La pel·líula catalana Alcarràs, dirigida per Carla Simón, continua ampliant el seu èxit i ha estat seleccionada finalment per representar l’Acadèmia Espanyola del Cinema en la cursa per als Oscars. A la terna en la qual estava preseleccionada hi havia també Cinco lobitos, d’Alauda Ruiz de Azúai i protagonitzada per l’actriu catalana Laia Costa, i As Bestas, de Rodrigo Sorogoyen, una coproducció en què també hi ha capital català.
Ara comença la batalla per aconseguir que Alcarràs sigui nominada com a finalista, una cursa que ja va viure Simón amb Estiu 1993 i que anys enrere havia portat també Pa Negre fins a les portes de ser candidata. Si passa aquesta selecció dels acadèmics de Hollywood, Alcarràs serà en la cerimònia que se celebrarà el 12 de març de l’any que ve a Los Angeles, que es retransmetrà a tot el món, com a nominada a l’Oscar a la millor pel·lícula internacional.
L’esclat d’Alcarràs va començar quan va ser premiada amb l’Os d’Or al Festival de Berlín, cosa va catapultar la popularitat de la directora Carla Simón, ja molt ben valorada entre l’ampli públic que havia vist Estiu 1993. El poble d’Alcarràs també va viure setmanes de glòria, quan molta gent el va posar en el mapa arran del premi, quan la pel·lícula encara no s’havia estrenat als cinemes.
La pel·lícula, que s’està veient majoritàriament en versió original –subtitulada en altres llengües als cinemes de fora de Catalunya i també en algunes sales del país–, està portant el català del Segrià arreu. També està donant a conèixer la realitat i les dificultats del camp català, amb la particularitat que els actors no són professionals sinó veïns de la zona que van ser seleccionats per l’equip de la pel·lícula.
El drama d’una família de pagesos
Amb aquests ingredients s’explica el dilema pel qual passa una família de pagesos que veu com les terres que han conreat durant dues generacions estan a punt de ser envaïdes per un mar de plaques solars, ja que el propietari dels terrenys les lloga a una empresa energètica del sector perquè li resulta més rendible que mantenir un pacte que era verbal.
La pel·lícula arrenca quan una família de pagesos rep una carta del propietari de les terres que cultiven que els comunica que n’han de marxar perquè ha decidit llogar-les a una empresa que està instal·lant plaques per produir energia solar, un negoci molt més lucratiu. L’avi de la família, ara jubilat, que se n’adona que no tenia cap contracte com a arrendatari de les terres perquè havia fet un tracte d’amics amb l’antic propietari. Un cop mort el seu coetani i succeït pel fill, arriben els problemes. La tempesta emocional que es desferma quan veuen que el seu futur salta pels aires de cop marca la relació entre els diversos membres de les tres generacions de la família. És la fi d’un món i Simón la retrata amb mirada crítica i sensible alhora.
2 
2 