A les portes de les festes de Nadal, l’augment ràpid dels contagis de Covid torna a acaparar titulars als mitjans i debats a totes les cases. Cada cop està més estesa la creença que n’hi ha per llarg, i que el coronavirus ha vingut per quedar-se una bona temporada. Les energies mentals justegen, doncs la pandèmia està deixant tocada la salut mental de molts de nosaltres. Se’ns fa llarga, ens crea pors i angoixes, ens fa viure en una incertesa de preguntes sense resposta que és difícil de gestionar.
Ara que és temps de reunions en família, els crits d’alerta dels experts de sempre alimenten l’ombra de més restriccions, quan encara ningú ens ha demostrat amb dades creïbles l’efectivitat de les limitacions horàries anteriors. Tants mesos de toc de queda i tornem a estar igual, preguntant-nos si aquest Cap d’Any caldrà tornar a fer de Ventafocs i ser a casa aviat, preguntant-nos si dotze és massa família per un dinar de Sant Esteve. Hi ha d’haver un terme mig entre robar de nou el Nadal a la gent, especialment als avis i àvies que l’esperen amb candeletes, i evitar la saturació de la sanitat pública. Hi ha d’haver un terme mig entre acceptar acríticament les mesures imposades pels governs i ser titllat de negacionista temerari.
Que quedi clar, científicament no hi ha altra manera de controlar una pandèmia que amb la vacunació de tota la població. Afegim-hi totes les crítiques a les farmacèutiques, les patents i el seu enriquiment. Sí, això és ben cert, són empreses capitalistes que compten les dosis en euros. Justament, el passaport Covid té l’objectiu d’incentivar-la. No evita els contagis als interiors dels locals que el demanen, només fa que aquells que hi entren estiguin estadísticament més protegits: més vacunats, menys càrrega viral, més difícil el contagi, menys probabilitats d’acabar en una UCI. Però el risc zero no existeix i en el debat entre el dret individual a no vacunar-se jo soc de les del dret col·lectiu a una millor salut pública. Això mai pot ser titllat de mesura feixista totalitària. És més, banalitzar els totalitarismes és comprar-li el discurs a una extrema dreta que els voldria normalitzar. El debat s’acaba quan creiem fermament que els drets individuals acaben allà on comencen els col·lectius.
Mentrestant, el negacionisme de veritat s’ha activat i ha pres els carrers. No tot el 20% de la població no vacunat es mobilitza, però les teories conspiranoïques sobre les vacunes i la seva efectivitat són a l’ordre del dia de qualsevol conversa entre amics i coneguts. Que hi hagi vacunats a les UCI no invalida unes vacunes imperfectes, només constata matemàticament que sense elles aquestes estarien desbordades. Però val a dir que una cosa és el negacionisme i una de ben diferent la liquidació de tot debat públic sobre les mesures polítiques i sanitàries preses, acusant al seu torn de negacionista a qui s’atreveixi a alçar la veu i preguntar massa.
No hauríem de ser un país que acati a ulls clucs les decisions d’un ens, el PROCICAT, del que encara no coneixem ni els membres ni les actes de les reunions. Un grup que ha decidit sobre les nostres vides i ens ha vulnerat drets sense haver fet una avaluació de les mesures anteriorment preses. Com tot, a la vida, el debat s’enriqueix amb els grisos necessaris per qüestionar la complexitat i per fiscalitzar el poder. Sense esperit crític no som una societat, sinó un ramat de xais, adoctrinats per un relat oficial que té el risc d’esdevenir una tirania del discurs únic disfressada de bé comú.
Siguem una societat empoderada i amb esperit crític. Pressionem els nostres polítics per a que retin comptes de les seves decisions amb total transparència. Preguntem-nos sempre com podem fer les coses millor avaluant l’experiència passada. Desemmascarem els interessos privats i reclamem drets col·lectius. I, sobretot, deixem individualismes a casa i apostem sempre pel bé comú de veritat, una vida digna per a tothom, on la salut no és només epidemiològica, sinó també mental, econòmica, ambiental i social.
