L’última barbaritat de Pablo Casado defensant el franquisme no és cap sorpresa. No és l’exabrupte d’un fanàtic o l’ocurrència anacrònica d’un extremista dins del Partit Popular. Ni tan sols es tracta d’una estratègia electoral per recuperar l’espai de la ultradreta que, teòricament, els està prenent la gent de VOX. La frase de Casado forma part d’una de les tradicions més ininterrumpudes, sagrades i constants de la dreta espanyola: la defensa ideològica de la dictadura de Franco. Espanya segueix arrossegant un respecte indiscutible per Franco i per la seva tirania de quaranta anys. Ningú ha condemnat els miserables que torturaven, que mataven, que reprimien o que amenaçaven a tots aquells que divergien. I no és pas per ganes de no remoure el passat. No oblidem que tribunals espanyols han perseguit i condemnat gent per fer acudits de la mort de Carrero Blanco. Un assassinat polític contra el líder d’una dictadura. Doncs bé, riure’s de la seva mort va provocar que l’Audiència Nacional (un detritus del feixisme) condemnés a Cassandra Vera. Era tan aberrant la cosa, que el Tribunal Suprem la va absoldre. Per coses així sí que els agrada remenar el passat, a Espanya. Per defensar la memòria d’un feixista. Curiosament, no han mogut un dit per condemnar torturadors confesos com Antonio González Pacheco, un psicòpata de manual que va morir sense cap penediment.
El mateix Pablo Casado va ridiculitzar les víctimes de la violència feixista sense que cap tribunal el cités a declarar. Va dir: “Los de izquierdas son unos carcas, todo el día con la fosa de no sé quién”. I no és l’únic, Rafael Hernando va dubtar dels motius d’aquells que volien trobar els seus familiars executats pel franquisme: “Algunos se han acordado de su padre cuando había subvenciones para encontrarlo”. Un alcalde del PP, Manuel González Capón, va anar una mica més enllà amb una frase antològica: “Quienes fueron condenados a muerte será porque se lo merecían”. El Partit Popular ha tingut líders que, a banda d’insultar les víctimes de la dictadura, han utilitzat la ironia per fer-ho encara més sagnant. Com el penós Francisco Camps: “El abuelo de Zapatero no le transmitió cariño.” Per qui no ho sàpiga, l’avi de l’expresident espanyol va ser executat durant la guerra civil. Compareu tota aquesta baixesa moral contra les víctimes amb qualsevol dels acudits de Cassandra Vera, condemnada per ironitzar sobre l’atemptat a Carrero Blanco.
El franquisme és un dels valors morals més ferms i persistents a Espanya. És una ideologia de ferro colat i el Partit Popular n’ha fet bandera tota la seva història. Gent com Mayor Oreja han definit la dictadura com una “situación de extraordinaria placidez” o Esperanza Aguirre ha defensat que la guerra civil no va ser “entre buenos y malos”. Aquest feixisme endèmic a la dreta espanyola no és estratègic o tàctic, és sincer. És honest. L’única estratègia que apliquen al PP és desmarcarse de Franco per suavitzar la seva posició d’ultradreta. Però el franquisme els surt de manera natural perquè, ens agradi o no, és una idea de força consens en molts grups de la població espanyola. I precisament d’aquesta idea, d’aquest franquisme social, sorgeixen problemes irresolubles com el conflicte català.
