Després d’dijous, hauran passat 9 anys del referèndum del Primer d’Octubre. Una data assenyadíssima en el calendari polític de la Catalunya contemporània. De fet, tan remarcada que encara s’arrosseguen les conseqüències de l’onada repressiva que va despertar aquella jornada com a colofó del Procés independentista. La commemoració dels nou anys del referèndum ve marcada tant per canvis importants en la política catalana i com per les hipoteques de la repressió imposada a l’independentisme.
Dos elements són concloents per confirmar aquest escenari. En primer lloc, la coincidència de l’1-O amb la darrera jornada del judici de Roger Español contra els quatre policies que li van buidar un ull durant el referèndum. En segon terme, perquè tot i les reformes legislatives, les derogacions, els indults i una llei d’amnistia, encara resten líders institucionals del Procés inhabilitats per fer política o amb un impediment per tornar a Catalunya si no volen ser arrestats i posats a disposició del Tribunal Suprem.
A tot això cal afegir, un doble ambient dins el moviment polític. Per una banda, la crisi electoral de l’independentisme en les darreres convocatòries electorals que li han fet perdre la majoria que obtenia al Parlament de Catalunya, amb la suma de Junts, ERC i la CUP. El PSC ha tornat a la Casa dels Canonges, amb Salvador Illa de president investit gràcies als vots d’ERC i l’emergència només demoscòpica de noves formacions com Aliança Catalana o la normalització de Vox a les institucions. Les males relacions entre republicans i juntaires, i les vicissituds internes de la CUP han constipat un moviment a l’alçada institucional. En canvi, l’independentisme popular, o civil, ha reviscolat amb una remuntada a les enquestes i, més gràficament, en la darrera Diada, on una incipient unitat de les grans entitats independentistes ha anat acompanyada d’un nou moviment de joves independentistes, tot generant la percepció de remuntada.
Del tumult a l’acusació
El 22 de setembre de 2017, l’aleshores ministre portaveu del govern espanyol i futur conseller de Cultura durant l’aplicació del 155, Íñigo Méndez de Vigo, titllava les protestes del 20 de setembre davant la conselleria d’Economia, de “mobilitzacions tumultuàries”. Era el tret de sortida al pla que s’havia previst per encartar els lideratges independentistes en processos judicials. Era un concepte que s’adaptava als delictes de rebel·lió i sedició que la fiscalia de l’Audiència Nacional, llavors en mans del fiscal Javier Zaragoza, ja havia albirat (i dissenyat) des de l’any 2015.
El cinc de novembre de 2015, només quatre dies abans de l’aprovació de la Declaració de Sobirania aprovada per Junts pel Sí i la CUP, en un acord dos mesos abans d’acordar la investidura, Zaragoza va remetre una instrucció als responsables dels cossos i forces de seguretat de l’Estat, en especial menció als Mossos, amb un canvi clau en la jurisdicció penal. Tot plegat, amb una nova llista de delictes que havien de jutjar-se a l’Audiència Nacional, un llistat on només s’afegien els delictes de sedició i rebel·lió. Dos tipus penals que per la mateixa doctrina judicial de l’Audiència Nacional fixada el 2008 havien de ser jutjats per les Audiències provincials.
Els arguments exposats en la instrucció es van incorporar a la Memòria de 2016 de la Fiscalia General de l’Estat, Capítol II, apartat 416 i consideraven que aquests dos delictes havien de passar per l’Audiència Nacional, un tribunal especialitzat. Per a la Fiscalia la sedició i la rebel·lió si eren per fer la independència s’havien d’entendre com a delictes contra la forma de govern i no ordre públic o contra la Constitució, per tant, havien de passar per l’Audiència Nacional. La fiscalia entenia que els “actes constitutius de sedició tenien com a objectiu, al marge de la Constitució i les lleis, malgrat que no s’utilitzi força o violència, impedir l’aplicació de les lleis i el normal funcionament de les institucions, i a més, canviar l’organització territorial de l’Estat i declarar la independència d’una part del territori nacional tindrien encaix penal també com a delictes contra la forma de govern”. Un delicte que havia de correspondre a l’Audiència Nacional.
Del judici a la condemna
Un cop celebrat el Primer d’Octubre amb una ofensiva policial espanyola extraordinària per aturar-lo van venir uns dies d’impàs fins al 27 d’octubre que es va fer una lectura conjunta dins l’edifici del Parlament, que no a l’hemicicle, de la declaració d’independència. Al cap de poques hores, el Senat autoritzava a la Moncloa a l’aplicació de l’article 155. És a dir, quedaven rellevats de les seves funcions el president de la Generalitat i els seus consellers, i de manera immediata, dos alts càrrecs. En concret, el cap del cos dels Mossos d’Esquadra, el major Josep Lluís Trapero, -també jutjat i absolt per rebel·lió- i el cap de l’Escola de la Funció Pública, Agustí Colominas, per desig exprés del delegat del govern espanyol, Enric Millo.
El Govern va marxar a l’exili el 29 d’octubre, tots per unes hores, mentre que el president Carles Puigdemont, i els consellers Lluís Puig, Clara Ponsatí, Toni Comín i Meritxell Serrat, hi van romandre o bé a Brussel·les o bé a Escòcia, com va ser el cas de l’exconsellera d’Ensenyament. Paral·lelament, la querella de la Fiscalia General de l’Estat, en mans de José Luis Maza, va anar a parar al Jutjat Central d’Instrucció número 3, en mans de Carmen Lamela, -ara magistrada al Tribunal Suprem-, que va processar els líders de l’ANC i Òmnium, Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, a qui va empresonar així com la cúpula d’Interior.
El Suprem es va fer càrrec els membres de l’executiu de Carles Puigdemont, i el magistrat Pablo Llarena, va ser l’instructor de la causa del Procés. La instrucció, amb la major part del Govern a la presó així com la presidenta del Parlament, Carme Forcadell, va anar ràpida i el 12 de febrer començava una llarga vista oral que es va celebrar fins al mes de juny, presidida per un dels juristes més influents de l’Estat espanyol, Manuel Marchena, el fiscal de carrera reconvertit en magistrat president de la poderosa Sala Penal del Tribunal Suprem. Tres setmanes abans de la sentència condemnatòria, de la qual en Marchena va ser el ponent, l’Audiència Nacional organitzava una ràtzia contra els Comitès de Defensa de la República, coneguda com l’operació Judes, com un avís a navegants del que podia passar a les protestes. Els Mossos d’Esquadra i el departament d’Interior, dirigit per Miquel Buch, cessaven la cap de comunicació, Joana Vallès, per haver organitzat una jornada amb els periodistes en què ensenyaven l’arsenal que els antiavalots de la policia catalana havien preparat davant l’esperada magnitud de les protestes.
De la rebel·lió a l’amnistia
La resolució del Suprem imposava penes que en total suposaven 99 anys de presó pels líders del Procés. Mentrestant, Llarena intentava, sense èxit, demanar l’extradició de Puigdemont, Comín, Ponsatí i Puig. De fet, fins a cinc estats s’hi van negar per aquest delicte: Bèlgica, Itàlia, Suïssa, França, Alemanya i el Regne Unit tot creant fins i tot, un concepte que marcarà el futur polític del país: El Grup Objectivament Identificable de Persones, el GOIP. El dilluns de la comunicació formal de la sentència, Catalunya va encetar un cicle de protestes que van tenir un punt culminant, i fins i tot, simbòlic, en la coneguda com a “Batalla d’Urquinaona”. Les protestes van acabar a finals de novembre, esperonades per l’entitat virtual Tsunami Democràtic, amb el tall de Jonquera. Les manifestacions van acabar amb una nova tongada d’acusacions als jutjats batejades com els “quatre genets de la fiscalia”, és a dir, centenars de processos judicials contra manifestants acusats de quatre delictes: desordres públics, desobediència, lesions i atemptat a l’autoritat.
A més, amb el temps es van afegir causes especials com la 104/2017 -una macrocausa a l’Audiència Nacional contra l’independentisme amb centenars d’investigats-, la causa Vólhov que va derivar en un sumari secret a l’Audiència Nacional sobre l’extravagant participació del Kremlin al Procés independentista o es mantenien oberts els judicis contra els síndics del Primer d’Octubre, o contra els Membres de les meses del Parlament que presidien Carme Forcadell o Roger Torrent, així com la causa mare del Procés, al jutjat 13 de Barcelona que va fer la primera feina a l’Audiència Nacional i al Suprem o bé el procés al Tribunal de Comptes contra 35 ex-alts càrrecs del Govern per suposades despeses de l’1-O.
El canvi de paradigma polític i la necessitat de vots independentistes a Madrid va variar el ritme dels fets. El 21 de juny de 2021, Pedro Sánchez aprovava de manera solemne des del Gran Teatre del Liceu, els indults pels presos polítics. El desembre de 2022 es derogava el delicte de sedició. La majoria dels condemnats podien gaudir d’aquestes mesures i sortir en llibertat després de gairebé quatre anys de presó. Però, encara quedava pendent alliberar del tot els acusats i condemnats per malversació, no només al Tribunal Suprem sinó al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya -com el cas de Lluís Salvadó i Josep Maria Jové-, o en tribunals ordinaris. A més, continuaven els judicis contra activistes relacionats d’una manera o altra amb el Procés. Centenars de condemnats i processats veien com les seves causes s’adormien als jutjats o bé acabaven amb veredictes condemnatoris. Aleshores va arribar, l’enèsima carta per aturar l’ofensiva repressiva, la llei d’amnistia.
Dos anys d’entrebancs
La llei d’amnistia ja va ser llarga de tramitar i negociar com l’obra de la Seu. Fins i tot, en el procés al Parlament, Junts va fer enrere un primer projecte perquè va considerar que no garantia l’aplicació en tots els casos. La llei d’amnistia, després de dures crítiques i en un marc hostil per part de les altes institucions de l’Estat, va ser aprovada el maig de 2024. La Fiscalia General de l’Estat, aleshores en mans d’Álvaro García Ortiz, ja tenia computades centenars de causes on demanaria la seva aplicació immediata i així ho va fer.
Però el text va trobar, la resistència d’acusacions populars i de molts tribunals que els incomodava la seva aplicació. A més, d’una ofensiva en tota regla dels governs autonòmics del PP arreu de l’estat així com el seu grup parlamentari, que van presentar una bateria de recursos d’inconstitucionalitat, i altres autoritats judicials van presentar qüestions d’inconstitucionalitat. El TC va fer un excel amb tots els recursos i a partir del 24 de juny de 2025, un any després de l’aprovació de l’amnistia, va avalar la constitucionalitat del text.
A partir d’aleshores van caure tots els recursos i qüestions, i el degotall d’amnisties aprovades va ser constant. Però sobretot, va ser extremadament ràpida pels policies investigats per la seva actuació contra el Procés, com va ser el cas dels 46 antiavalots del Cos Nacional de Policia encartats en el Jutjat d’Instrucció número 7 de Barcelona o, exemples menors, com és el cas del mosso que va picar a Josep Costa en una concentració independentista en protesta per la presència de Pedro Sánchez i Emmanuel Macron a Barcelona. Però, els casos més mediàtics quedaven a mercè d’una darrera maniobra, les qüestions prejudicials al Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) que van presentar des del Suprem, l’Audiència Nacional, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, un jutjat de Vilanova i el Tribunal de Comptes.
Encara pendents
Nou anys després del Primer d’Octubre, quatre de l’indult i dos de l’amnistia encara hi ha un saldo pendent importantíssim per donar per tancada la carpeta de la repressió. Però hi ha hagut un efecte dinamitzador i ha estat la sentència del TJUE del passat 16 de juliol que avalava la llei d’amnistia i la declarava conforme al dret europeu. L’efecte de la resolució es va fer notar amb una munió d’amnisties aprovades pel Tribunal Suprem. Tot i la contundència de la resolució encara resten pendents de les més simbòliques.
El 6 d’octubre, el Tribunal Constitucional, es pronunciarà a favor d’aplicar l’amnistia de manera preferent i urgent als exconsellers Jordi Turull i Dolors Bassa. Una decisió que, com fitxes de dominó, farà estimar la resta de recursos interposats per Carles Puigdemont, Toni Comin, Lluís Puig, Raül Romeva i Oriol Junqueras. Fonts del Suprem han deixat entreveure que faran cas al TC, però ningú no posa la mà al foc perquè maniobri per dilatar encara més el procediment presentant una qüestió prejudicial al TJUE.
Tanmateix, l’Audiència Nacional donava un termini de deu dies a les parts del sumari de l’operació Judes per tal que manifestessin les seves al·legacions a la resposta del TJUE a la seva qüestió prejudicial. El Tribunal de Comptes encara té pendent de resoldre i tancar el procés per responsabilitat comptable tal com li va indicar el TJUE i el TSJC ha fet el sord, respecte Salvadó i Jové, i espera la seva resposta concreta a les seves prejudicials. Nou anys i un dia després, la repressió continua. L’exemple és que el dia 1 acabarà el judici que Roger Español manté contra els 4 policies que el van deixar sense ull amb una bala de goma. L’únic judici contra la repressió espanyola que arriba 9 anys més tard. Tota una metàfora en un país on fins i tot, s’han tornat a amagar les urnes de reserva per si calia tornar a convocar un referèndum a l’espera de temps millors.
