Hem passat el cap de setmana pendents dels incendis simultanis enmig d’una onada de calor i en plena sequera –la tempesta perfecta, la pitjor situació possible per als bombers–, ha tornat el col·lapse a l’AP7, hi ha problemes de personal i de recursos a la sanitat i l’ensenyament està en caos. La tensió és màxima en aquests quatre escenaris i les caues són diverses, però l’arrel és clara: dècades de mala gestió que passen factura. Mala gestió a totes les escales, des de la més local a la global, mundial. La solució és, per tant, difícil de trobar, però s’ha de començar pel diagnòstic.
És clar que el país cau a trossos per falta de manteniment. La falta d’inversió durant dècades per part de l’Estat, n’és una de les causes indiscutibles pel que fa a les infraestructures. La mobilitat s’ha col·lapsat per culpa de projectes eternament pendents –el corredor mediterrani, el Quart Cinturó– i per falta d’una aposta real pel transport públic. És obvi que si els ciutadans es fiquen a la carretera sabent que quedaran atrapats en una retenció sigui el dia que sigui, tan si el desplaçament és per feina com si és per oci, és perquè el transport públic, que va igual de col·lapsat, no és una alternativa: no ofereix el trajecte que necessiten fer molts ciutadans i no dona garanties d’arribar a l’hora i fins i tot així, amb un mal servei, en molts moments va més ple del que és acceptable. L’Estat té Rodalies abandonada, però tampoc l’ATM és eficient, i té bloquejada des de fa anys la solució al col·lapse a què arribarà aviat la línia del Vallès de FGC, per falta d’acord entre les administracions catalanes.
També els incendis que costen tant de controlar tenen una explicació en un cúmul d’errors acumulats durant dècades, el principal dels quals és haver permès que el model econòmic hagi acabat passant per l’abandonament de la pagesia. Les zones agrícoles havien sigut sempre tallafocs naturals. El bosc mediterrani cremarà sempre –i amb el canvi climàtic, més–, però aquest no és el problema, perquè a Catalunya sobra bosc i falten conreus. Cosa que acaba fent que els incendis es tornin molt més virulents que abans, que cremin extensions molt més grans i que siguin més perillosos per als habitants de les zones afectades i per als mateixos bombers. S’ha abandonat la pagesia, que va plegant, i no s’ha fet res perquè l’explotació forestal surti a compte als propietaris. És un fenomen mundial, però localment no s’ha combatut.
Amb la sanitat i l’ensenyament també s’hi barreja el mal finançament històric de Catalunya, el dèficit fiscal etern, amb una gestió discutible dels recursos disponibles que ha fet créixer en els darrers anys la idea que, per poc que es pugui, s’ha de tenir una mútua i portar els fills a l’escola concertada. Cal una actitud molt militant per resistir-s’hi. I el fet és que, especialment pel que fa a la sanitat, el circuit privat alleuja la pressió insuportable que té el sector públic.
Arribat aquest punt, i davant la paràlisi fins i tot d’idees per part de les classes dirigents, els ciutadans de Catalunya, que ja no saben què esperar ni de qui, han de ser conscients dels dos poders que tenen: el de les urnes i el de la seva força com a consumidors, poc explotada fins ara.
5
1
