Ferran Torres pot fer història, aquesta nit, si Espanya guanya a França i es classifica per a la final del Mundial de futbol. El jugador del Barça té a les seves botes la possibilitat de marcar un gol importantíssim, una victòria que podria suposar un abans i un després en la seva carrera esportiva. Els seus inicis no van ser fàcils, tampoc pel que fa a la seva vida privada. El futbolista s’ha sincerat en una entrevista que ha sorprès, ja que confessa que va passar una etapa molt complicada arran del divorci dels seus pares.
El davanter valencià explica a Paneka que va estar-se molts diumenges “plorant i plorant“, sobretot quan els pares van decidir emprendre camins separats. Ell que s’ha criat en un poble petit, Foios, encara ara acostuma a anar-hi quan vol “una vàlvula d’escapament” i desconnectar de debò amb la seva gent de confiança. La seva va ser una infància d’aquelles de sortir al carrer a jugar a futbol, un esport que iniciaria a l’escola sense imaginar-se que acabaria jugant a Primera Divisió: “Comencem perquè ens agrada i per estar amb els amics“.
La seva família veia que li encantava jugar a futbol i, per aquest motiu, sempre li regalaven pilotes o botes de futbol: “No volia una altra cosa”. Que el fitxés el València quan només tenia 7 anys va canviar la seva vida: “Vaig anar a l’aventura… i recordo mirar-me al mirall del lavabo amb la samarreta i preguntar-me què feia allà. Va ser un moment únic”. Tot empitjoraria quan va fer els 12 anys i va créixer més de 10 centímetres en només un estiu: “Vaig perdre coordinació, no sabia ni controlar una pilota i queia sol. Vaig creure que acabaria la meva carrera i que no servia“. Tampoc no va ajudar que es contagiés de mononucleosi… però, quan es va recuperar, tot va anar a millor malgrat els problemes de genoll: “Vaig estar un mes i mig a cas sense poder entrenar per culpa del dolor”.
El pitjor moment de Ferran Torres quan començava a despuntar en el futbol
Poc després, va arribar la separació dels seus pares i la seva entrada a la residència: “Va ser un xoc per a mi… era molt petit i no sabia com afrontar-ho. Em feia vergonya dir per què estava a la residència i m’inventava d’on era. El moment en què els meus pares em deixaven allà després del cap de setmana era horrible, plorava, plorava i plorava“. Mai no ha parlat dels seus problemes amb ningú, diu, sinó que ha estat d’aquests tancats que plorava quan ningú no el veia: “Em tanco al lavabo i soluciono els meus problemes jo sol“, ha reconegut a The Objective.
Ferran Torres va viure un moment complicat, anys més tard, quan van dir-li que l’havien convocat al Mundial sub-17: “Vaig fer un primer entrenament penós, horrorós… Vaig haver de demanar ajuda professional perquè em vaig veure en un pou sense fons i no sabia com sortir-ne”, ha reconegut. Li va costar gestionar aquest èxit, però gràcies a la teràpia i el pas del temps ha acabat acceptant que es mereix estar on està i que té un futur brillant al endavant.
