David Verdaguer (Malgrat de Mar, 1983) i Bruna Cusí (Barcelona, 1986) protagonitzen In vitro, la nova sèrie de TV3 a cavall entre el drama i la comèdia que reflecteix els dilemes ètics, emocionals i socials que planteja la fertilitat al segle XXI. L’estrena dels dos primers capítols ha fet una molt bona audiència i, ara, El Món els entrevista per descobrir tots els secrets d’aquesta ficció de càsting potent i boníssimes interpretacions.
Protagonitzen In vitro, la nova sèrie de TV3 per a les nits dels dilluns. Nervis i il·lusió davant d’un projecte així?
David Verdaguer: Estem molt contents i il·lusionats, sí. Fa un any que vam gravar la sèrie i mira si ens ha canviat la vida, des de llavors, sobretot a un dels dos i no soc jo qui ampliarà la família. Fora bromes, la veritat és que estic molt content i orgullós de presentar In Vitro i això no sempre passa perquè, a vegades, presentes coses…. En aquest cas, estem molt contents i molt orgullosos de participar en la sèrie perquè realment està molt bé.
Bruna Cusí: A mi també em fa una il·lusió especial que s’estreni el dia de la inauguració de Serializados, que és un festival meravellós. Hi he anat molts anys com a espectadora i, ara, m’agrada ser a la presentació d’aquesta manera.
La reproducció assistida no és un tema que s’hagi tractat gaire a la ficció, per no dir gens.
D: Sembla mentida, sí, com pot ser que no s’hagi fet una sèrie sobre aquest tema abans? Perquè tots hem tingut alguna experiència amb la reproducció assistida. O bé ho hem experimentat en carn pròpia o tenim amics que s’hi han trobat… I ara més que mai, que som pares i mares cada cop més grans. El millor és que, en aquesta sèrie, el tema està tractat amb molta intel·ligència. La combinació entre comèdia i drama està molt ben trobada i molt ben feta. Li donen importància al tema, però li treuen ferro al mateix temps. I crec que és molt intel·ligent fer-ho així per part del Marc i l’Alejandra, que ho van viure en les seves propis carns.
Cada cop coneixem més casos de parelles que han de recórrer a la fecundació in vitro. Per què és un tabú parlar-ne, encara?
B: Jo crec que està relacionat amb què sembla que no poder tenir fills és un problema i un error del sistema.
D: Un fracàs personal.
B: Exacte, un fracàs. Fas una personalització sobre aquest fracàs, però en tot cas és un fracàs de la societat, i no teu, el fet que estiguem sent pares i mares tan grans. Que les dones endarrereixin la seva maternitat per la feina o per temes econòmics, perquè moltes parelles ho endarrereixen per economia, o d’altres moltes dones que ho deixen per més endavant perquè no troben la parella amb qui voler ser mare. Crec que encara segueix sent tabú, justament per això, perquè sembla que sigui un problema personal quan en realitat és una situació social del món d’avui dia.
Per això és important que arribi el tema a la ficció. Els fa la sensació que a les pel·lícules sempre es mostra la cerca d’embaràs com un procés ràpid i fàcil?
D: Sí, a la ficció tot aquest tema sempre s’acostuma a mostrar com un procés molt més fàcil. I em ve al cap una imatge d’Els dies que vindran, i em sap greu perquè sembla que m’estigui fent un autohomenatge, però allà és maco perquè mostrava un part que derivava en cesària. No és com a la resta de pel·lícules on es veu les mares fer un parell de crits i ja surt el nadó. La realitat és una altra cosa. I, sí, és important que per fi es mostri la realitat de la reproducció assistida.
B: I confiem que aquesta sèrie obri les portes a què comenci a haver-hi moltes més sobre la reproducció in vitro i de la maternitat en general. Jo, per exemple, vinc de fer un curs que es diu Premier feu que parla de la violència obstètrica durant un part.
D: Que es diu com, has dit?
B: Primer foc, vaja.
D: Ah, d’acord, que no ho havies pronunciat bé (riu).
B: El que deia, que està molt bé que hi hagi projectes audiovisuals que parlin de la violència obstètrica perquè és un tema molt comú del que no se’n parla. I confio que, tots aquests relats, començaran a viure i esperem que hi hagi un boom sobre el tema perquè ens trobem més sèries sobre això. Ara que hi ha moltes més dones creant, confio que això ajudarà a que el relat es pugui explicar més. No se n’ha parlat prou i crec que se n’ha de parlar molt més.
Aquesta és una sèrie didàctica que ajudarà el teleespectador a entendre més coses sobre la fecundació in vitro i la reproducció assistida?
D: Sí, oi tant, i és molt interessant precisament per a això. És una sèrie prou didàctica i, a més a més, no és alliçonadora. Nosaltres mateixos hem après de la sèrie, ja que quan preparàvem la sèrie la Bruna va poder anar a un laboratori i comprovar com es fa a la vida real tot aquest procés. I és llavors quan te n’adones que és un p… miracle. La reproducció assistida és una bogeria. A In vitro s’explica molt bé què passa al laboratori, com funcionen les coses, com va… Ens van assessorar molt i això és molt important que la gent ho sàpiga. Durant el rodatge hi havia sempre algú de laboratori dient si allò va així en realitat o si això no ho faries mai en un laboratori. Petits detalls com si, per fer aquell procés concret, hauries de portar guants o no. Han estat molt curosos amb aquest tema tan delicat i la gent podrà conèixer la realitat de la fecundació in vitro i també casos concret, ja que molts dels casos que tractem a la sèrie estan inspirats en casos reals.
B: Cada cas esperem que acabi generant debat. Ha de quedar clar que aquesta no és una sèrie que doni respostes, sinó que genera preguntes i fa que refleixionis. Al capítol se’n pot parlar de certs casos i, fins i tot, posarem sobre la taula dilemes morals i ètics. Parlarem de tots ells sense fer una aposta d’alliçonar o ser un pamflet, sinó com una manera de dir que aquesta és la realitat i plantejar-nos què pensem sobre tot això?
D: Hi ha un cas concret molt boig que planteja un dilema moral, el de la persona que diu que vol tenir un fill del seu marit que és mort. Doncs, hòstia, jo a la vida real no sabria què fer i tot això fa que realment et peti el cap. És un cas dramàtic i ficcionat, sí, però crec que dona perquè en parlis després amb els teus. Està molt bé la modulació que s’ha fet, que no donem cap resposta clara però que ajuda a portar el tema a la gent i que sigui menys tabú.
A cada capítol posen sobre la taula un cas diferent, llavors?
B: Sí, a cadascun dels episodis tenim un cas concret d’un pacient diferent que s’acaba resolent en el mateix capítol.
D: Després hi ha, evidentment, el que es manté al llarg de tota la sèrie que és la trama dels personatges protagonistes. I, a més a més, també hi ha un parell de trames de dos embarassos diferents, el cas de la seva germana i el d’una parella francesa, que van evolucionant al llarg de tota la temporada.
Els seus personatges són molt diferents i una mica antagonistes, però alhora s’entenen i tenen una relació que acaba sent divertida.
B: La Blanca és una científica que treballa fent recerca a la universitat. El que passa és que porta molts anys en la precarietat i, en un moment donat, li ofereixen treballar en aquesta clínica de fertilitat per treballar de la mà de l’Hèctor, que és el personatge del David. La meva tasca és, una mica, la de pont entre el laboratori i les pacients. I és que hi ha una cosa en el món dels metges i de la medicina, que no deuen haver aprovat molts d’ells l’assignatura de psicologia. En aquest cas, la Blanca ve a cobrir aquest buit empàtic, farà de pont per explicar amb cura a les pacients les troballes científiques o les situacions que cadascuna té. El que passa és que aquesta empatia la portarà a vegades a passar-se de frenada i a traspassar una mica el que és personal i el que és professional i es ficarà més en un embolic en aquest sentit.
D: L’Hèctor, per la seva banda, és un embriòleg molt bo. És boníssim… però ho és només si està ell tancadet sol al laboratori amb els seus instruments. El seu problema és que no té cap empatia. El cas dels dos és curiós perquè són molt bons fent la seva feina, però els dos supleixen amb la feina una sèrie de mancances. El personatge de la Bruna ha de prendre unes decisions cap on ha d’anar la seva vida, i, en el meu, treballo per tapar certs traumes del passat. Ell és dels que pensa que si no et relaciones amb humans, doncs és més difícil que et facin mal. Que és veritat i és cert, però vaja… no se n’adona. Sempre és millor relacionar-te amb la vida i que et faci mal, però que et digui coses boniques. Tant l’Hèctor com la Blanca són una parella d’antagonistes que fan molt bé la seva feina i que formen un bon equip, es compensen més o menys bé.
Es posaran d’acord en alguna cosa?
D: Bé… Home, podem dir que hi ha una certa tensió sexualeta entre ells. Però no et direm què passa, has d’acabar la sèrie. El final és bastant obert, jo ho desitjo molt, amb tot el cor, que hi hagi segona temporada. Hi ha trames que es tanquen, però és un final obert… Ja ho veuràs, ja ho veuràs.
Com es tracta a la sèrie el tema econòmic que sempre ve lligat amb la reproducció assistida?
D: Hi ha un personatge, el nostre cap, que interpreta aquesta part més capitalista del sistema de fecundació i reproducció assistida. Ell ensenya la part de negoci de preocupar-se per la publicitat que es fa de la clínica, dels TikToks que poden gravar els nostres pacients… Ell serà el qui diu que és important que els pacients estiguin contents, però no per ells mateixos sinó perquè així tindrem més clients que es gastaran més diners. S’expliquen les dues parts, que això és molt interessant, i també deixem clar que hi ha, com a tots els oficis, professionals boníssims i que també tenen empatia i tracten bé amb la gent. Sí que és un tema tan delicat i tan invasiu, sobretot en el cas de la dona, que estaria bé, com amb tot, que no s’oblidés la part humana.
Què els ofereix el seu futur professional, més enllà d’aquesta sèrie?
D: Jo estic rodant una sèrie amb Movistar, estic fent una altra sèrie per a una altra plataforma i, l’any vinent, faré teatre. Estic supercontent. I, a més a més, tindré el desembre i el gener lliures per poder fer el Nadal en família i feliç. Bé, amb família segur, feliç no ho sé. Però el que m’encanta és poder tenir tota la feina a Barcelona i dono gràcies als Déus de no haver-me de desplaçar i poder conciliar.
B: Això és perfecte… Tenir feina a Barcelona és perfecte, que ens donin molta feina a Barcelona.
D: Si us plau!
B: Jo, en el meu cas, tinc dues pel·lícules que s’estrenaran de cara a l’any vinent. Una que es diu Un dios que no baila, que és una pel·lícula gallega, i Mestres amb la Judit Colell que encara no s’ha estrenat.
D: I la Bruna no ho diu, però també està escrivint perquè, més enllà de ser actriu, és una dona creativa que pensa coses. Està escrivint un personal i propi, l’està desenvolupant.
B: I m’estan pagant per fer-ho, cosa que està molt bé. Així que esperem que algun dia surti a la llum. I, és clar, estic en un procés de creació doble perquè també tindré un fill.
D: Tota la raó, un procés de creació doble! Què fort.
Tornen a treballar junts i sembla que els agrada.
B: A mi m’encanta treballar amb el David, però crec que hi ha la sensació que tu i jo hem treballat molt junts, quan tampoc no ho hem fet tant. Vam fer Estiu 1993, que ens va marcar la vida, vam fer aquella obra de teatre que… bé, potser millor ni dir-ho.
D: Sí… vam fer una cosa que no ens va anar gens bé i ara aquest sèrie. Només hem fet tres coses.
B: Una obra de teatre… que no he tornat a fer teatre des de llavors, eh. Fa la sensació que som la parella catalana, però tampoc hem treballat tant junts.
D: Semblem Guitarricadelafuente i Miguel Bernardeau… Sigui com sigui, és un gust treballar junts.
