Ana Obregón ha estat una de les estrelles de l’estiu durant molts anys. Tothom esperava el seu posat en banyador, unes fotos que donaven el tret de sortida a la temporada estival. Això va aturar-se de cop quan el fill va emmalaltir, un càncer estrany que desgraciadament no va poder superar als 27 anys. Des de la mort d’Álex Lequio, l’actriu no ha volgut tornar a sentir parlar d’aquestes fotos com pràcticament tampoc de cap altra feina. L’hem vist en comptades ocasions i en totes elles ha aprofitat per enviar un petó al cel. Després d’un any i mig, continua plorant el seu fill cada dia i té clar que mai no superarà la seva pèrdua. Ara bé, la revista ¡Hola! l’ha convençut per protagonitzar un reportatge en banyador que apareix en portada aquest dimecres.
Era el 1992 quan Ana Obregón feia el primer posado del verano, el que acabava fent a canvi que els fotògrafs la deixessin en pau la resta de l’estiu. El seu fill era molt petit, per la qual cosa volia treure-se’ls de sobra. El que no s’esperava era que aquell reportatge en banyador es convertiria en una tradició que va mantenir interrompudament fins al 2019. La sessió fotogràfica d’enguany ara té un altre significat per a ella, ja que destinarà els diners que li han pagat a la fundació que ha creat en nom del seu fill: “Tot el que faig en la meva vida ho faig per ell”, confessa.
Ana Obregón, trista durant les vacances
L’actriu té casa a Mallorca, on passa tots els estius des de fa més de tres dècades. La intèrpret està enamorada de la llar que hi ha construït, encara que no la gaudeix de la mateixa manera ara que està sola: “En aquesta casa hi ha molta pau i unes vistes precioses. Ara bé, sense el meu fill ni la meva mare estic molt trista. Les persones a les que més estimo en aquesta vida em falten i això ja no són estius… Ara mateix res no em fa feliç. L’únic que m’alegra és tenir la fundació i el llibre que estic escrivint, que és l’única cosa que faig des que va començar l’estiu. És difícil perquè acabo exhausta del cor, ja que és una història d’amor entre una mare i un fill, una història maca i cruel. Aquest és el llibre que havia començat a escriure el meu fill, en el que a dins hi anirà el meu”.
“Des que el meu fill no hi és, sembla que visqui però en realitat no ho faig. La pèrdua d’un fill és tan tremenda perquè no té res a veure amb la d’un pare o un xicot, aquesta pèrdua és antinatural i no se supera mai. El que em fa pena és pensar que jo abans era molt feliç i no ho sabia. Conservo el seu telèfon tal com el tenia, d’igual manera que la seva habitació amb els mateixos llençols que en els que va dormir per última vegada. No he estat capaç de canviar res perquè no he tingut forces. Cada dia vaig al cementiri a veure’l, plogui o faci calor. Sé que allà només està el seu cos, però sento que d’alguna manera estic amb ell”.
Actualment es troba cuidant del pare, que està delicat de salut: “L’estic cuidant perquè el pobre ara està molt malalt. Ha estat ingressat durant tres setmanes en un hospital de Palma i li costa molt parlar. Em genera molta tendresa perquè l’única cosa que diu, i fent un gran esforç, és per preguntar on és la meva mare”.
Alessandro Lequio, el principal suport d’Ana Obregón
La mort del fill l’ha unit molt a Alessandro Lequio, el seu ex i pare del noi: “El que és increïble de tot això és que la persona que més m’ajuda i que més m’entén és ell. Això del nostre nen ens ha unit més que quan érem parella. De fet, l’estima i amor que ens tenim ara mateix és il·limitat. Ara me n’adono de com és la vida i com relativitzes quan et passa una tragèdia de debò. Quan em vaig separar de l’Alejandro pensava que moriria i que allò era el pitjor que em podia passar a la vida, fixa’t què ximple i què innocent. Ara veig que allò no era res, només pessigolles”.
El que té clar és que no vol buscar parella: “Tinc el cor mutilat i, de fet, no sé ni tan sols on és. Ni busco parella, ni la vull ni me la puc permetre. Quan em diuen que el meu nen és a dins del meu cor dic que s’equivoquen, ja que el meu cor va marxar amb el seu i ja no és aquí”. Una entrevista trencadora que demostra el dolor d’una mare que ha perdut el que més s’estimava.
