Quan el PSC va aconseguir el Govern de la Generalitat, ERC ho va presentar com una operació de “responsabilitat nacional”. No era un xec en blanc: hi havia condicions i, sobretot, una promesa implícita als seus votants: que obrir la porta de Sant Jaume al PSC no significava renunciar al projecte nacional. Sense cap avenç en aquest terreny, el debat pressupostari que ara arrenca al Parlament sí que confirma que el PSC té la supervivència garantida amb la fórmula del tripartit, ara i potser també la pròxima legislatura. Sense fotografia conjunta ni acord estable de legislatura, cert, però un tripartit ben lligat amb el relat de la “responsabilitat”, que a ERC li ha suposat una llarga cadena de renúncies.
La més visible aquests dies és la de l’IRPF. ERC havia convertit la fiscalitat progressiva en una bandera ideològica, però acaba acceptant rebaixes i equilibris que fa només uns mesos hauria denunciat com a polítiques liberals. Anant més enrere, ERC va justificar l’acord amb d’investidura assegurant que obria una nova etapa de negociació amb l’Estat que permetria avenços nacionals, reconeixement polític i, fins i tot, mantenir viu l’horitzó de l’autodeterminació.
Avui, evidentment el debat no és el referèndum. Ni tan sols el finançament singular. La fotografia és que ERC aprovarà uns pressupostos per “evitar el bloqueig”, “protegir els serveis públics” o “garantir l’estabilitat”, en paraules del PSC. Exactament el mateix marc mental que el PSC ha imposat sempre a la política catalana: qui no aprova els comptes -els seus- és irresponsable i condemna Catalunya al caos.
És aquí on Salvador Illa demostra una gran habilitat política. No necessita grans concessions ideològiques ni pactes històrics, només repartir carnets de responsabilitat. Si ERC o els Comuns dubtaven, el relat estava preparat: serien culpables de l’aturada d’inversions, del bloqueig institucional o del deteriorament dels serveis. Perquè el president no negocia marcs morals més que no pas continguts.
A Catalunya, aquest tripartit funcional sembla destinat a entendre’s sempre que cal salvar el Govern. A Barcelona, el mateix esquema fa aigües. Jaume Collboni governa sense pressupostos perquè els Comuns li neguen el suport, i allò que al Parlament és “responsabilitat”, a l’Ajuntament és tacticisme. Allò que amb Illa és estabilitat, amb Collboni és confrontació. La incoherència deixa una conclusió incòmoda: els principis duren exactament fins que apareix el risc electoral.
ERC ho pateix especialment perquè cada nou acord amb el PSC erosiona el relat que intentava preservar després de la desfeta electoral. El partit vol continuar parlant de sobiranisme mentre actua com a soci preferent d’un president que no ha ofert cap horitzó nacional nou. I cada pressupost o proposta del Govern aprovada fa més difícil sostenir aquesta ambigüitat. Salvador Illa governa sense concessions transcendents perquè té uns socis atrapats entre la por a unes noves eleccions i la necessitat de justificar per què continuen sostenint el PSC.
