Aquest dijous, és a dir, fa tot just unes hores, em trobava amb el president de l’Aragó, Javier Lambán, al seu despatx oficial a Saragossa. L’entrevistava per a un llibre que preparo sobre l’evolució del socialisme a Espanya, però, inevitablement, la conversa va derivar també cap a algunes qüestions d’actualitat: Lambán preparava el desplaçament aquest divendres a Balaguer per trobar-se amb el president de la Generalitat, Pere Aragonès. Tema estrella a tractar, entre altres “relacionats amb dues comunitats al veïnatge”: la preparació dels Jocs Olímpics d’hivern del 2030, que l’Aragó pretén que s’organitzin “en pla d’igualtat” amb Catalunya, i que el Govern català vol comandar de manera hegemònica.
Òbviament, no entraré a debatre aquí quina de les dues parts té raó, ja que ni soc tècnic en esports hivernals ni conec prou l’abast de les negociacions, més enllà del que em va explicar Lambán: em va semblar que les diferències, que tenen un indubtable rerefons polític, més tenen a veure en aquest moment amb discrepàncies en qüestions protocol·làries i de banderes que amb la pura tècnica organitzativa dels Jocs. El cas és que el president aragonès fins i tot tenia preparada una taula per esmorzar amb tres persones relacionades amb la seva imminent, i deia ell que molt important, trobada amb Aragonès. De sobte, una trucada pel que semblava urgent va fer que s’aixequés i, en tornar, em va anunciar: “Suspendré la meva trobada de demà amb el president de la Generalitat”. La resta que em va explicar eren, al meu entendre, detalls secundaris. No hi ha entesa, simplement.
Aquest assumpte, que sospito que derivarà en noves reunions i, confio, en una solució que no sigui la suspensió dels Jocs a Catalunya i l’Aragó, que és el que pretén evitar el Comitè Olímpic Espanyol, alineat més aviat amb la posició aragonesa, ni tan sols em sembla el més important a l’agenda de desacords que en aquests moments separa les administracions catalana i espanyola. Òbviament, el rebuig per Esquerra Republicana de Catalunya i, per tant, del Govern, a l’actual projecte de reforma laboral que defensa el govern central constitueix ara el motiu de discrepància més seriós i urgent entre les dues parts. Fins al punt que la vicepresidenta i ministra de Treball, Yolanda Díaz, s’ha vist forçada a viatjar a Barcelona a la recerca de suports a la reforma. Un desplaçament el de la senyora Díaz que incloïa, inicialment almenys, una tènue esperança de fer canviar d’opinió ERC i convèncer-la que doni suport amb el seu vot al Congrés, d’aquí a una setmana, aquesta reforma de la reforma . Ella és la que s’hi juga més en aquesta aposta. Potser, fins i tot la carrera política.
La política espanyola es torna cada dia més insubstancial. I això ho demostra, per si calguessin més exemples, la immensa batalla parlamentària que se’ns mostra al voltant d’una reforma laboral que ni és reforma ni és gairebé res, i que pot tirar endavant o fracassar d’aquí uns dies al Congrés en funció de múltiples qüestions… que, per descomptat, poc o res tenen a veure amb l’essència d’aquesta reforma ni amb el benestar dels treballadors. El que va prometre ser derogació s’ha quedat gairebé a renovació, amb canvis no essencials, del que hi havia.
Penso, amb dades a la mà, que pràcticament ningú dels que més s’escarrassen en aquesta guerrilla laboral, més enllà dels agents socials, que estan tenint un magnífic comportament en comparació amb les forces polítiques, s’ha llegit a fons la qüestió, tan hàbilment manejada per la vicepresidenta Yolanda Díaz que fins i tot hem oblidat el compromís derogatori, que ja sabíem que no seria possible. Entre altres coses, perquè, en el fons, ningú no ho volia. Era un vell compromís que tothom considerava nociu, però a veure qui era el maco a l’esquerra que ho deia. Així que el millor és no dir res, llançar cortines de fum, i rebus sic stantibus, és a dir, deixar les coses amb canvis lampedusians perquè tot segueixi igual. O semblant.
El que passa és que el PSOE necessita una victòria parlamentària més per presentar-la davant de la UE, ara que s’acceleren els fons next generation; que el PP no baixa de la seva posició tossuda del no és no a una reforma que és gairebé –gairebé– la seva pròpia reforma; que Esquerra, a qui el tema, sospito, li importa un rave, està mosquejada amb la ministra de Treball i vicepresidenta perquè el seu projecte polític personal està tenint més acceptació al món de l’esquerra que altres molt més clàssics i consolidats, com el de la mateixa ERC; que Bildu va amb els seus presos a canvi de suport a la reforma; que el PNB busca obtenir rèdits en coses dispars, gens connectats amb el tema central teòricament en debat.
I així tot: fins i tot la campanya per a les eleccions a Castella i Lleó dificulta qualsevol acord amb els populars en matèria laboral, mentre Ciutadans, que s’ofega, s’ofereix ara a votar el projecte-decret del govern socialista que fa molt poc rebutjava. O potser creu vostè que l’oferta de suport dels taronges al projecte dels socialistes no té res a veure amb el greuge sofert amb l’avançament pel PP de les eleccions castellanolleoneses? Doncs això. I ara ens trobem davant d’un nou motiu de divisió –un més– al govern de Pedro Sánchez: els que, com Nadia Calviño, volen donar suport a Ciutadans per tirar endavant la llei, i els que, com Yolanda Díaz i els ministres podemitas, pretenen mantenir la majoria amb els actuals aliats, és a dir, ERC i Bildu, i es consideren incompatibles amb el partit d’Inés Arrimadas.
Em sembla lògic que a vostè, si ha tingut la paciència d’arribar fins aquí, li costi entendre tot això, com costen entendre gairebé totes les enormes polèmiques que es generen en aquest país nostre i que després acaben dissoltes en el no-res de l’oblit. Qui recorda ja els indults, el salari mínim –que aquesta serà una altra–, les baralles del Suprem amb l’executiu –una altra, també–, de la qual es va muntar amb la renovació del Tribunal Constitucional, de …?
Doncs això: que aquí, en la política testicular espanyola, on tot es fa pels meus sants ous, l’important és la batalla per la batalla, i les solucions o el consens al voltant dels temes clau són secundaris. I ja veurà vostè com, d’una manera o d’una altra, la micromini reforma (que, a sobre, no dic jo que calgués més que això) passarà el tràmit parlamentari i tot continuarà sent el mateix: donya Yolanda, que ja dic que es juga molt amb aquesta aprovació, ens convencerà que és gairebé una derogació en tota regla; el PP assegurarà que serà una catàstrofe per a la feina; el govern seguirà amb la contractació pública que tan bé senta a les xifres de l’INEM… i a una altra cosa, que sempre trobarem un motiu nou per dividir les dues Espanyes.
Així que, al meu entendre, i per tornar a la qüestió inicial, això de la suspensió de la trobada aquest divendres entre Lambán i Aragonès és un exemple més, per si calgués, d’aquesta política de voler endur-se el gat a l’aigua, de falta de voluntat de pacte i de consens, que tants avenços està entorpint. Jo diria que, a més, el que passa al voltant dels projectats Jocs d’Hivern és un exemple a sumar-ne d’altres que en aquests moments hi ha un estancament en les relacions entre Madrid (incloent, és clar, l’Aragó) i Barcelona (incloent, per descomptat, el Pirineu): la taula de negociacions estancada, la reforma laboral en dubte i els contactes de segon nivell, em diuen, pràcticament paralitzats. No sé quina causa afavoreix aquest estat de coses: la del bon desenvolupament d’uns Jocs que són importants no només per a Catalunya, sinó també per a la resta d’Espanya, és clar que no. I la bola de neu, em temo, s’engrandeix.
