Mònica Terribas (Barcelona, 1968) ha ficat el nas a dins del complicat entramat de l’Opus Dei en una sèrie-documental que acaba d’estrenar la segona temporada a HBO. Després de quatre anys buscant una plataforma que s’atrevís a investigar què passa realment en aquesta organització religiosa tan poderosa com opaca, ara arriba El Buen Espíritu: detrás de la puerta del Opus Dei. Si en la primera part, que va obtenir un Premi Ondas, donava veu a tretze dones que havien patit molt en nom de la fe, ara els protagonistes són 14 homes que van arribar a tenir-hi certa responsabilitat. El Món parla amb l’exdirectora de TV3 i El matí de Catalunya Ràdio per descobrir tot el que li han explicat aquests exmembres enfadats amb la institució.
En l’entrevista que ens va concedir en l’estrena de la primera part, ens va dir que li encantaria poder fer-ne una altra en què fossin els homes els protagonistes. I ara, un any i mig després, ho ha aconseguit.
Sí que ha passat molt poc temps i això vol dir que ha tingut interès perquè, si no, HBO evidentment no hauria confiat a fer-ne la segona. I aquesta és una bona notícia, ja que no és habitual que hi hagi segones parts d’una sèrie documental. Ens han deixat tancar un primer cercle, un dels cercles de poder de dins de l’Opus Dei. Perquè parlem dels membres numeraris de l’Opus Dei, que són els cèlibes i els qui tenen la vida dedicada íntegrament a la institució, qui són els que ocupen posicions de control i de poder. La seva és una realitat que, curiosament, moltes vegades és molt desconeguda per les mateixes famílies de supernumeraris, els qui viuen de manera més ordinària, i per això reaccionen d’una manera molt virulenta contra aquest documental. Ara s’estan fent canvis accelerats a dins de l’Opus Dei, ja que ahir mateix em deien que des que va sortir la sèrie, han començat a funcionar d’una altra manera alguns aspectes de la vida dels numeraris. Crec que hem pogut exposar a la vida pública la vida d’aquells qui governen la institució des del més petit centre fins a la més gran escala. Això era imprescindible per poder entendre com funciona.
Aquesta segona part era necessària per entendre millor el context, llavors?
Hem aconseguit que s’entengui com funciona el 30% de membres de l’Opus Dei, els numeraris, l’altre 70% són supernumeraris i supernumeràries que no estan governant directament l’Opus Dei. S’entén que formen part dels patronats que demanen donatius, que s’impliquen en la causa… però simplement fan una tasca de suport social, com si fossin la gespa sobre la qual creixen les oliveres. Les oliveres, en aquest cas, seria el govern de l’obra, que no funciona sense la seva terra. Els supernumeraris formen la gran majoria de membres de l’Opus i estan involucrats en el seu món financer i empresarial, però viuen aliens a tot el que expliquen en el documental. I això ho sé perquè estic rebent correus de gent de tot el món que em donen les gràcies per haver-ho explicat.
Llavors hi ha molta gent de dins de l’Opus Dei que no sap què està passant allà a dins?
N’hi ha molta de gent que és a dins i que s’està creant comptes de telèfon fora de l’obra per poder-se comunicar amb exmembres i demanar poder parlar sobre el que viuen.
Hi ha moltíssim secretisme al voltant de l’Opus Dei, fins al punt que molts no saben com pot arribar una persona catòlica a moure’s en aquest cercle. Què li han explicat sobre el tema?
Normalment, la gent que arriba a entrar en contacte amb l’Opus Dei ho fa a través dels seus col·legis. És a dir, difícilment una persona demanarà ser membre de l’Opus Dei si no ha estat alumne en una de les seves escoles, si no ha estat en un club de l’Opus Dei o en els seus entorns. A l’edat adulta poden ser simpatitzants i beneficiar-se dels negocis o dels entorns socials de l’Opus Dei, però no vindran a buscar-los. El més probable és que busquin nanos de les seves escoles amb fe i que empatitzin amb la part religiosa. Són ells als qui conviden als clubs o a les festivitats per introduir-los en tot el que significa formar part de l’Opus Dei. També hi arriben molts fills de famílies vulnerables que reben una beca per anar a una d’aquestes escoles o, bé, fills de famílies que volen donar una bona educació als fills i els matriculen aquí sense ser religiosos o sense saber si estar-hi serà una influència bona o dolenta. Molts poden passar per aquí sense rebre cap proposta, és clar. Sigui com sigui, molts dels supernumeraris han rebut una educació excel·lent a través de la universitat i consideren que tot això que diem que passa a dins de l’organització és una exageració.
Com funciona l’Opus Dei a Catalunya, més concretament? Hi ha molts membres aquí?
La gent pot pensar que hi ha moltíssima gent de l’Opus, però no n’hi ha tants. Ells fan anar unes xifres d’unes 93.000 persones, però al marge de les xifres oficials hi ha qui diu que en aquests moments a tot el món només hi ha uns 40.000 membres de l’Opus Dei. És a dir, passem a la meitat. La cosa és que ningú no et donarà un paper que demostri que ets supernumerari, no el trobaràs aquest paper. Jurídicament, i això s’explica molt bé en l’episodi 3, els únics que tenen un vincle jurídic amb l’obra són els sacerdots i perquè la Prelatura de l’Opus Dei depèn del dicasteri del clero. La resta són persones que tenen un vincle moral amb l’Opus Dei, però no tenen un vincle jurídic. Per tant, si ets numerari o agregat i decideixes marxar, ningú et pot venir a dir que tu tenies un vincle jurídic perquè no hi ha cap paper que ho acrediti. Tu has donat un munt de calés, tu has donat el teu sou, tu has donat la teva vida… però no tens cap certificat que ho digui encara que t’hi hagis estat 30 anys allà.
Quants diners pot donar un membre de l’Opus Dei a la causa cada mes?
El que m’han explicat és que els supernumeraris, en general, donen a l’obra els diners equivalents al que els costa un fill cada mes. Si tu tens 7 fills, has de calcular que en tens 8 perquè aquells diners extres els han de donar sí o sí cada mes. I, en el cas dels numeraris, ells donen tot el seu sou, fins al punt que en un inici els homes tenien comptes corrents mancomunats amb l’obra, és a dir, estaven en nom teu, però també en nom de dos o tres membres de l’obra perquè ells poguessin maniobrar sense que tu te n’assabentessis. I ginys d’aquests, doncs molts… com un secretari d’un consell local que decideix on va la pasta.
S’ha trobat amb molts problemes per contactar amb aquests exmembres de l’Opus Dei?
La prova més clara que alguna cosa no funciona a dins de l’Opus és que m’he trobat molts sacerdots, agregats o numeraris que m’han dit que m’explicarien el que jo volgués sempre que no sortís la seva cara en pantalla. No hauries de tenir res a amagar si ets membre d’una organització amb transparència i la idea de la família al centre, que a més a més tens a veure amb Jesús i l’Església. No pot ser que hi hagi gent amb por de parlar de l’Opus.
I com ho justificaven? Deien que tenien por a quines conseqüències, concretament?
Doncs em deien que, si sortia al documental, li dirien que havia fet coses que no s’havien de fer així. Que li cauria el negoci o que deixarien de parlar amb ell des del seu entorn. No pot ser que a dins d’una organització de vida cristiana vinculada a l’Església catòlica hi hagi gent que els tingui por, no té sentit. Com tampoc no ho té que hi hagi tanta gent que m’hagi dit a mi que vagi amb compte. No té cap mena de lògica perquè jo no he d’anar amb compte de res. L’única cosa que he fet ha estat posar damunt la taula com és la vida de les numeràries auxiliars i agregades de la primera temporada i, ara, d’aquests 14 homes. Que obrin una bústia d’escolta i veuran com se’ls acumulen les peticions. Hi ha moltíssimes persones que m’estan escrivint per agrair-me que hagi parlat sobre el tema, gent de totes les edats i de tots els països.
En aquesta sèrie documental ha contactat amb membres de països de tot el món, de fet. Com ha estat aquest contacte?
Molts van contactar amb mi després de l’emissió de la primera part, de la mateixa manera que jo també he empaitat molts sacerdots i m’he dedicat a investigar si n’hi havia algun que hagués estat a dins de la prelatura i que volgués parlar. He aconseguit parlar amb molts que continuen a dins de l’església i això és molt important, que m’hagin escrit per dir-me que no s’ho inventen, que tot és cert i que ells mateixos han arribat a posar micròfons darrere de quadres perquè els hi van ordenar. No hi ha discussió possible perquè són sacerdots d’un ordre de l’Església catòlica i no menteixen perquè mentir és un pecat. N’hi ha hagut alguns que han esclatat, que ho han viscut i ho han explicat. l’Església catòlica i Lleó XIV farien bé d’escoltar-ho. De fet, l’única cosa que li demano a Lleó XIV és que els escolti. Tinc hores i hores i hores d’entrevistes en què ho expliquen i crec que alguna cosa haurien de fer.
Però a l’Església no els preocupa tot això?
Sí, els han demanat una reforma dels estatuts i crec que el papa està estudiant què fer. Aquí estem davant d’una organització que té pràcticament un segle d’existència i una manera de funcionar de la que costa molt d’acreditar el funcionament. Haurien de sortir molts d’ells i crec que hi són. Jo no tinc cap mena de dubte que si demà el papa Lleó XIV demana que vagin a veure’l els membres de l’Opus Dei que creguin que hi ha hagut un funcionament econòmic discutible o que tenen un testimoni a portar, la cua seria llarguíssima.
Arribarà el dia en què l’església faci aquest reconeixement de culpa?
Jo no sé què té al cap el papa Lleó XIV, però és evident que ell va tenir un paper fonamental en la investigació del Sodalicio de Vida Cristiana. Juntament amb Jordi Bertomeu, amb els dos periodistes, en Pedro Salinas i en Paola Ogaz, que són els que van fer tota la investigació, jo crec que el papa Lleó XIV, com el papa Francesc, que estan darrere dels edificis espirituals, estan convençuts que això s’ha de perseguir.
L’Opus Dei va emetre un comunicat de defensa després de la primera part del seu documental en el qual negaven que tot allò fos cert i l’acusava de no haver-los donat l’oportunitat d’oferir la seva versió. Hi ha hagut reacció per part seva, ara?
No n’hi ha hagut, de moment, però no dubto que hi serà. No crec que diguin el que van dir en el primer comunicat perquè es van equivocar… Potser la persona que va escriure’l estava desinformada i no sabia que jo havia estat oferint des del primer dia la seva participació, però és que també es van equivocar molt quan van desqualificar els experts. I és que després resulta que el papa Lleó XIV ha cridat el Gareth Gore, que és l’autor del llibre Opus, per parlar amb ell. No crec que s’atreveixin a desqualificar la vàlua d’un catedràtic de dret canònic com Santiago Bueno Solinas, per exemple, que a més a més és el president del Tribunal Eclesiàstic de Barcelona.
Es tracta de membres que han estat a dins de la seva institució, que han viscut als seus centres i que han format part de la seva estructura de poder…
De moment no s’han pronunciat, però encara que ho facin jo insisteixo que aquesta sèrie ha de servir per fer-los reflexionar i que no està feta des de cap venjança ni amb ningú que parli amb agressivitat. Tots aquests testimonis parlen des del dolor, del que han patit, i des de la voluntat d’ajudar altres. I, efectivament, no poden desqualificar gent que ha viscut 20-25 anys a dins de la seva institució perquè sumen molts anys allà a dins.
Com reaccionarà un membre de l’Opus Dai ras quan vegi aquest documental?
Soc conscient que hi haurà una reacció virulenta contra aquest documental i ho entenc, ja que formen part d’una gran família de gent vinculada a l’obra i que van als seus col·legis. No saben una gran part de tot el que passa i em consta que, molts d’ells, han renunciat a veure la sèrie perquè directament no la volen veure. Consideren que només hi surten experiències negatives… Bé, jo sempre he pensat que la nostra feina com a periodistes és investigar allò que no funciona de la realitat. Aleshores, que en una organització cristiana i catòlica com aquesta hi hagi gent que està testificant a favor de l’obra obligada amb només 18 anys, que han de prometre fidelitat sense saber a qui estan oferint el teu futur, que han de donar tot el seu sou sense saber on va…
Per què anomenat aquesta segona part El buen espiritu?
A la primera la van anomenar El minuto heroico perquè hi havia una càrrega laboral molt forta i molt humiliant sobre les dones i jo volia reforçar això. I aquí li he dit El buen espíritu perquè s’entengui bé com funciona l’abús espiritual que fan. Si a tu tot el dia et diuen que és ‘de bon esperit’ donar diners i no preguntar, estudiar filosofia perquè t’ho demanen encara que tu no vulguis… Tot això acaba sent un abús de poder. Si el teu director espiritual és qui et marca tots els camins i tu acabes obeint… És el mateix que els professors d’universitat, que hem de ser conscients que estem en una posició de poder sobre un alumne. No és veritat que és una relació de tu a tu. Han de pensar en quina és la voluntat real del numerari. Se’n vol anar a Polònia amb 15 anys, realment? O li estàs dient tu que ha d’anar a Polònia amb 15 anys?
Això és el que fa que tot el sistema acabi rotllant d’una manera jeràrquica i abusiva, llavors? L’Opus manté la mateixa estructura i una manera de fer idèntica a tots els països?
Són molt metòdics. Perquè un numerari se senti com a casa, fan que ho vegin tot quotidià quan entren en un centre de l’obra sigui a Suïssa, Navarra o on sigui. La doctrina, la manera com funciona, els ritmes de vida, el menjar, com se serveix, com vas vestit dins del menjador, com et dirigeixen… tot és exactament igual que en un centre a Mèxic, Buenos Aires, Guatemala o a El Salvador. Si fas que tot funcioni d’aquesta mateixa manera en l’àmbit econòmic, social o espiritual… doncs no hi haurà disfuncions.
Aquest documental l’ha tocat? Ha estat dur conèixer els testimonis que han compartit amb vostè?
És el que et toca, però sí que t’afecta. He plorat molt amb ells i per ells, he patit molt i he vist gent molt col·lapsada. Ara pateixo per si n’hi ha un d’ells que estigui amb estrès psicològic, per exemple. Però no es pot parlar de passar-ho malament perquè en el nostre ofici és un privilegi ajudar la gent. Tant els que avui estan al carrer informant sobre els aiguats com els periodistes que ara ens dediquem a altres coses, el més important és veure que hem ajudat ni que sigui a una persona. Si ho has fet, ha servit d’alguna cosa tot el que has fet. Hi ha hagut gent que m’ha escrit per agrair-me haver fet dos documentals que els serveixen per explicar als seus com són i per què són així. Ja no necessiten explicar-se, els mostren els documentals. El nostre ofici és això, transformar la realitat. No hem de fer coses que donin audiència i diners, encara que sigui una part del negoci, el nostre ofici té com a objectiu final transformar la societat. Si he fet reflexionar, encara que sigui una miqueta, a la cúpula… Encara que no hi diran mai públicament, espero que entengui que no haurien d’estar actuant com ho fan.
Amb aquesta segona part acabeu el cicle? O teniu prou informació per fer-ne una altra?
Mira, jo aquest matí m’he llevat i pensava que no plouria. I tots els plans del dia se n’han anat en orris… Has d’acceptar que la vida vindrà com vindrà. Sempre he anat canviant de feina cada 5 o 6 anys per circumstàncies diverses i ara no sé què faré. Ara mateix no està sobre la taula una tercera part, però en el meu cap sí. En faria una tercera i una quarta perquè tinc molt material i he treballat molt aquest tema. Ara, ha de ser HBO qui em doni la confiança i vulgui fer-ho.
Li ha costat molt que una plataforma hagi entès aquesta idea, imagino, perquè encara hi ha molta por de ficar el nas a dins de l’Opus Dei.
Em va costar molt… em va costar horrors. De fet, vaig estar 4 anys amb aquesta història mentre aixecava el documental. HBO va ser la primera plataforma a la qual vaig portar-lo, però els anteriors responsables em van dir que no. Quan va arribar el canvi, les noves productores executives em va donar confiança. Si elles no s’haguessin mullat, aquest projecte no hauria vist la llum i això ho tinc claríssim.
Un documental així només es pot emetre en una plataforma privada? Per què no a 3Cat?
L’ambició que tenia aquest documental no permetia que es fes en una cadena pública. Implicava ficció, recreació, molts viatges al món… I, a més a més, jo tenia clar que havia de tenir una visió internacional perquè l’Opus depèn de Roma. Fer-ho centrat a Catalunya, com segurament haurien demanat, no hauria tingut impacte. Jo volia arribar a gent de l’Opus Dei dels Estats Units, de Llatinoamèrica, de Polònia o Anglaterra que se sentissin representats. A 3Cat o TVE el focus hauria hagut de ser diferent i ho hauríem venut, una mica, com ‘això és el que passa allà’. I no, això passa a Roma però s’està escampant arreu del món.
Ara que ha obert la porta, poden sorgir més investigacions al respecte?
Segur que sí. Jo penso que l’important, al final, és que ja no és un tabú parlar de l’Opus Dei. Ja està, ja està. Era un tabú, ningú no podia dir que se sentia víctima de l’Opus Dei perquè socialment era impensable i se sentien molt desemparats. Això s’ha acabat. Ja no és un tabú dir que t’has sentit víctima de l’Opus Dei.
Ara treballa en un periodisme més pausat, aquest dels documentals, després d’una trajectòria molt intensa. No sé si té algun pla diferent per al futur o si vol continuar en aquesta línia.
Jo intento no fer plans perquè passen coses, així que aprofitaré les oportunitats que em vagin arribant perquè sempre ho he fet així. Quan vaig deixar de ser directora de TV3 perquè el poder polític convergent va considerar que jo no feia bé la meva feina, no m’esperava entrar a l’Ara a fer d’editora i estar allà ajudant que els números sortissin. I l’última cosa que pensava, segur, és que al cap d’un any em vindrien a buscar per fer El matí a Catalunya Ràdio… els mateixos que m’havien fet fora! Va ser una mica surrealista. I tampoc no m’imaginava que me n’aniria al cap de set anys amb la certesa que el meu projecte periodístic no li interessava la direcció de l’emissora d’aquell moment. Faré el que em trobi… La veritat és que, a mesura que em vaig fent gran, m’agrada més aquesta actitud de no planificar-me la vida. Perquè potser després ve algú que pensa que no ho fas bé i et fa la vida impossible.
Li han posat les coses difícils, des de les directives?
Bé, segurament jo no m’he conformat fàcilment. Els meus criteris són els que són i això, a vegades, fa que siguis incòmoda… No passa res. Quan has dirigit la tele portes una motxilla molt i molt pesant. Els que hi són sempre et veuran com la directora de TV3, ja no et veuen mai més com la periodista, i se’t tanquen moltes portes sense que t’ho diguin. A més a més, que durant el Procés vam rebre molt els que estàvem davant del micro i va ser una època dura.
Aquella època a primera línia li va marcar la vida?
Sí, però ho dic en positiu. Estic molt orgullosa dels set anys que vaig fer al capdavant d’El matí de Catalunya Ràdio i dels números que vam aconseguir, que no s’han superat. A més a més d’estar molt contenta de la col·laboració que vam establir amb els competidors. Ara, no tinc la sensació que em quedi res per fer. El meu objectiu d’avui és arribar a casa sana i estàlvia per protegir els meus, perquè el meu objectiu vital d’ara mateix és protegir la meva família en aquest dia de tanta pluja. No vaig massa més enllà.
És més sa, pensar d’aquesta manera?
No sé si és més sa o més covard… però és així. També t’ho diria si fos d’una altra manera. Entre altres coses, perquè com més anys passen menys marge tens i és legítim. Jo ara estava sentint el cartell del Primavera Sound i el 80% dels noms dels grups que toquen em són aliens. Això vol dir que et vas fent gran, que aquells que governen les barques et deixaran un lloc a la infermeria o en un racó perquè tu remis. Tu ja no comandes les naus.
Acceptar-ho és molt difícil?
No, no és difícil si penses en els que han estat… Puyal, per exemple, que ha marcat la comunicació a Catalunya. Va fer anys i anys i anys de feina inventant formats de televisió. Només cal veure que cap dels programes que es fan avui dia l’han millorat. Però quanta gent de la generació jove sabrà, d’aquí a 10 anys, qui és Puyal? Pocs. Per tant, sí que és fàcil acceptar-ho si saps que et moriràs, et ploraran els teus i s’acabarà la pel·lícula. No paga la pena anar apunyalant el personal per les cantonades perquè un dia tu et moriràs igual que un altre. Hi ha gent que vol fer més i més en aquest món periodístic… Doncs que sàpiga que passaran els anys i arribaran exactament al mateix lloc per molt bòtox de tot ordre -figurat i literal- que infli les seves carreres, passarà el temps i tots acabarem exactament igual.
