Té només 24 anys i viu de les xarxes socials. Potser no seria rellevant si no afegim que crea els continguts en català i que el tema del qual parla és, sempre, la llengua. És la ‘Filòloga de Guàrdia’, altrament dita Aida Roca, una jove lingüista dels Pallaresos (Tarragonès) que es va llançar a fer vídeos sobre el català durant la pandèmia per aclarir les idees a tothom del seu entorn que discutia amb ella sobre llengua sense saber-ne prou.
I aquest diumenge, dia de Sant Jordi, se’l passarà de sol a sol signant exemplars del seu llibre, En nom de Punkpeu Fabra, un manual desenfadat però rigorós per aclarir dubtes, trencar tòpics –els verbs tindre i vindre són normatius– i vèncer prejudicis. Hi diu coses punkies, com ara que no cal que ens preocupem tant de l’ortografia i, en canvi, ens hi mirem més amb la gramàtica: menys diacrítics i més pronoms febles. I el primer que fa és un reconeixement al seguidor que li va donar la idea per al títol del llibre el dia que li va dir “ets tota una Punkpeu Fabra”.
T’imaginaves que acabaries vivint professionalment dels teus vídeos sobre llengua?
Podria dir que estic complint un somni, però no seria veritat perquè ni em passava pel cap. Jo pensava que aquells vídeos calia que existissin, el meu objectiu no era fer-los jo, sinó que existissin. Hi havia un buit que s’havia d’omplir i vaig pensar que jo tenia eines per intentar-ho. Després va arribar l’encàrrec del llibre i van començar a sortir altres projectes, vídeos per a la Universitat Rovira i Virgili, xerrades. Anava ajornant demanar plaça com a professora d’institut i al final em vaig fer autònoma i ara puc dir que em dedico a això.
Defineix ‘això’. Ets influencer?
Influencer del català. O dit d’una manera més llarga, una tia que es dedica a fer xapes sobre llengua catalana a les xarxes i, qui sap per què, genera cert interès. El meu objectiu és que els coneixements que jo tinc siguin accessibles i entretinguts.
Per què vas triar el nom de ‘Filòloga de Guàrdia’?
Inicialment, el meu canal es deia ‘Coses sobre el català’, però semblava el nom d’un programa de TV3 dels dimecres al vespre. Vaig pensar que ho havia de canviar perquè era poc personal. Vaig triar Filòloga de Guàrdia perquè era una cosa que em deia el meu pare perquè per casa sempre els explicava d’on venien paraules. I si deien un castellanisme també els ho deia. I el meu pare deia ‘a casa tenim una filòloga de guàrdia’. I és bastant representatiu del que soc, perquè quan parlo amb algú em costa bastant no analitzar com diu les coses, quines formes lingüístiques fa servir…
I els ho dius?
Normalment no. Sobretot pel que fa a correccions o els castellanismes, procuro mossegar-me la llengua, perquè si corregeixes massa la gent caus malament.
Tens inputs sobre com et veu el món acadèmic?
No m’he vist mai gaire en el món universitari perquè és molt quadriculat i jo sempre he volgut explorar. Ja em passava com a alumna, que quan encarregaven un treball proposava alternatives. Això a vegades se’m premiava i a vegades no queia bé. I ara els professors més oberts de ment estan contents de com em va, d’altres potser han admès que no anava tan malament i altres pensen que això de ‘Punkpeu’ Fabra és una perversió. Però m’han sortit propostes laborals del món acadèmic, per tant, interpreto que hi ha un sector que està d’acord amb el que faig. Però també tinc ‘haters’ acadèmics.
Quan vas decidir començar a fer els teus vídeos, per omplir el buit que veies, era amb la intenció d’adreçar-te als joves?
No pensava en cap edat. Jo m’havia trobat debatent sobre llengua amb persones d’edats molt diverses, i l’únic que volia era que aquestes persones poguessin accedir a un contingut clarificador. I quan faig els vídeos no penso en un target concret, sinó en persones que estiguin interessades en la llengua. M’he trobat seguidors de 10 anys i de 13, però també n’hi ha de jubilats. Les estadístiques de les meves xarxes diuen que el feix de seguidors el tinc entre els 18 anys i els 35 anys, però suposo que això no és pel tipus de contingut que faig sinó per la gent que freqüenta les xarxes.
No et preocupa especialment la connexió dels joves amb la llengua?
Jo tinc un entorn d’amics principalment catalanoparlants i són bastant conscients de la necessitat de mantenir la llengua. Però sí que veig, potser en gent més jove, quan vaig a fer xerrades a instituts en diferents zones de Catalunya, que parlen molt en castellà als passadissos, i crec que és per falta de referents. A aquestes edats tampoc és natural estar implicat en una causa social com la defensa de la llengua. S’estan construint i tiren de referents que ja no són els pares, sinó gent que veuen a través d’una pantalla. I aquesta gent normalment parla en castellà, sigui en sèries o a les xarxes, on els creadors de contingut solen ser castellanoparlants o si més no parlen en castellà.
I el teu contingut no contribueix a trencar aquesta tendència?
Alguns vídeos en aquesta direcció faig. Però la majoria s’adrecen a gent que ja té interès per la llengua. Jo no tinc el perfil idoni per ser el referent que necessiten els més joves, que és més aviat persones del tipus de l’Ibai Llanos o la Dulceida, gent que parlen més de tot. Jo no parlo de la meva vida personal, per exemple, si no és per explicar anècdotes que aniran a espetegar a la llengua. El que intento és aconseguir que la gent s’animi a fer contingut en català.
O sigui, que el teu objectiu seria més aviat aconseguir que Dulceida, que és catalana, faci vídeos en català.
Sí. Potser la Dulceida ja és un peix molt gros que no crec que canviï, perquè ja té una comunitat castellanoparlant enorme. Però voldria fer veure a la gent que s’hi posa de nou que el català permet dedicar-se a les xarxes.
Una de les coses ‘punkies’ que dius al llibre és que molts lingüistes es refereixen a Pompeu Fabra com ‘el Mestre’. Ho dius en tercera persona. Tu no t’hi referiries així?
Potser m’hi he referit així algun cop, però amb més sarcasme que altra cosa. Òbviament, no se m’acut desmerèixer la feina de Pompeu Fabra, és imprescindible el que va fer. Però ell mateix va dir que el que havia fet s’havia d’anar revisant periòdicament i que podia haver-hi errors. I si la llengua es pot simplificar, ell pensava que s’havia de fer. Fabra estaria a favor de la nova norma d’accents diacrítics. Parlem d’una persona que volia eliminar totes les hacs per simplificar l’ortografia del català. Modificar l’ortografia perquè sigui més accessible no és fer que la llengua sigui menys rica. Al cap i a la fi, l’ortografia de la nostra llengua ha anat variant al llarg dels segles fins que no la va fixar Fabra fa menys de 150 anys, i no podem dir que els autors que escrivien fa més de 150 anys tinguessin un català menys ric. Ramon Llull, Ausiàs March, Jacint Verdaguer no tenien un català menys ric que l’actual…
Més aviat al contrari, no?
Si hem de dir alguna cosa, seria més aviat al contrari, sí.
Per què s’ha sacralitzat la figura de Pompeu Fabra?
Suposo que necessitem un pilar molt gros perquè la nostra llengua ha viscut èpoques molt convulses. No fa pas tant que es va acabar una dictadura de la qual el català va sortir molt castigat, i segurament vam tindre la necessitat de reivindicar-nos com a llengua important, i hi ha la sensació que la normativa és la que dona prestigi a una llengua. Hi ha la idea que si no tens diccionari no ets una llengua. I Fabra és el nostre déu perquè ens va fer un diccionari que ens permet dir que som una llengua. Suposo que en cert moment estava bé agafar-se a aquest pilar, però potser ja hem superat aquesta fase.
Al llibre et mostres una ferma defensora dels col·loquialismes en la guerra contra els castellanismes.
És molt important distingir entre català col·loquial i castellanismes. El català col·loquial no és incorrecte, és col·loquial i punt. És el català dels registres informals, el que hauríem de consumir més en el nostre dia a dia. I hi entren paraules com ‘naltros’, ‘dingú’, ‘radere’. Paraules que s’han format dintre del català, encara que no s’hagin inclòs en la normativa, que és un model de llengua artificial que només s’hauria de consumir en espais formals. A l’altra banda, hi ha els castellanismes, que directament no són català. Són castellà disfressat de català. Per exemple, si agafes la paraula ‘peató’ sembla catalana, perquè li has tret la ena final. ‘Peatón’ sí que sona clarament castellà, però ‘peató’, no tant. És com si la paraula s’hagués posat la jaqueta del català. Però no és català. En català diem vianant.
Distingeixes entre castellanismes de perill baix, mitjà i alt.
És la manera com m’ha semblat que és més fàcil d’explicar. En el grau de perill baix hi ha les paraules que et marca un corrector automàtic, com ‘peató’. El grau de perill mitjà és per a paraules que ja no marca el corrector perquè existeixen en català, el que passa és que si les fem servir com en castellà és un castellanisme. Per exemple, assentar-se no és asseure’s, sinó quedar-se a viure en un lloc. I després hi ha els de grau de perill alt, que són els sintàctics. Això consisteix a agafar una estructura del castellà i omplir-la amb paraules catalanes, per exemple ‘tenir que’ en lloc d’’haver de’, o ‘donar classe’ en lloc de ‘fer classe’. En aquest cas, una estructura castellana s’ha posat la jaqueta del català i ha quedat camuflada. Com més complicat és identificar el castellanisme, més perillós el considero. Un enemic com menys el vegis més perillós és. I els castellanismes podrien fer que el català cada vegada sigui més castellà i que en el futur es converteixi en un dialecte del castellà. I això és un perill que no volem córrer. Crec.
En canvi, els anglicismes, que estan entrant amb molta força, no et preocupen.
Per començar, diria que el 98% dels anglicismes que tenim són de grau de perill baix, són lèxics, i si els poses al corrector te’ls detecta. I tampoc en tenim una quantitat tan grossa en comparació amb els castellanismes. No hi ha el risc que el català es converteixi en un dialecte de l’anglès.
Una de les coses que dius i que tu mateixa consideres més ‘punkies’ és que no hem de patir tant per l’ortografia. Però bé se n’ha de saber. On posem la línia?
L’ortografia és important perquè si ens la saltem del tot arribaríem a no entendre’ns. Però no ens hem de flagel·lar i, sobretot, no hem de flagel·lar una persona que s’ha deixat un accent o que ha posat una hac de més o de menys. Perquè estem maltractant més la llengua si ens deixem un pronom feble, que potser no fa mal d’ulls perquè te’l pots deixar i no cometre cap errada ortogràfica, que no pas si algú escriu ‘hem dic Jordi’, amb hac. Sobretot, no ens podem creure millors que una persona que no domina l’ortografia igual que nosaltres. Vivim en una mena de supremacia ortogràfica. L’ortografia determina una mena d’escala social, i t’ubiques més amunt o més avall segons les errades ortogràfiques que ets capaç d’identificar en un text d’una altra persona o en un cartell.
En la fal·lera per l’ortografia hi poses els accents diacrítics, que ja m’has dit que Fabra hauria estat d’acord a reduir-los…
És que hi havia moltes incongruències. Per exemple, no podies accentuar ‘mans’, que és el derivat de ‘mà’, i, en canvi, havies d’accentuar ‘óssa’ com a derivat d’‘ós’. Ara només han quedat 15 monosíl·labs i és tot molt més clar. Estic preparant un vídeo sobre accents diacrítics per parlar-ne extensament, igual que fa un any vaig parlar del llenguatge no sexista. És un tema que genera molts maldecaps, a la gent la inquieta i n’opina sense tindre prou arguments. Senzillament, vull posar sobre la taula tots els problemes que té una opció i l’altra. I que la gent opini lliurement.
No defuges els temes polèmics o més aviat els busques?
No els busco expressament, però tampoc els evito. De fet, els temes polèmics fan créixer el nombre de seguidors. Però no és el que busco. El que sí que tinc clar és que quan abordo un tema d’aquests haig d’anar amb peus de plom i tenir les coses molt clares, no deixar escletxes. Quan vaig fer el vídeo sobre llenguatge sexista crec que ho vaig aconseguir, perquè m’aplaudien dels dos extrems. El meu objectiu no és aconseguir que la gent pensi d’una determinada manera, sinó que tingui totes les eines necessàries per pensar com vulgui.
Reivindiques el registre col·loquial, com la majoria de lingüistes, per no dir tots, actuals. La qüestió és d’on traiem els col·loquialismes que estem substituint amb castellanismes o anglicismes? Perquè els de tradició catalana són vistos com a antiquats. És el que passaria amb xaró, que és el que en castellà es diu ‘hortera’.
Jo no perdria l’esperança respecte de la possibilitat de recuperar paraules, perquè la normativa de Fabra va permetre recuperar bústia, lleixiu i lloc, quan la gent deia ‘puestu’. Amb escolarització es va fer. Per tant, es poden recuperar aquestes paraules, però s’ha de fer progressivament. No podem fer el que es va intentar fer amb els doblatges de ‘Bola de drac’, amb un català que no és real. Es van passar amb els baliga-balagues i els òndies. Ens allunyàvem massa del català real. Jo proposaria la recuperació de paraules que s’han perdut però gradualment. Perquè, si en una mateixa frase o durant cinc minuts fas aparèixer quinze paraules que el públic no fa servir, potser se sobresatura. Si semblem robots parlant no aconseguim res.
El teu llibre, a part d’útil, és divertit. El català necessita diversió?
Sí. Ens hem aferrat tant a la necessitat de tindre prestigi que ens hem oblidat de coses senzilles com l’humor. Hem de fer més sèries com ‘Plats bruts’. I jo personalment soc molt fan de l’humor, m’agrada riure i no m’agraden les pel·lícules de por. I a les meves xarxes intento conciliar el gust per l’humor amb la divulgació de la llengua. De fet, he sentit dir a pedagogs que rient ens oxigenem i això facilita l’aprenentatge. També tenim certa atròfia amb els acudits i el prejudici que un acudit en castellà és més graciós que en català i en castellà andalús encara més. Necessitem riure més en català.
11 
5 