Joel Joan (Barcelona, 1970) viu un moment professional molt dolç i, prova d’això, que la seva cara hagi pres el metro de Barcelona en cartells promocionals de dues estrenes diferents que li han coincidit la mateixa setmana. Aquest divendres, ha arribat als cinemes Escape Room 2, la continuació de la pel·lícula que porta a la pantalla gran les proves terrorífiques que han de superar els membres d’aquest grupet tan curiós. I, només un dia abans, ha estrenat l’obra Bons i dolents al Teatre Condal amb totes les entrades exhaurides. El Món entrevista un productor i actor sense pèls a la llengua que reivindica una comèdia que mossegui i no tingui por de ferir sensibilitats.
S’acaba d’estrenar Escape Room 2, la seqüela d’una pel·lícula que va fer una molt bona recaptació a taquilla. Hi ha nervis per la rebuda? Aquí s’han deixat la pell i, imagino, els diners.
Aquesta és una estrena molt important per a nosaltres. L’Héctor Claramunt i jo ens hi hem deixat la pell, la vida i els diners, sí. Sempre hi ha el mite aquest que segones parts mai no foren bones i això ens ha motivat per esmolar l’eina moltíssim. El guió és boníssim i molt diferent del de la primera, de la mateixa manera que també ens hem gastat molts diners en una escenografia i un tipus de cinema al qual no estem acostumats al nostre país. Aquí tot és molt naturalista i realista sempre, doncs a Escape Room 2 fem una mica de harrypottisme… Ens hem inventat un món paral·lel a la muntanya de Montjuïc, on hi havia l’antic parc d’atraccions, i hem creat una fantasma que ha quedat allà soterrada molts anys amb un psicòpata que els fa fer un recorregut al voltant de la mort. I aquest tipus de cine, a casa nostra, no som capaços, jo penso, ni d’imaginar-lo.
A Catalunya tenen molt poc prestigi les comèdies.
Sí i, per això, la gent fa drames… els que sí que tenen cabuda als festivals. La comèdia, en canvi, és un gènere que t’exigeix molt i a la vegada sempre està poc recompensat. Fer una comèdia és molt arriscat, fora que el públic decideixi anar en massa a veure-la. Això és el que més feliç ens faria a mi i a l’Hèctor, de fet, perquè nosaltres no fem pel·lícules per guanyar premis ni prestigi, sinó perquè la gent hi passi una bona estona. Insisteixo, la comèdia és més arriscada que el drama perquè la comèdia té un problema i és que, si no fa riure, ha fracassat. En un drama, en canvi, tothom pot estar en silenci i no saps si aquell s’ha adormit o l’altre s’està avorrint. Amb el drama cola tot, però amb una comèdia no.
La primera part d’Escape Room va funcionar molt bé al teatre, al cinema, a la televisió i a Netflix. Què té aquesta saga que la fa tan atractiva?
La primera part és una joieta d’obra de teatre i també ho va ser la pel·lícula. Pensa que tenia una escenografia molt petita perquè ens ho podíem permetre, ja que tot el que passava allà ja era molt potent. En aquesta segona part, però, volíem desemmascarar els personatges i fer una escenografia més potent. Aquí volíem trencar això de tenir els nostres quatre entranyables personatges en una habitació tancada. Volíem que això creixés, i, hòstia, si ha crescut… La segona part d’Escape Room és un autèntic pel·lículot i sembla de Hollywood. Així t’ho dic.
El tràiler és digne d’una superproducció i no estem acostumats a veure’n un així al cinema català, sempre tan conservador.
Totalment. Aquí sempre en petit i amb desgràcies… Però una gran producció no és, eh, aquí el que hem fet és posar-hi una gran imaginació i una gran feinada de tots els que la vam fer. Aquesta no és una pel·li de 5 o 6 milions d’euros com Cronos; aquí teníem molts menys diners. El que passa és que està pensada des d’un lloc que no estem acostumats a pensar, que és en gran, sense complexos, sense tabús, sense censura i sense res. És una pel·lícula que resulta un miracle en el moment que vivim ara, quan tot el que diem ha de ser políticament correcte. Ara, has de fer pel·lícules que no molestin a ningú i que no ofenguin a cap minoria ètnica, sexual o el que sigui. Tots contents… Doncs la comèdia ha de mossegar i ha de fer pupa. La comèdia de ximpleries no és comèdia, sinó que per a mi és ofensiva. Que t’intentin fer riure amb l’escena d’un home al lavabo que es queda sense paper de vàter… que bé…
Ha d’haver-hi crítica i reflexió darrere de la comèdia?
El riure és el més seriós que hi ha i això és el que no entenen ni els acadèmics, ni els festivals, ni res. Com deia Billy Wilder, si has de dir una cosa sèria, més val que tinguis gràcia perquè sinó se’t tiraran a sobre. A Billy Wilder el tenim com per un dels grans mestres de la comèdia americana, però en un país petit com aquest… i petit em refereixo de petites ments i terriblement colonitzat. I colonitzat no només en el sentit nacional, sinó també colonitzat per aquest políticament correctisme en el bonisme, el woke aquest… La nostra pel·lícula és un rara avis i evidentment que volem que sigui entretinguda. Per què en el cinema la paraula entretinguda és dolenta? Ens hem d’anar a avorrir perquè una cosa sigui bona? No pot ser bona i divertida? I entretinguda? O sigui, quin problema hi ha amb el cinema d’entreteniment? Sí, gràcies a Déu que és entretinguda, perquè qui cony vol fer cinema de no entreteniment i d’avorriment?
Les comèdies americanes són molt diferents de les de casa nostra, llavors? Perquè allà sí que triomfen i s’hi fa una clara aposta.
El problema de base és que aquí no ens atrevim a fer comèdies com cal. Cal ser molt valent per fer comèdia, cal tocar el moll de l’os, cal anar a fotre el dit a la llaga, allà on més mal fa…
Un director que està començant no s’atrevirà a fer una comèdia incòmoda.
Jo em vaig atrevir a fer-ho a Plats bruts i tenia 20 i escaig… La gent jove sí que s’atreveix a fer comèdies, el que dic és que a mi no em fan gràcia les que fan. Les comèdies que veig a la televisió avui en dia, que suposadament m’han de fer gràcia, no me’n fan perquè estan mal fetes i perquè costa molt fer una comèdia. És més fàcil fer un drama amb la mort d’algú, la pena, uns violins, un pla seqüència…
Al drama està tot inventat.
Sí, mentre que a la comèdia sempre has d’anar més enllà o innovar. I un altre meló és que hi foten tot, a dins d’aquest gènere, perquè Torrente Presidente i Escape Room 2 són comèdies les dues i, bé, no són el mateix. Tu pots fer comèdia molt barata, molt grollera i molt poc entretinguda. Igual que es pot fer el drama molt pastelós i molt dramàtic.
Com veu la indústria del cinema a Catalunya, ara mateix?
El cinema i tot el que passa a casa nostra, en general, està tenallat per la por. La gent té por… por de que no li donin la subvenció de torn, por a les conseqüències del tuit que faci, por d’opinar i por de tot. Tots fem veure que això està la mar de bé, però tots vivim amb el cul molt apretat i amb por. Tenim por de parlar en català a un establiment o amb el metge i que et puguin dir habla en castellano o te largas. I anem amb una mena de castellà del segle XIII, saps? No fos cas que hi hagués algun problema parlant la nostra llengua al nostre país i això ens creés un conflicte molt violent… Així no pots crear, així no hi ha art, així no hi ha res, així només hi ha postureig. Ja fa molts anys que en el nostre país es viu del postureig, que fem veure que són bones coses quan són mediocres o, simplement, terriblement avorrides i molt pretensioses. I pobra de tu que diguis alguna cosa… Si ara mateix no t’agrada La bola negra, per exemple, ja l’has liada. Per què? Perquè tots hem de pensar el mateix i perquè la dissidència es castiga com en una dictadura. Vivim una mena de dictadura transparent de conceptes i de policia, també, perquè et poden fotre la presó per una cançó d’un rap o per un tuit, et poden apallissar per portar un drap amb unes quatre barres pintades i un triangle vermell… Això ho hem notat, ho hem assumit i així és com va el món.
És el caràcter català?
Als catalans se’ns pot castigar, pegar, humiliar… i nosaltres en comptes de rebel·lar-nos contra això, al contrari, ens sentim realment culpables de molestar perquè el català té por de molestar, té por de no ser estimat, té por del que diran i així ni cinema, ni teatre ni art, ni poesia, ni res. Així la vergonya de tenir un president electe a l’exili 10 anys, presos polítics, Pablo Hasél a la presó… tot això és inadmissible. Cap d’aquests ha posat una bomba enlloc, per tant, és inadmissible. I tots combreguem i tots callem perquè mentre a mi no em toquis… És aquella cosa tan covarda que ens passava a la postguerra dels nostres avis, el ‘no et signifiquis’ i el ‘mentre a mi no em toquis’. No sé què puc pensar del sector, que m’avorreix. Quines pel·lícules realment m’interessen de les que hi ha ara mateix a la cartellera? Doncs no ho sé.
I, en aquest context, com es pot fer riure a un català? Què ha de tenir una bona comèdia?
Doncs ens hem d’enfotre de lo merdes i caguetes que som. Això és el que fa Escape Room 2, riure’ns del fet que anem de feministes però quan ens convé no ho som… El feminisme ara també és l’altre gran tabú, tu no pots posar en dubte el feminisme. Doncs, de vegades, el que fa és ser molt condescendent amb la dona i tractar-la com si fos una mena de nena petita. I el mateix amb el Procés i amb l’independentisme, que ens vam fer caquetes. En una comèdia te n’has d’enfotre exactament d’allò que fa por enfotre-te’n. Si no fa por, estàs fent festetes i un massatge als poders fàctics. L’Hèctor i jo anem a contracorrent, per això ens costa tant aixecar les pel·lícules. Ja et dic que no hi ha dos productors a tot Espanya que posin tants diners a les seves pel·lícules. El que passa és que l’Héctor i jo som uns ingenus i uns apassionats. Al final, el que volem és que sigui una bona pel·lícula i no prendre-li el pèl al públic. Volem ser honestos, no fer-los riure amb el que ja està passat i superat; sinó amb el que passa ara. I si després més o menys ens podem guanyar la vida fent teatre, doncs podem perdre’n amb el cinema. Qui no hi perdrà serà el públic, que no sortirà decebut. És impossible que l’espectador d’Escape Room 2 surti decebut perquè toca molts temes importants en una mena de cosa imaginativa que no s’ha vist en el nostre cinema. M’agrada dir que Hollywood ha arribat a Catalunya perquè el concepte és de gran pel·lícula i per a tots els públics amb diferents nivells de grau d’enteniment. Per als més joves és collonuda perquè és una aventura brutal, però pels més grans hi ha referències que només ells entendran.
L’escape room de la pel·lícula, al final, és l’excusa per parlar de tot això.
És la gran excusa, exacte, per desemmascarar els nostres personatges i fer-los caure la cara de vergonya. I és molt divertit veure que, entre la primera i la segona part, han passat 5 anys i, en aquests 5 anys, han aparegut noves mascaretes en ells. Ara hi ha noves màscares, ja que els de la CUP ja no són independentistes per exemple. Ara, per als de la CUP és l’habitatge l’únic problema. La independència? Ara no hi ha un problema d’independència, no, ni de Rodalies, ni de sanitat ni d’educació… Tot això no se soluciona amb la independència, diuen. Fora mascareta. No em vagis d’independentista que ja no ho ets, quan ja no lluites. Igual que Esquerra Republicana, em fa molta gràcia tota la gent que diu que són independentistes, però no fan res per la independència. Ara lluiten per la unitat d’Espanya, però si els hi preguntes et diuen que són independentistes… Doncs sigues honest, no em prenguis més el pèl. Si ets independentista, lluita per la independència o xapa la boca. El que no em val és que m’ho diguis a mi, però lluitis pel contrari… per la unitat d’Espanya, perquè Espanya ens continuï robant i ens continuï aixafant la llengua i ens continuï eliminant com a poble.
Veu el futur molt negre, llavors?
Solucions n’hi ha, encara que es vegi tot molt negre. Pensa que en els moments en què tot es veu més negre, acaben passant coses més estranyes. El futur és inescrutable, no sabem què passarà, però mira a França com tenen molt clar quan s’han de plantar. Com si han de cremar el Parlament. No sé si això ho veurem aquí, ningú de nosaltres ho sap.
En aquesta segona part de la pel·lícula, el seu personatge també evolucionarà a nivell polític.
El meu personatge és el gran calçasses i el gran cagadubtes, el tio que no ha pres mai una decisió. En va prendre una i, ara, s’ha fet molt independentista per la influència de la seva nòvia cupaire. Ara ell va a la Meridiana cada divendres… La Marina li farà un comentari que li farà pensar que és un líder, però ell no ho és pobret meu. Fa gràcia, però, perquè ell s’ho vol creure i s’ha construït el personatge del líder. Això sí, l’escape room li desmuntarà tot això.
Vostè superaria un escape room com aquest? Amb qui creu que podria aconseguir-ho?
Ui, a la vida real no n’hi ha d’escape rooms tan personalitzats. En un de real, les proves es basen en càlculs o xifres mentre que a la pel·lícula el mateix escape room els coneix i això ho fa realment complicat. N’he fet un parell, només, però tinc clar que el meu company seria l’Hèctor Claramunt perquè ell n’és un fanàtic d’aquestes proves i segur que m’ajudaria, és un tio molt llest. De fet, la idea de l’obra va sorgir d’ell perquè vam anar junts a fer-ne un i vam creure que estaria bé fer que l’amfitrió del’escape room fos un assassí que posés els personatges contra les cordes. La idea era molt simple i crec que, precisament per això, funciona.
Els escape rooms han arribat a estar molt de moda, però potser ha baixat una mica el suflé?
Déu-n’hi-do, encara, a Barcelona ha arribat a haver-hi més de 800 sales i la gent encara hi va molt. De fet, ha estat la ciutat amb més escape rooms del món i hi ha autèntics professionals que giren per tot el món fent-ne.
Els espectadors els reclamen una tercera part? El final de la segona obra la porta a què hi hagi continuació?
I tant que la demanen, i tant, la gent vol veure aquests personatges en noves situacions. I sí, a nosaltres ens encantaria, però cada vegada costa més… cada vegada el repte és més gran perquè per on els sorprens? Amb el final d’aquesta segona, serà difícil fer la 3… però no tenim pressa, les coses s’han de madurar i s’han d’anar fent. Ja ho veurem.
També aquesta setmana s’estrena Bons i dolents, l’obra de teatre que li coincideix amb la promoció de la segona part d’Escape Room.
M’ha coincidit la pel·lícula i el teatre, sí, encara que la idea original era estrenar el film el passat mes de maig. Com que encara no la teníem acabada, vam acabar escollint la data del 9 d’octubre i, mira, m’ha coincidit tot. Em fa gràcia que, vaig en metro i veig la meva cara a dos cartells promocionals diferents. Sembla que tota la cartellera sigui meva… La cosa és no agafar el metro, així es gestiona. I has de donar les gràcies de tenir tanta feina, és un món complicat i entenc que els actors diguin tantes ximpleries perquè realment és molt difícil poder viure d’actor i vols caure bé a tothom… Hi ha molts actors, però també hi ha molta producció. La diferència que tinc jo amb la resta d’actors és que jo també soc productor, així que jo decideixo què faig, m’escric els meus papers i m’ho pago tot jo. M’arrisco amb la meva empresa, però tinc la complicitat de la gent de Focus amb els seus quatre teatres que sempre creuen en mi suposo que perquè he fet èxits com Plats Bruts o Escape Room 2 que ha tingut un èxit sense precedents al teatre català. I no és sort, sinó que jo treballo molt. El meu pare, allà on sigui, em va inculcar el fet de ser exigent, la disciplina, la feina ben feta que ha de ser coherent i honesta.
Els èxits no cauen del cel.
No, un producte no tindrà validesa sense feina i no viuràs de quatre acudits tontos que fas en una nit. El guió de Bons i Dolents, per exemple, m’ha portat dos anys i mig. A mi el públic em mereix molt respecte. Jo no ho suporto, quan vaig al teatre o al cinema i em pregunto si allò és el millor al que podien arribar. Hi ha molta gent mandrosa, amb talent… però per què no treballes una mica més? Com a ciutadans que hem renunciat als nostres somnis, que tot ens està bé… Si no arrisques i si no hi ha valentia, doncs no traspua. Moltes vegades comprem coses, espectacles, cinemes i sèries que, per mi, no tenen el nivell… però com que hem baixat tots el nivell, perquè quan vam pujar-lo vam passar a ser un país de primera i ens van atonyinar… doncs llavors vivim en el que deia abans, en l’imperi de la por.
