Sembla mentida, però encara em sorprèn trobar, com ahir vaig trobar al diari ABC, crec que d’entre altres, una esquela commemorativa de la defunció, fa quaranta-sis anys, de Francisco Franco, que “va morir cristianament al servei de la Pàtria”, diu l’esquela, subscrita per la família del dictador i per la Fundació Nacional Franco. Jo crec que van inserir aquests anuncis –en altres anys recents, que jo recordi, no ho han fet en tal mesura—perquè la societat està agitada per l’actual pretensió, animada des del mateix govern central, de modificar una mica la Llei d’Amnistia de 1977 perquè “es puguin castigar els crims del franquisme”.

Bé, és obvi que, com va reconèixer ahir el mateix ministre de la Presidència, que és qui porta aquestes coses en l’Executiu central, és molt poc el que es pot, a hores d’ara, castigar. No perquè el franquisme no cometés crims, que va cometre’n molts, desenes de milers, immediatament finalitzada la guerra civil, sinó perquè ja no queda ningú a qui castigar: els criminals estan morts gairebé tots o en fase irreversible d’extinció.

Després, a més, existeixen aspectes legals. Entre ells, el sagrat principi de la irretroactivitat, que fa que els juristes es qüestionin prou bé si aquesta iniciativa parlamentària, en relació amb aquella llei d’amnistia, aprovada per immensa majoria en el Congrés el 15 d’octubre de 1977, pot ser parcialment derogada, atès que sense embuts hauria d’haver decaigut amb l’aprovació de la Constitució, en 1978, que invalidava les presons i sancions polítiques del franquisme.

És a dir, com ha reconegut el mateix ministre de la Presidència en una molt interessant entrevista aquest dijous a Onda Cero, res. Tot aquest renou parlamentari, mediàtic i polític, que ha copat els titulars dels periòdics nacionals, debades. Una moguda que pretén que alguna cosa està canviant perquè, en el fons, tot segueixi igual, sense que, damunt, importi un rave que així sigui. “El Govern ven fum”, va dir el portaveu parlamentari d’ERC, Gabriel Rufián, i té raó. La maleïda afició a la pirotècnia de la política espanyola, com si no hi hagués ja suficients maldecaps.

L’espantall espantós de Franco omplint els buits que deixen a l’aire qüestions molt més urgents i apressants, que són, ai, les que de bo de bo agiten al carrer: els metal·lúrgics de Cadis, els lleters de Cantàbria o els agricultors de Castella, els transportistes de tot arreu, surten en manifestació perquè diuen que no poden més. I després, a més, aquests temes estrictament polítics que són la farsa de cada dia: vegi, si no, com s’han proveït les vacants del Tribunal Constitucional, que esperem que no sigui un mètode que preludiï el que ocorrerà amb el govern dels jutges.

Una altra cosa és, per descomptat, el que aquest debat ‘retro’ significa. Espanya està reconstruint el seu passat, la seva pròpia Història. Encara que més aviat jo diria que està cobrint amb sorolls molts silencis: resulta sorprenent que, a hores d’ara, resulti que gairebé ningú digui que el general Franco va ser, pura i simplement, un criminal. Alguna cosa que es guardava amb sordina per a les sobretaules familiars dels vençuts, atropellats i terroritzats durant anys després que els seus pares i avis haguessin estat afusellats en paredasses de presons insalubres després de judicis que eren una farsa tal que es van fer desaparèixer els documents en els quals constaven els processos. Quant hem callat, gairebé fins ara mateix, sobre el que va ocórrer entre 1939 i 1943!

Ja ho he dit: aquell a qui es va dir ‘el Generalíssim’, o a qui es va conèixer amb el títol feixista de ‘Cabdill’, va ser un criminal, potser fins a un genocida, que va tractar d’erradicar el que ell pensava que era la ‘mala herba’ dels qui pensaven en una Espanya diferent a la que ell va construir sobre els ossos dels vençuts i sobre els quals s’enfilaven els vencedors. Escric sobre sobre tot això, més de mig segle després, i em sembla increïble que l’actualitat de les portades de tants diaris encara se centrin en les despulles del sàtrapa, en els cadàvers en les cunetes, en les estàtues eqüestres o, si vostè vol, en el bust de Indalecio Prieto, objecte de tantes polèmiques perquè volien destruir-ho els qui es reclamaven hereus dels vencedors. Les dues Espanyes van renéixer ahir un dia més.

D’aquí a unes hores, els escassos nostàlgics que encara puguin quedar d’aquell Règim sortiran a recordar-li. Quaranta-sis anys, gairebé mig segle, des que va morir en el llit. Ja dic que no són molts: la meitat del país o no havia nascut o era massa jove per a comprendre el que ocorria quan aquella situació oprobiosa ens aixafava. Els qui governen ara s’entretenen en jocs parlamentaris que a cap part porten, excepte a distreure’ns de l’aquí i ara que no ens agraden.

Però, si li dic la veritat, jo, que no vull furgar en les cunetes, sí que desitjo que el que es va dir el Valle de los Caídos recuperi la seva antiga nomenclatura, lliure ja el terrible mausoleu de qui va ser el seu principal inquilí, que jeu solitari ara en la seva tomba del Pardo. I després, oblidar d’una vegada. Voldria, això sí, que aquest sigui l’últim any en què la polèmica es nua entorn del fantasma de malson: són molts els reptes del futur, excessives les qüestions que ens separen en el dia a dia, com per a damunt afegir els pitjors malsons del passat a l’eterna Gran Polèmica.

Comentaris

    Carles Novembre 18, 2021 | 21:04
    Franco és mort, el franquisme no. Cada dia es fa més present.
    M'importa una merda Novembre 18, 2021 | 22:19
    Cony, un periodista de la COPE ! Entre això i la secció GENT(OLA), redéu quina "ampliació de la base"...
    Narcís Novembre 19, 2021 | 12:50
    Per molt malament que pugués estat aquest estat .. mai per mai pot haver-hi una guerra ( i provocada per mantinguts/ assalariats de mateixa població que la patí ! ) ! PD : allò no fet quan tocava àdhuc fos més tard .. mostra/ demostra ser aquest estat allò que mai ha estat .. per molt que repeteixin ser democràtic !

Nou comentari