Alcarràs no és una pel·lícula: és un fenomen sociològic. D’aquells esdeveniments rars que són apreciats sense ser vistos. Compta amb innegables atributs cinematogràfics que l’han fet mereixedora de l’Os d’Or de la Berlinale, de la benedicció de la crítica i de l’entusiasme del públic. Com un Cinema Paradiso obrint-se pas entre plataformes digitals, ha ressuscitat sales oblidades i desempolsat butaques per acomodar els culs tant de cinèfils com d’engolidors de crispetes. Carla Simón ha obrat el miracle de convertir la simplicitat en art, obsequiant-nos amb un metratge que es passeja davant l’espectador exhibint la bellesa de les coses radicals.

A banda, ha situat el català al lloc que li correspon com a llengua de prestigi cultural, capaç de fitar amb inusitada arrogància els gegants lingüístics que la minoren. No se m’acut millor tribut a la llengua de Llull que el que s’escola –dissimulat i trapella- per les pantalles d’arreu.

També és mèrit seu haver seleccionat la pagesia com a protagonista indiscutible d’aquest blockbuster nostrat. Magnífic repartiment d’heroïnes i herois tràgics amb pell de bronze, tocats per les planes infinites de Ponent que es resisteixen a desaparèixer d’un món en metamorfosi, crisàlide de ves a saber què. Però tanmateix és aquí on habita el perill d’Alcarràs, això és, la instal·lació d’una narrativa derrotada i victimista del nostre sector primari.

Si se’m permet, la meva versió de la pel·lícula és una altra. 

No la de l’agonia d’un ofici condemnat a perdre’s, com les llàgrimes a la pluja de Batty, el replicant. No la de l’anacronisme obtús, incapaç de llegir el signe dels temps. No la del malalt terminal unit a la vida per un fil tènue d’artificialitat.

Sí la d’una activitat que ha pres consciència que l’alimentària és la primera de les sobiranies a conquerir. Sí la de les explotacions agràries que es modernitzen, es digitalitzen, es feminitzen i es fan més sostenibles, perquè són tossudes i perquè volen ser. Sí la d’aliments de temporada i de prop de casa, adquirits al just preu que es posa a la dignitat de qui no es vincla.

A tu que fas cua avui a la taquilla, sàpigues que la pagesia surt a escena cada dia. No espera més aplaudiments sinó que agafis el carro de la compra -talment com si fos de combat- i l’armis de fruita dolça de Lleida. cítrics de les Terres de l’Ebre, avellanes del Camp de Tarragona, horta dels deltes del Llobregat i la Tordera, planta viva del Maresme, gambes de Palamós… què se jo! I faràs que a Alcarràs 2 guanyin els bons.  

Comentaris

  1. Icona del comentari de: Alfonso Sánchez a maig 06, 2022 | 20:30
    Alfonso Sánchez maig 06, 2022 | 20:30
    Jo de moment encara trigaré a anar a veure-la. La veritat és què tanta propaganda m'ha refredat. Si cal ja l'aniré a veure en una altre ocasió. Visca Alcarràs i visca Catalunya. Jo visc a Matalapera.

Nou comentari

Comparteix