Era d’esperar que, més aviat que tard, a Gonzalo Boye li obrissin judici oral. Un cas estrany, estranyíssim, amb evidents maniobres encara més estranyes per obtenir proves. De fet, si es fa la prova de contrast amb el que El Món va explicant de les operacions d’Estat contra el Procés o contra l’enemic que el poder determini, sembla un pla de neutralització de manual. Però deixem les especulacions de banda, que temps tindrem de desgranar un judici que pot portar moltes sorpreses.
Unes sorpreses com la que em vaig trobar gairebé sense voler al funcional vestíbul de la sala de vistes de l’Audiència Nacional a San Fernando de Henares, a tocar de Madrid. Un comissari de policia, d’aquells d’ullals esmolats per anys de plom en les tèrboles aigües de l’antiterrorisme, va declarar unes quantes hores sobre com funcionen les clavegueres i les operacions clandestines i/o encobertes de seguretat de l’Estat. És a dir, operacions on gairebé tot s’hi val. Sí gairebé tot, no tot.
Boye participava com un advocat defensor més en el megaprocés pel qual se celebrava la vista i va sortir a pipar la seva mítica cigarreta de vapor. Els ben asseguro que a l’edifici de San Fernando és més saludable fumar-se qualsevol cosa que gosar prendre un cafè de la màquina del soterrani. El comissari es va fixar en Boye. El seu comentari, i davant del seu mateix advocat, va ser contundent. “Hostia, Boyé [sí, li posen accent], ese se comió ocho años porque le metimos en el paquete, venga p’alante aunque sabíamos que sólo pasaba por ahí, se llevó un marrón que no era de él, que no le tocaba”, va exclamar.
La sorpresa, com poden imaginar, va ser majúscula. Un dels policies responsables de grans operacions antiterroristes apuntava que la condemna a Boye pel segrest de l’empresari Emiliano Revilla era en part conseqüència d’una mena de muntatge, d’un sistema encobert de lluitar contra el terrorisme. Boye va tastar el xarop de bastó de l’Estat. Ara, anys després, torna a aparèixer l’ombra just en uns temps on el seu protagonisme com l’advocat del Procés a l’exili l’ha situat al centre de l’escenari. El president exiliat, Carles Puigdemont, se n’ha anat sortint i darrere d’ell, la figura (i el geni) del Boye advocat ha aparegut com un dels estrategs de les victòries europees i de les derrotes estatals.
Sí, potser també és una especulació, però és fàcil especular quan veus qui té raons sobrades per intentar desestabilitzar-lo. Aquests anys hem llegit centenars d’atestats imaginatius i inversemblants per tal d’empassar-se investigacions amb dubtes, gravacions amagades i fets guardats en una lleixa que convenientment presentats poden servir per fer-ne de l’alçada d’un campanar. Si els adversaris no se’n surten amb el seu client, per què no anar contra l’advocat? És una fórmula antiga. Tot plegat, més que una sospita, és un dubte raonable i raonat.
24 
4 