En sé poc de demoscòpia, però tinc un nas: Ada Colau s’ha equivocat posant l’Eixample al centre del debat. Crec que s’havia arribat a pensar que, tot aquell que discutís les actuals Superilles, seria titllat immediatament de retrògrad o de petitburgès sense cor i amant del monòxid de carboni. Afortunadament els veïns també tenen nas i saben que la cosa no és tan simple, com tampoc no ho va ser la idea del tramvia per la Diagonal impulsada per Jordi Hereu. Hi ha projectes que tenen caràcter de plebiscit, encara que sigui de forma injusta o distorsionada, i les Superilles només podien ser un èxit rotund per a Ada Colau: o això, o serien un fracàs rotund. I això és així fins i tot en el cas que puguem estar d’acord que la idea, de per si, no és dolenta. Perquè aquest mai no ha estat el problema. El problema sempre ha estat com, per què i amb quines conseqüències.
Hi ha moltes idees que són teòricament bones però que tenen unes conseqüències nefastes, que les transformen en nefastes idees. El primer que ens ve al cap és el comunisme, al qual Colau no és precisament aliena, però també ho era (ho és) el tramvia per la Diagonal o el Fòrum de les Cultures o els Jocs Olímpics d’Hivern. En aquest últim cas, ni tan sols n’hem volgut saber o experimentar les conseqüències: simplement, com en el cas de la tercera pista del Prat, la gent hi ha vist una proposta massa artificial i massa mal justificada. El veí de l’Eixample, per entendre’s, no té encara ni idea de fins a quin punt el beneficia una tercera pista o uns Jocs al Pirineu, i per tant, atès que a més és un veí enfadat, trist i orfe d’esperança com a mínim des dels fets del 2017, prefereix fer botifarra a aquestes propostes (que a més a més li queden lluny) fins que se li’n presenti alguna de mínimament il·lusionadora. I no, les Superilles no ho són. No així. No amb aquest model. No “ad infinitum”. I no, especialment, per caprici de l’alcaldessa.
Perquè el que el ciutadà de l’Eixample es pregunta, a l’hora de votar, no és si aquesta Superilla concreta del Consell de Cent o de Sant Antoni li agrada o no, si no quantes més té al cap fer Ada Colau si acaba governant de nou. Quantes, i amb quin criteri, i a quin cost de despesa pública, de trànsit acumulat en els carrers contingus i de caos circulatori en els canvis de direcció de cada carrer. Dit d’una altra manera: si el preu és l’Eixample, o l’esperit de l’Eixample, aleshores no compensa. Per practicitat, per sensació de tractar-se d’un luxe que no ens podem permetre, per convivència ciutadana, per “eixamplisme” i sobretot per prioritat: representava que era l’alcaldessa de les oportunitats per als desafavorits, i resulta ser l’alcaldessa dels carrers transformats en places dures i de l’augment de preus dels habitatges afectats. I el fet d’haver posat quasi tots els ous en aquesta cistella la col·loca en una situació similar a la de Jordi Hereu amb el tramvia: o sí a tot, o no a res. Crec que, amb tots els matisos i opinions que trobarem sobre el tema entre els veïns (i les veïnes), el xup-xup (o el “run-run”) creixent dins l’Eixample és aquell que diu més aviat “diria que hem de fer una altra cosa”. O, com diria aquell “crec que el que cal fer a Barcelona és una cosa diferenta”.
11 
3 
