contra la llibertat d’expressió”, de “caça de bruixes contra els informadors”. Ja dic que penso que una aclaparadora majoria dels periodistes que cobreixen diàriament la informació parlamentària no han estat capaços de solidaritzar-se amb els excessos en les Corts dels dos ‘companys’. Jo tampoc.

Cert és que la transparència informativa no prima en els comportaments de la majoria dels grups parlamentaris –hi ha excepcions, encara sort, encara que poques–. Però més cert és que, sense anar més lluny, Vox no té dret a cridar en pro de la llibertat d’expressió a compte de la pretesa ‘censura’ contra els dos periodistes-provocadors. No Vox, per descomptat, que ha impedit l’accés als seus actes de companys als quals ells consideraven crítics amb la formació de la ‘dreta radical’.

I haig de dir que, després de participar en una trobada de diversos periodistes amb Rufián, a qui no coneixia de prop, el portaveu d’Esquerra es va comportar amb tota correcció davant preguntes segurament més o menys còmodes, però formulades sempre des del respecte que ha de regir les relacions entre els professionals de la comunicació i els polítics. Respecte, que no ‘cordialitat’, ‘decòrum’ i ni tan sols ‘bon clima’, com demanen els portaveus dels grups parlamentaris. Cadascú en el seu lloc i els amics que quedin per a prendre copes: la dialèctica entre la informació i les seves fonts és sempre alguna cosa semblança a una confrontació. Però entre cavallers.

D’altra banda, crec que cal defensar el dret de tota persona, sigui o no un polític, a no respondre a preguntes de qualsevol tipus: que els altres jutgin si el silenci està o no justificat. Però menys encara crec que el polític, el sindicalista, l’empresari, qualsevol, tenen obligació de respondre si les preguntes són més aviat atacs provocatius, com els que realitzen els redactors d’‘Estat d’alarma’ i 7NN, els dos mitjans de recent aparició i considerats portaveus habituals de posicions de l’extrema dreta.

I no, els periodistes no tenim dret a fer qualsevol pregunta –sí que tenim dret, i deure, de fer-la sobre qualsevol tema—quan aquesta constitueix un insult al preguntat. I menys encara devem els informadors generar un clima hostil a cap dels parlamentaris de la Cambra. És el lector, l’oïdor, el teleespectador, en suma el ciutadà, qui jutja i posa les qualificacions. Els periodistes no som ‘lobbistes’ ni provocadors, ni combatents: estem per al que estem, al servei de l’opinió pública.

El tema té més calat del que apareix en la superfície. Els dos mitjans ‘provocadors’ han trobat el suport d’una premsa simpatitzant amb les posicions de la dreta. Cadascú és lliure, faltaria més, de triar les seves banderes i el seu terreny de combat. Però em sembla un error recolzar o defensar als qui no volen exercir una labor purament informativa, amb totes les crítiques i matisos que això suposa, sinó ocupar un lloc en les trinxeres de combat. Nosaltres, els periodistes, podem secundar i sustentar els nostres principis, però no des de les trinxeres des de les quals es dispara a l’enemic. El paper dels mitjans té els seus límits, la seva grandesa i potser algunes misèries: i el Parlament és el recinte, per la seva pròpia definició, on s’acudeix a parlar, a debatre. No a insultar –ahir, i a propòsit del tema que ens ocupa, un tertulià de radi va interpel·lar al portaveu socialista: “això és mentida!” li va cridar, provocant en les ones l’escàndol que ell buscava— ni a ‘fer política’. Solament hem d’estar a narrar el que ocorre amb la política.

Per, la resta, allà cada mitjà amb les posicions polítiques que, legítimament, abraci. Però el que una sala de premsa mai ha de fer és convertir-se en local per a un míting. Ni per a un circ. Ni en una paredassa d’afusellament per a polítics, per molt que ens disgustin, o en un botafumeiro per a altres polítics, per molts que ens agradin. O que, potser, de l’una o l’altra manera ens paguen, que aquesta és una altra.

Comentaris

    Gonzalo Desembre 02, 2021 | 23:00
    El redactor Josué Cárdenas se dirigió al diputado de ERC preguntándole cuál es la posición de su partido respecto a la futura reforma de la Ley de Seguridad Ciudadana, conocida como ‘Ley mordaza’, y sobre las futuras manifestaciones de policías y guardias civiles convocadas para este mes de noviembre. Esa fue la pregunta. Esa pregunta es una provocación? De verdad es una provocación? Los diputados están cobrando de TODOS los españoles. Y deben de responder a TODAS las preguntas que se les formulen.
    JordiP Desembre 02, 2021 | 23:59
    Dels extremistes cal sempre esperar actituds extremoses. I la provoació,la mala educació, l'insult, els mals modals, són actituds extremosas. Les actituds extremistes són una altre cosa.
    Chimo08041 Desembre 03, 2021 | 02:25
    Xivarri de la Villa i Corte, què poc interessant
    jm Desembre 03, 2021 | 11:39
    Madriz es Espanya...oi??...pues aixó...
    Indepe amb seny Desembre 03, 2021 | 13:40
    Sóc independentista i he vist les preguntes. No són provocadores. Em fa vergonya que un representant que cobra dels nostres impostos es negui com un nen petit a contestar preguntes que estan ben formulades. I me'n fa més que es dediqui tanta lletra buida com la d'aquest article a defensar l'actitud infantil i insultant cap als nostres impostos d'en Rufián.
    Robert Desembre 03, 2021 | 13:40
    Sóc independentista i he vist les preguntes. No són provocadores. Em fa vergonya que un representant que cobra dels nostres impostos es negui com un nen petit a contestar preguntes que estan ben formulades. I me'n fa més que es dediqui tanta lletra buida com la d'aquest article a defensar l'actitud infantil i insultant cap als nostres impostos d'en Rufián.
    Narcís Desembre 03, 2021 | 20:43
    Ras i curt : és una llàstima, però els periodistes ( no tots, òbviament, però si majoria d' espanyols de fora i ca nostra ) , de neutrals, imparcials, desinteressats i cercadors de la veritat, el bé, la raó i el dret , gens ni mica, ni poc ni gaire, a l' inrevés, tir al plat, al ninot de pim pam pum, al cap de turc de tot el que és, presenta i representa Catalunya, PPCC ! PD : res nou d' aquesta falsa i farsa d' espanya o ' simple continent de castellà broix arrebossat de la màfia de sos fàctics manaies amb sa acrítica i acovardida població sinó directament malvada anticatalana ' ! PD : tota la resta cau pel seu pes .. a hores d' ara què cal descobrir que no sapiguem !
    Stop al franquisme ERC.ARA.TV3 Desembre 04, 2021 | 07:53
    Jauregui, un democrata del GAL parla, que hi farem el nazional.psoecialisme de la cal viva, pur rufian, pur junquerisme ARA CLOACA franquista, pobres russos i el miserable DAVID MIRÓ, un arias navarro de erc.SS.CNI
    No hi ha més preguntes, senyoria. Desembre 04, 2021 | 14:51
    "Parlament nacional" diu el sr Jáuregui? Quina vergonya.
      Gonzalo Desembre 04, 2021 | 18:07
      A ver si te enteras de una vez, que el parlamento de la señorita pepis es el parlamento regional catalan, cenutrio.

Nou comentari