Per fer una truita s’han de trencar els ous. Un principi de física inalterable al llarg dels anys que fins i tot va provocar un procés a l’Audiència Nacional contra un independentista vigatà. L’opció de trencar els ous també va inspirar una de les reformes legals més controvertides de la política espanyola contemporània. En concret, la reforma de la Llei Orgànica del Tribunal Constitucional de l’any 2015, que li atorgava la potestat de “vetllar pel compliment efectiu de les seves resolucions”. Ras i curt, permetia a la magistratura constitucional fer complir directament les seves decisions i, fins i tot, castigar la desobediència. L’Estat trencava els ous, la closca de la protecció del TC que, no es pot oblidar, no és un organisme jurisdiccional.
La reforma no va ser causal. Ans al contrari. Es va fer en un context molt concret i amb una intencionalitat clara. Concretament, tapar una possible escletxa que l’independentisme podria utilitzar per assolir els seus objectius. És a dir, l’Estat incorporava el TC com a membre especial de la infanteria jurídica contra el Procés independentista que encarava les eleccions de setembre de 2015, amb l’objectiu de convertir Catalunya en una república independent d’Espanya. Una decisió inèdita. Espanya trencava els ous en la truita d’institucions que es cridaven a files per aturar el que titllaven de “desafiament”. Ara, però, es podria girar la truita. Curiosament, la reforma pensada i presentada per frenar l’independentisme, podria servir per accelerar l’aplicació de l’amnistia i, per tant, aixecar les inhabilitacions dels condemnats per malversació i el retorn més immediat de l’exili.
Aquella reforma obre la porta a la possibilitat que el poder executiu del TC obligui el Tribunal Suprem a aplicar l’amnistia si els magistrats de la sala penal es rebel·len i es neguen a retirar les actuacions i les condemnes als líders del Primer d’octubre. Una possibilitat contundent que implicaria un incident d’execució amb armes com les multes o, fins i tot, la substitució temporal dels jutges que no atenguin les seves ordres.
L’opció hi és, però la crisi institucional que generaria seria extraordinària tot i que el cas dels ERO d’Andalusia ja va servir per mesurar les forces entre els magistrats del Suprem i del Constitucional, quan el TC va anul·lar les condemnes dels jutges de la sala que presidia Manuel Marchena. Fins i tot, el Suprem va dictar una diligència en què apuntava que el TC podria incórrer en prevaricació si ficava el nas en l’aplicació del dret positiu penal. El raonament era que corresponia als òrgans jurisdiccionals l’aplicació del dret i no pas al TC que no en forma part. El xoc es va reconduir amb una discreta reculada dels togats del Suprem argüint que s’havia malinterpretat la seva resolució. Era l’avantsala del que podria passar amb l’amnistia i que aquesta setmana analitzarà el curs de Dret de la 58na edició de la Universitat Catalana d’Estiu, l’UCE, que aquesta setmana se celebra a Prada, el Conflent.
Albiol, el presentador
La història de la reforma comença l’1 de setembre del 2015. El Partit Popular, de la mà de l’aleshores senador Xavier García Albiol, va presentar la reforma de la Llei Orgànica del Tribunal Constitucional. Una presentació amb marca de la casa amb el crit “s’ha acabat la broma!”. La tria de la data va ser programada. No cal oblidar la convocatòria de les eleccions del 27 de setembre, on es preveia una victòria contundent de les formacions independentistes, Junts pel Sí –un conglomerat de CDC, ERC, Demòcrates, Mes i independents, amb l’ecosocialista Raül Romeva al capdavant– i la CUP, amb Antonio Baños com a cap de llista. Les previsions apuntaven a una clara majoria absoluta i que el vot independentista superaria el 50% dels vots. Per altra banda, el vint de desembre del mateix any s’havien de celebrar les eleccions espanyoles que apuntaven la possibilitat que els populars de Mariano Rajoy perdessin la majoria absoluta, de manera que no podrien dur a terme la reforma del TC amb tota comoditat.
Aquella reforma va aixecar molta polseguera en el món jurídic espanyol. La clau de volta era el nou redactat de l’article 92 de la llei. En definitiva, donava poder d’executiu al Tribunal Constitucional per “vetllar pel compliment efectiu de les seves resolucions”. En aquest sentit, preveia la figura de “l’incident d’execució”. Un sistema que establia que en “cas d’advertir que una resolució dictada en l’exercici de la seva jurisdicció pogués estar essent incomplida, el tribunal, d’ofici o a instància d’alguna de les parts del procés en què s’hagi dictat, requerirà a les institucions, autoritats, empleats públics o particulars a qui correspongui dur a terme el seu compliment perquè en el termini que se’ls fixi informin al respecte”.
La reforma afegia la possibilitat d’imposar multes (com va passar en el cas dels Síndics ara ja amnistiats) o fins i tot, més inquietant, “acordar la suspensió en les seves funcions de les autoritats o empleats públics de l’administració responsable de l’incompliment, durant el temps necessari per assegurar l’observança dels pronunciaments de Tribunal”. Fins a la reforma de la llei del TC, les execucions de les seves sentències no les feia el propi Tribunal sinó, cas que fos necessari, un tribunal ordinari, amb totes les garanties d’un procediment judicial i amb el dret de defensa. El canvi de paradigma esparverava l’entramat jurídic, que veia el risc de convertir el TC en una instància judicial més, que comportaria la desnaturalització de la seva essència: mantenir-se al marge de l’estructura jurisdiccional.
Una decisió gens unànime
En aprovar-se la reforma impulsada pel PP, de la mà de l’aleshores vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaria, el Govern català i el govern basc van interposar recursos que van ser tombats pel ple del TC i, de retruc, avalaven els canvis. La decisió no va ser unànime. Tres vots particulars, força rotunds posaven en dubte la constitucionalitat de la mesura. La vicepresidenta, Adela Asua, Fernando Valdés i Xiol Rius. Tots tres acusaven el plenari que presidia Francisco Pérez de los Cobos de fer “abdicar el TC de la seva escomesa essencial, la custòdia de la Constitució davant les implícites urgències d’Estat”.
El contingut dels vots particulars on es retreia la pressa per dictar la sentència per avalar la reforma va generar una querella per prevaricació contra els magistrats del TC signada per Drets, l’entitat en defensa dels drets dels catalans. La querella va dormir el son dels justos fins nou mesos després de registrar-se, quan finalment, el president de la sala Penal, Manuel Marchena, va decidir inadmetre-la. En tot cas, la reforma que atorgava plens poders executius al TC s’ha aplicat en comptades ocasions, perquè normalment els tribunals fan cas del que determina la magistratura constitucional.
L’article 55 i la llei d’amnistia
Ara bé, la complexitat del dret quan hi ha una intencionalitat política al darrere encara pot augmentar molt més. Les eines del TC per corregir els tribunals ordinaris són l’article 55 c), sobre les mesures cautelars, i els articles 87 i 92 de la mateixa LOTC, que determinen les normes de l’executivitat de les seves sentències respecte totes les autoritats, i com autoritats també s’hi compten els magistrats del Suprem. En aquest sentit, si en base l’article 55 el TC volgués aixecar la condemna de presó pendent, les inhabilitacions, les multes o bé les ordres de detenció en base la restitució dels drets constitucionals, cal tenir present l’article 4 de la llei d’Amnistia.
Aquest article detalla que serà “l’òrgan judicial qui aixecarà les mesures”. En aquest punt cal subratllr que el TC no és un òrgan judicial perquè no forma part del Poder Judicial, expressament exclòs en el debat constituent de la Carta Magna de 1978. D’aquí la possibilitat que la sala penal del Suprem defensi que la prerrogativa per deixar sense efectes les mesures cautelars o les condemnes d’inhabilitació són de la seva exclusivitat. Un detall que el TC haurà de tenir present en la seva resolució dels recursos d’emparament, abans d’aplicar l’article 92 molt més contundent.
Per tant, haurà de ser curós per justificar amb la mateixa sentència d’emparament dels recursos de l’exili i dels condemnats si vol obligar, sense coerció, al compliment de l’empara. Una solució factible seria ordenar les mesures i la seva execució en un termini concret o, amb efectes immediats, la ratificació dels òrgans jurisdiccionals. La truita es podria girar i l’eina que es va utilitzar contra l’independentisme podria permetre l’amnistia, amb l’advertència dels magistrats del TC als togats del Suprem que han de fer bondat i complir les seves resolucions. Amb el garrot de les sancions o fins i tot, el relleu dels jutjats que han de prendre la decisió.
