Ho va advertir, durant la vista oral, el president de la secció 6a de l’Audiència de Barcelona, Jorge Obach. El magistrat va avisar, tant les acusacions com les defenses, que en els judicis cal separar el gra de la palla. I, per tant, cal centrar-se en “el que és rellevant, el que interessa i el que és objecte del plet”. Li ha fet cas la magistrada Laura Gómez, que també formava part del tribunal i que ha estat la ponent de la sentència que ha absolt els dos acusats de violació d’un menor tutelat per la Direcció General d’Atenció a la Infància i l’Adolescència (DGAIA), per als quals tant la Fiscalia com l’Advocacia de la Generalitat reclamaven penes de 15 anys de presó i responsabilitats civils d’entre 60.000 i 100.000 euros.
En una resolució, de 22 pàgines a la qual ha tingut accés El Món, els tres magistrats -Obach, Gómez i Javier Lanzos- han argumentat que no hi havia prou proves per condemnar els dos acusats d’haver violat, obligant-lo amb violència a fer una fel·lació, un menor de 16 anys després d’haver-lo contractat, per a uns “massatges”, a través de Grindr, una aplicació de geolocalització per facilitar contactes sexuals entre persones del mateix sexe. La sentència és una obra d’orfebreria fina, amb una concepció rigorosa i professional del dret penal, del dret processal i de la valoració de la prova, que analitza amb profusió els detalls copsats en una intensa, densa i llarga vista oral.
La resolució qualifica “d’extens” l’informe final de les defenses, en mans de Marta Soto i Ricardo Estellés, analitza quirúrgicament la prova practicada i, fins i tot, remarca l’absència de diligències, testificals i interrogatoris que es podrien haver fet i no es van fer per aclarir el cas a fons per acostar la veritat judicial a la veritat del que va passar la tarda del 19 de novembre de 2022. “La prova no ha estat prou contundent per concloure, més enllà de tot dubte raonable, que els processats haurien comès el delicte en els termes descrits per ambdues acusacions”, indica la resolució. La sentència afegeix que la declaració del perjudicat “no ha resultat tan creïble i fiable com és exigible per fonamentar una condemna de la gravetat que s’interessa [15 anys de presó]”. La sentència a més de separar el gra de la palla, fa el que toca perquè, abans de treballar el gra, sega el blat i sega l’espiga buida.
Dues tesis comparades en la sentència
La sentència recull amb precisió les dues tesis que es van confrontar en la sala de vistes, on el centre de tot plegat és un menor tutelat per la DGAIA, amb seriosos trastorns després d’haver viscut el desemparament de dues famílies. De fet, la biografia del denunciant és un relat esfereïdor. Neix amb síndrome d’abstinència per l’addicció a la cocaïna de la seva mare i és atès per l’administració. Posteriorment, és acollit per una família que se’n desentén onze anys després, i torna a un centre de menors. Un doble desemparament que l’ha portat a estar en tractament per una Unitat Terapèutica Educativa i amb “limitacions funcionals” per “interpretar, anticipar-se” o una destacadíssima “desregulació emocional”.
Segons les acusacions, els processats el van contractar per fer-los un “massatge” a canvi de diners a través de l’aplicació i van poder tenir l’evidència que era menor d’edat. Com que no responia a les expectatives en els massatges van obligar-lo a fer una fel·lació de manera violenta, fins que les amigues de la víctima el van anar a buscar al domicili dels acusats, li van donar 40 euros i el van fer marxar. En canvi, la tesi de les defenses era força discrepant. Si bé van acceptar des de primer moment que l’havien contractat, mai van sospitar que fos menor d’edat i, encara menys, el seu dèficit funcional. De fet, el mosso que el va atendre en primera instància també va admetre que el jove no semblava menor d’edat.
En tot cas, van explicar que van veure com el noi no sabia fer massatges, i que ni tan sols duia material per fer-los -com és habitual, perquè segons els acusats, no era el primer cop que encarregaven aquesta mena de serveis. Van considerar que el perjudicat els havia enredat i el van convidar a marxar tot pagant-li 40 euros, i no els 60 euros acordats pels massatges. En tot cas, van negar que l’obliguessin a fer-los una fel·lació, que percebessin que era menor d’edat –tot i que sí que van veure’l jove- i que tingués cap “discapacitat funcional”.
La prova
La resolució dels togats evita la conjectura i evoca tota la prova practicada en el judici. Curiosament, la resolució fa una passa més enllà del que fan habitualment les decisions judicials, i manifesta les mancances de la prova tant de la defensa com de l’acusació. En poques paraules, retreu a les dues parts que no hagin aportat proves que podien haver estat claus en el cas i, fins i tot, renya la defensa per confondre “fabulació” amb “mentir” en terminologia forense. En conclusió, la sentència percep un “error invencible” dels acusats en la percepció de l’edat del menor i centra la resolució del cas en “analitzar si es va produir la fel·lació coactiva en els termes i les circumstàncies descrites per les acusacions”.
Els magistrats són transparents en els seus arguments: la prova practicada no és prou concloent per aixecar la presumpció d’innocència. Per arribar a aquesta conclusió, estudia en profunditat la prova, la valora i la inspecciona amb escrupolositat tècnica, sense oblidar la rellevància del cas. És a dir, posa la prova i el raonament al servei del dret. En aquesta línia, critica la declaració del menor –en prova preconstituïda davant dels tècnics de la Unitat d’Atenció Eductiva–, però no pel relat de la víctima, sinó per les preguntes formulades, que van “implicar un canvi de versió del menor en aspectes rellevants”. També retreu que no es demanessin testimonis com ara el de les presumptes amigues que estaven amb ell quan va ser contactat i l’haurien anat a buscar al domicili dels acusats. El tribunal tampoc no entén com és que no es va demanar la testifical de la primera tècnica de la DGAIA a qui el menor hauria confessat l’agressió. En síntesi, estira les orelles a tort i dret per la manera que s’ha demanat la prova i com s’ha practicat.
Els magistrats alerten que no acusen el menor de mentir, sinó que les proves són insuficients per aclarir els fets
Els magistrats consideren que la declaració del menor i les versions “concurrents” dels dos acusats amb el breu relat de la víctima generen “dubtes rellevants sobre el relat”. En aquesta línia, la sentència és generosa en la contraposició dels relats, la descripció dels detalls i els punts febles de cadascun. De fet, sembla un Excel on se sintetitzen les dues versions i la prova que l’acompanya. En resum, el tribunal s’absté de condemnar els acusats perquè no veu fiable la declaració del menor, amb contradiccions i correccions en fets primordials de l’acusació, en paer perquè va estar mal plantejada. A més, destaca en la part final de la sentència que, com a jutjadors, no van apreciar una “discapacitat evident o detectable” i que l’envergadura física del noi podria haver confós, efectivament, els processats.
La resolució addueix un detall gens menor i molt interessant per bastir la seva decisió, i és diferenciar l’acusació de la falsa acusació. “Amb la prova practicada no podem concloure més enllà de tot dubte raonable que els processats cometessin el delicte en la forma, temps i lloc continguts en els escrits d’acusació que haurien comès; ara bé, això no implica que considerem que el menor ha mentit”, adverteixen. “Simplement”, addueixen, “concloem que en les circumstàncies en què s’ha desenvolupat el procediment i la prova proposada i practicada, ens impedeix arribar a una convicció prou contundent per enervar la presumpció d’innocència, i més si es tenen presents les penes demanades i la gravetat dels fets de l’acusació”. Seguint la metàfora, la sentència ha estat prou audaç per no barrejar la farina i el blat. I en termes de justícia, això és vital.
