L’octubre de 2023, un recurs davant la sala penal del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) introduïa el concepte de Grup Objectivament Identificable de Persones (GOIP) en un procés judicial dins l’Estat espanyol. Era en el contingut d’un recurs d’apel·lació presentat pel sergent dels Mossos d’Esquadra, Lluís Escolà, condemnat, juntament amb l’exconseller d’Interior, Miquel Buch, per prevaricació i malversació. De fet, el sergent conegut com a Scarface, al·legava que havia estat condemnat per independentista.
Tot plegat amb el benentès que el tribunal, la fiscalia i el sector espanyolista dels Mossos d’Esquadra -majoritari des de l’octubre de 2017- l’havien acusat i jutjat per fer d’escorta encobert del president a l’exili Carles Puigdemont, contractant-lo com a càrrec de confiança del conseller Buch. El seu advocat, Gonzalo Boye, incloïa el concepte GOIP en el recurs, mesos després de la sentència del Tribunal de Justícia de la UE (TJUE) sobre les qüestions prejudicials presentades pel Tribunal Suprem en el marc de les ordres de detenció del conseller de Cultura a l’exili, Lluís Puig, que va introduir aquesta categoria jurídica en el llenguatge judicial del Procés.
Un magistrat marca el rumb
Aquest primer intent va ser avortat perquè va ser aplicada la llei d’amnistia als dos condemnats. Era una primera temptativa d’utilitzar una categoria jurídica nova, favorable a l’independentisme, als tribunals espanyols. Aleshores, però, el concepte era massa recent per comprendre l’abast real del GOIP a les sales de vistes de la justícia espanyola. Ara, però, el projecte de construcció doctrinal del GOIP que s’ha fet públic durant la 58a edició de la Universitat Catalana d’Estiu, l’UCE, fa una passa més enllà i centra la pilota en un aspecte primordial de qualsevol procés judicial: la prova. Per tant, dels seus límits i les seves potencialitats.
En aquesta línia, el magistrat Guillem Soler, portaveu d’Àgora Judicial i que fa anys estudia el concepte, ha posat sobre la taula de manera didàctica possibles mecanismes per acreditar la pertinença a un GOIP i les seves conseqüències no només penals, sinó fins i tot administratives. Eines per poder brandar el concepte de GOIP en processos on la víctima pot ser discriminada per pertànyer al moviment independentista. És a dir, instruments per poder discernir si algú rep un “tracte deficient” per part de qualsevol estructura d’Estat amb poder sancionador pel fet de pertànyer a un determinat col·lectiu. Així, Soler proposa treballar en la prova del GOIP “més enllà del mètode comparatiu”. És a dir, si en casos semblants s’apliquen penes diferents per ser membre d’un col·lectiu concret. En definitiva, convertir el GOIP en una veritat judicial acreditable als tribunals.
“Concepte paraigua”
Soler parteix de la idea que el GOIP és un “concepte paraigua” de caràcter “jurisprudencial” que tindria una base doctrinal en idees com ara el lawfare, l’estat dual o el dret penal de l’enemic, ja que afectaria una minoria nacional. Fins i tot, es pot concloure, a criteri de Soler, que el GOIP és “la negació més absoluta de la bona fe”. Un principi bàsic en els negocis jurídics i que també s’aplica a les negociacions polítiques. De fet, va ser la clau de volta per poder convocar dos referèndums al Quebec.
A més, el magistrat considera que el GOIP ajuda a entendre la complexa situació política catalana en una democràcia consolidada com és l’espanyola en el marc de la Unió Europea. D’aquí que calgui preparar molt bé els fonaments per poder fer-lo utilitzar davant els tribunals perquè ha de servir per al reconeixement de drets, la reparació de vulneracions de drets i, de retruc, la preservació de la dignitat i evitar la deshumanització del processat, acusat o víctima.
Definició marc
Soler remarca que el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) va descriure les “deficiències [jurídiques] que afecten un grup objectivament identificable de persones”. Una idea que pot mutar cap a un “grup que rep sistemàticament un tractament deficient”. Per tant, cal analitzar el subjecte, és a dir, què s’entén per “grup” i que traduiria com un “grup en sentit ampli que es defineix segons uns paràmetres polítics concrets”.
A més, afegiria la tendència a la vulneració de drets dels seus membres -com el dret a un judici just, a la presumpció d’innocència o simplement, a aplicar l’opció més favorable al reu-. I, sobretot, cal subratllar el “tractament discriminatori” per pertinença al GOIP. És a dir que, en el cas concret, pertànyer a un GOIP tingui rellevància i que es denoti la vulneració de drets. Comptat i debatut, el que vol dir Soler és que el GOIP s’ha d’al·legar, però, encara més important, cal provar-lo.
Aquí hi ha la mare dels ous. El tracte deficient a un GOIP mai no és reconegut obertament i molt més que sovint opera de manera “inconscient”. Tant és així que cal conèixer relativament a fons la causa catalana perquè els tribunals europeus no coneixen amb el detall necessari la situació de l’independentisme. Una de les solucions que proposa el jutge és superar “el victimisme i el plany històric” i anar per feina eficaç jurídicament que no és altra cosa que “objectivar les discriminacions del GOIP”.
Els “marcadors”
En aquesta línia, Soler proposa seguir uns “marcadors” determinats per poder acreditar el tracte discriminatori per formar part d’un GOIP. En primer terme, la pertinença a un grup de “categoria”. El “significant” és que no tingui igualtat formal de tracte i tingui, en canvi, una igualtat “formal de tracte de ciutadania”. Això derivaria en diversos marcadors de caràcter polític. En aquest cas, ser independentista, o nacionalista no independentista, o bé afectats per la discriminació de la llengua catalana, els usuaris de Rodalies o els espiats, sense cap autorització ni causa legal, amb mètodes com Pegasus.
A Espanya, tindria una idiosincràsia pròpia la discriminació del GOIP sobre la base de dos motius principals. En primer lloc, el “protagonisme gairebé absolut del poder judicial” en la discriminació. I, per altra banda, les “interpretacions jurídiques extravagants, desacostumades, excepcionals o ad hoc que responen a una estratègia”, anant més enllà dels límits habituals de la interpretació de la llei o de l’ús del poder propi que té cada tribunal.
Els mètodes
Per dur a terme l’acreditació dels efectes perversos del GOIP es pot utilitzar el “mètode comparatiu”, o, ras i curt, si hi ha un cas similar sense el component catalanista constatar si es va resoldre de manera diferent o bé si es va seguir de manera diferent la investigació, o fins i tot, l’especulació en casos on el protagonista polític no té el component catalanista. Per exemple, què hauria passat si Carlos Mazón hagués estat independentista. És a dir, aquest mètode implica una “confrontació directa de fets i casos”.
Si el cas no es pot contrastar amb un altre de similar, Soler proposa “detectar la manca d’imparcialitat amb tractament deficient”. Per això, addueix diversos elements per triar bé els casos on es pot al·legar el GOIP. Així, enumera els “arguments poc habituals”, com s’ha vist en l’amnistia que els jutges sostenen una voluntat diferent de la del legislador. També les “inconsistències argumentatives”, com utilitzar la violència de la rebel·lió per processar el Govern del Primer d’Octubre, o bé la “suspensió preventiva de càrrecs públics”, com el cas del president Quim Torra o la presidenta Laura Borràs.
També afegeix la negativa a interpretacions excepcionals que permet la llei en casos on seria necessari. En concret, el cas de Sixena. De fet, el cas de les pintures murals també mostra una altra prova del nou sobre el GOIP, i és el llenguatge emprat, com ara insistir en la idea de la sostracció de les obres. Un altre dels indicis és la “subversió del sistema de fons”, per exemple, l’aplicació d’una resolució del TEDH sobre la immersió per aplicar-la en una demanda concreta tres setmanes després sense que sigui doctrina clara. I en l’àmbit més extrem la desobediència directa, com va ser el cas de la doctrina Junqueras, de la immunitat parlamentària, per part del Tribunal Suprem, o ara el Tribunal de Comptes amb la sentència sobre la llei d’amnistia. Eines que proposa Soler per no només al·legar el concepte de GOIP sinó provar-lo i convertir la via que ha ofert el TJUE en eficiència de cara a futures batalles judicials.
