No hi ha indicis reals que apuntin que aquesta legislatura que ha d’arrencar en qüestió de dies o setmanes hagi de culminar amb la independència de Catalunya. Ni que deixi Catalunya a les portes d’aconseguir-ho, ni que els polítics escollits el 14F se’n surtin amb Madrid en el curt termini. Començarà una legislatura que amb sort serà de transició. Amb un autogovern minat i en guàrdia permanent que haurà de gestionar com pugui una crisi sanitària i econòmica amb efectes de llarg recorregut. I pactar una legislatura així no és senzill. ERC, Junts i la CUP comparteixen horitzó, això és indiscutible, però cap dels tres partits té el mapa que condueix a l’illa del tresor i simplement aposta per un camí diferent davant de la cruïlla. Acordar el camí possible i les estratègies per superar els paranys que vagin trobant és la clau, bo i sabent que ningú no sap quan arribarem a l’illa del tresor no sota quin lideratge ho farem. Això sí, el camí és irreversible i s’hi arribarà.
Sigui com sigui, arrencarà una legislatura en què la Generalitat serà una eina conjuntural per governar per als catalans, no pas per aconseguir la independència, i on el Parlament haurà de ser un espai de confrontació de legitimitats democràtiques amb l’Estat. S’ha de poder parlar de tot sense por a la repressió. I si arriba, entomar-la i no recular. Una resolució reprovant el rei és només simbòlica i no produeix efectes immediats en l’assoliment de la independència ni fa la corona espanyola menys corrupta. Cert. Però tan cert com que no reprovar-lo si la majoria de la cambra ho vol és menystenir la sobirania del Parlament i tirar-se pedres sobre la pròpia teulada. El simbolisme també és sobirania. Però el simbolisme no s’ha de convertir en una esquerda més de la unitat independentista ja molt debilitada pels egos i els interessos partidistes de qui manega els fils dels partits.
Les negociacions entre l’independentisme institucional provoquen cansament i desil·lusió entre una ciutadania que no comprèn per què no s’ha materialitzat ja un resultat tan evident a les urnes. Però és que entre el carrer i els despatxos hi torna a haver una gran distància. Una distància que es va trencar màgicament l’1-O i que cal tornar a trencar per avançar. I justament, l’1-O, que va ser una gran victòria de país davant d’un Estat poderós, també ha acabat convertint-se en un simbolisme que cadascú ha capgirat com li ha convingut. Fins a debilitar-lo com a patrimoni.
57 
20 
