Per més simpatia -o necessitat- amb què es miri, comença a ser evident que aquest període d’hegemonia del PSOE a l’executiu espanyol està a prop del final. Els socialistes espanyols han perdut les últimes eleccions autonòmiques, una per una, amb uns resultats entre dolents i catastròfics. Fa temps que totes les enquestes registren una majoria absoluta sobrada per a la suma de PP i Vox i, per si fos poc, els escàndols de corrupció no només assetgen el cercle més proper a Pedro Sánchez, sinó que han acabat enfangant, directament, José Luis Rodríguez Zapatero, el referent moral del PSOE sanchista.
Però el més rellevant és que ni tan sols en aquest estat de desesperació el socialisme espanyol ha assumit una negociació seriosa sobre el model territorial amb Junts i ERC. No hi ha res, més enllà de retòrica buida, meses de negociació teòrica que no es reuneixen mai i una llei d’amnistia de la qual els magistrats del Tribunal Suprem se’n foten cada dia. Per no parlar de Rodalies, el finançament singular, el català a Europa o la darrera ocurrència del tren orbital. Ha quedat clar, per tant, que el PSOE no és un agent de canvi, per més que li vagi la vida amb els vots dels partits catalanistes al Congrés. Al contrari, el socialisme es l’essència del sistema i el màxim suport del règim borbònic.
El problema afegit és que Junts i, encara menys, ERC no tenen una estratègia alternativa al suport -acrític i gratuït- al PSOE. Arribaran els vàndals i la societat catalana continuarà sense lideratges viables, encallats en la guerra inacabable entre Puigdemont i Junqueras. La reacció, per tant, haurà de venir des de baix, una vegada més. La resistència futura s’està endurint entre els docents i els metges o, més enllà, entre els herois que no accepten passar de ciutadans amb drets a pacients o consumidors castellanitzats. El PSOE i el PSC només han anestesiat, temporalment, un conflicte que PP i Vox tindran tot l’interès en reprendre frontalment.
