L’A-2 és una autovia amable per a Alcarràs. Té una sortida pròpia. Gairebé et porta recte fins al centre d’aquest municipi del Segrià que la Berlinale i Carla Simón – que aquest dissabte ha sigut rebuda pel president de la Generalitat, Pere Aragonès– ha fet conèixer al món. “Ens ha posat al mapa, el poble i sobretot, el català lleidatà”, reivindica en Robert, un trempat ramader i agricultor del poble que no amaga la seva alegria per l’estrellat d’Alcarràs, la pel·lícula que ha guanyat l’Os d’Or. Una alegria compartida per la pràctica totalitat dels veïns que un dia laborable de finals de febrer traginen i feinegen pel poble.
Possiblement Alcarràs no és un pessebre, ni ofereix la imatge d’un poble de la Toscana. Però té identitat pròpia. I ara, un Os d’Or del festival de cinema de Berlín, la Berlinale. Té aproximadament uns 10.000 habitants- un terç provè de la resta de la Unió Europea, l’Àfrica i Amèrica del Sud-, pertany al Baix Segrià. Hi ha molts caps de bestiar, un bon estol de cigonyes, una notaria als baixos de l’Ajuntament, un prèssic col·lossal, una poma ferma i una planta de tractament de purins que aspira a ser puntera.
Aparadors amb la foto de Carla Simón i l’Os d’Or
També hi ha al poble bars regentats per romaneses arriades i xinesos incansables, una munió de població forana que ha vingut per treballar-hi i quedar-se i aparadors amb fotografies de Carla Simón amb l’os daurat. “Mira que n’està de guapa i dolça en aquesta foto”, comenta la Maria Teresa davant la megabotiga Novetats Moliner, “cals arradios“, un mini Corte Inglés on hi ha de tot i on s’hi veu un retrat de la cineasta aixecant el guardó. “Ara serà mama”, comenta una altra veïna que compra cel·lo. “D’aquell que enganxi, Avel·lí”, puntualitza al venedor.
És el premi a un film que porta el nom del poble i que, a més, narra una història familiar basada en la terra, en l’escenari natural de la seva vida i d’un municipi que ha vist com els darrers anys ha canviat socialment i econòmica. “Per fi sortim per una bona notícia, que sempre ens treuen pels temporers o pel confinament… Tenim coses per explicar i la Carla ho ha fet”, detalla la Rosa, una simpatiquíssima treballadora de banca que narra amb passió com anava a collir fruita de més jove al tros dels seus avis.
El mateix record, i amb la mateixa intensitat que ho relata l’Adelina, una florista agosarada del carrer de la Bassa, que encara rememora el carro on s’enfilaven per anar a una terra que menaven els pares i que feina van tenir a posar-hi arròs per treure’n el salnitre i fer-la útil per al conreu.
Alcarràs, símbol de l’1-O
La Maria Teresa admet que el premi ha estat un sotrac al poble. La festa a “Lo Casino” es veu que va ser gran. “La gent plorava”, descriu la Pepa mentre fa cua al forn. “Van venir totes les teles, veure TV3 les botigues del poble fa il·lusió”, afegeix la Rosa. “Mira, el que em fa més il·lusió és que el premi l’ha guanyat una dona, una dona!… i a més una dona catalana!”, remarca la Maria Teresa, una dona capaç d’enraonar i mantenir la mascareta com sortida de la planxa. La història que explica la Carla ha fet recordar a les xarxes el símbol d’Alcarràs, que va aturar la Guàrdia Civil el Primer d’Octubre. Encara hi ha la caserna. “No van passar!”, recorden els veïns en un mural vistós i una placa a Lo Casino.
Frisen per veure la pel·lícula de l’Os d’Or
Tothom apunta , amb discreció gairebé victoriana, com ha estat la vida de la Carla al poble. Com va arribar-hi i com anava els els estius al mas. “Tenim moltes ganes de veure la pel·lícula”, és una frase en format de desig que replica tothom d’Alcarràs a qui se li pregunta. “Volem veure els escenaris, on ha rodat, com parlen els personatges!”, coincideix tothom. Una eufòria que marcarà fins i tot els aparadors dedicats al cinema el proper mes de març.
Potser el fenomen Carla fa d’Alcarràs un símbol de victòria, de militància, de convicció d’arrelament. Els temps han canviat, però la Carla Simón ha fet amb Alcarràs com García Berlanga va fer amb Peníscola amb l’extraordinària Calabuig, i ha causat el mateix rebombori que Ava Gadner quan va ser a Tossa de Mar per rodar Pandora i l’holandès errant. Quan el plató és la mateixa vida, el cine guanya realisme.
Al bar Can Josep, en Ramon serveix cafès als avis jubilats que avui s’estan dins l’establiment. El sol no era prou generós en escalfor per estar-se a la terrassa passant el matí i el “parte”. I al bar l’Avi Pep, que regenta una família xinesa però manté exactament igual el menú i la carta clàssica del local, la Roser, que pren una infusió de fruits del bosc amb un glaçó, admet que les seves filles es van voler presentar al càsting. “Hi va anar molta gent!”, subratlla. Algunes veus del poble xifren en 9.000 persones els que van fer les proves. Al final els va passar el termini. Les filles d’en Robert, que havien fet teatre, sí que s’hi van presentar, i els van cridar quan van gravar-lo a ell fent una performance amb el mòbil. També se li va passar. Però, en canvi, explica que en Jordi Pujol Dolcet, el protagonista de la pel·lícula, va treballar en una de les finques de la família. “Diu que els va fer gràcia com deia els renecs!”, explicita. El Cago en Dé al Segrià es pronuncia amb una gràcia, to i ritme insuperables.
“Se sentirà lleidatà al cine, ja s’ha sentit a Berlín”
De fet, aquest és un comú denominador a qui els demanes opinió sobre l’efecte de la pel·lícula en el dia a dia del poble. “Se sentirà lleidatà al cine! A Berlín han sentit el lleidatà, cosa que costa fins i tot a TV3!”, retreu en Cisco. És la reivindicació d’una manera de veure el món. “A vegades, semblem el Portugal de Catalunya!”, critica en Robert. “Com si fóssim tan lluny, com si fóssim a l’oeste!”, ironitza la Maria Teresa. Lo lleidatà s’ha de preservar. Com exemple, el cas de dues bessones d’un poble veí que les han separades de classe. Una té una mestra de la comarca i l’altra en té una de Barcelona. “Hauries de veure com una parla amb aquesta e rara que fan els de Barcelona i l’altra, en canvi, parla bé!”, comenta en Robert.
“Aquí s’hi viu bé, esquiem i anem a la platja a una hora i mitja per igual. Tot i que el poble va patir perquè va arribar tard a la bombolla immobiliària, es van quedar penjades mitja dotzena de promocions, i ara ens hem convertit amb una espècie de poble dormitori de la indústria de Mollerussa o dels serveis del Lleida”, esbossa la Rosa.
Massa dependència del sector primari
“Creiem que la pel·li reflecteix com funcionen les explotacions dels conreus, tot i que ha canviat molt. Ara ja hi ha grans propietaris”, comenta la Rosa. Amb uns ulls ben oberts, recomana un espai de la vida rural davant de les antigues escoles per entendre la “base” del poble. Al capdavall, som el que fem i el que mengem. Així detalla, com exemple, els negocis col·laterals que genera l’agricultura, que van des de les agrobotigues i les carnisseries que fan orfebreria amb els vedells o el porc fins a aquells que munten excursions amb barcelonins perquè facin fotos als presseguers florits o passin l’estona en un laberint de panís. És l’economia d’Instagram. Però la dependència de la terra es fa notar. “Si un any la fruita està pel terra o la carn no surt, coi si ho notem, carai si ho patim”, admet l’Adelina. L’any 2021 el va tancar amb 860 persones a l’atur al poble.
“Ara ha estat una época dura, però a la volta d’uns mesos les coses aniran a millor, la carn anirà bé i el preu de la llet i la fruita també”, pronostica en Robert. Ara bé, no amaga cert neguit per com van les coses. “Alcarràs reivindica un estil de vida, nosaltres alimentem els somnis de les grans ciutats, allò que en diuen la sobirania alimentària, i en canvi, hi ha grans directius de la distribució o de grans restaurants que no saben ni on para Lleida!”, descriu.
En Robert creu que el film pot ajudar a entendre una manera de viure i de guanyar-se la vida. “Fins fa uns anys, la preocupació de, per exemple, la Unió Europea, amb la Política Agrària Comuna, la famosa PAC, era que no faltés menjar, que un senyor de Brussel·les o de la Bisbal de l’Empordà obrís la nevera i tingués menjar. Ara l’objectiu és la descarbonització, el medi ambient…, ja patirem el dia que es trobin amb una lleixa de supermercat buida”, calcula. El neguit es quantifica en una xifra: França ha sacrificat 45.000 vaques del cens i Espanya 10.000. La guerra a Ucraïna fa patir perquè pot encarir els preus dels fertilitzants i els carburants, elements bàsics de l’economia rural.
Nous habitants que només dormen a Alcarràs
L’economia del sector primari és clau i, més després de la pandèmia. “Aquí no teníem mascaretes, però teníem prèssics, llet i carn”, explica en Manel. La vida al camp és dura, però les coses han canviat molt en els sistemes de treball. Un dels grans canvis que ha portat els conreus extensius és l’increment de la població forana. Es palpa al carrer. Una diversitat notable i vistosa.
L’Adelina, la Roser, la Maria o en Josep apunten que ara no coneixen molta gent que “només ve a Alcarràs a dormir-hi”. El poble ha crescut molt en pocs anys, ha passat de tenir 4.000 habitants a gairebé 10.000. A més, hi ha el fenomen de grans grups de població d’altres estats que han fet cap a Alcarràs, com marroquins, subsaharians, romanesos o xinesos. Alguns es queixen que formen els seus propis grups socials, un punt al marge. Dels gairebé 10.000 habitants, més de 3.000 provenen de la resta de la Unió Europea, l’Àfrica i Amèrica de Sud. A l’Ajuntament hi ha una guia de convivència. El dia que visitem el poble només n’hi havia en castellà.
“La Carla ha fet una cosa molt important, ens diu que existim per als altres”
Alcarràs espera l’estrena. La gran estrena. Saben que la cinta tractarà el poble i la seva gent amb “carinyo”. “A la Carla li agrada el poble”, és una de les frases més repetides. De fet, al poble tothom està encantat, content amb l’èxit. Com l’Alí del súper a tothora del carrer Major, que ven uns triangles de xocolata a 75 cèntims molsuts i molt farcits. La setmana passada va fer l’agost amb la venda de tres croissants a un euro.
La imatge dels periodistes afamats es manté vigent. “La Carla ha fet una cosa molt, molt important, ens diu que existim per als altres”, conclou una senyora amable i rabassuda que surt de Novetats Moliner, cals Arradios. Com si un gegantí os d’or es passegés pel poble repartint somriures, la consigna al poble és clara: “Gràcies Carla”.
