“Quan ens van plantar aquest plet, sincerament, estava convençut que guanyaríem”. Aquesta és la reflexió de Xavier Muñoz, l’advocat de la Generalitat de Catalunya amb més de 40 anys d’exercici que va iniciar la defensa de la institució en la reclamació de l’art de Sixena. Així ho va expressar en una sucosa conferència a la 58a edició de la Universitat Catalana d’Estiu, l‘UCE, que s’ha celebrat a Prada, el Conflent, aquest mes d’agost. Un col·loqui dedicat a l’anàlisi tècnica-jurídica d’un cas que ha sollevat bona part de la societat civil, cultural i política del país i, en el qual, les institucions com la Generalitat de Catalunya, amb Salvador Illa de president, o el ministeri de Cultura, en mans del català Ernest Urtasun, dels Comuns, s’han posat de perfil i han evitat el xoc directe i la confrontació no només amb les decisions extravagants dels tribunals espanyols, sinó també amb les institucions aragoneses que reclamen les pintures murals del monestir de Sixena i que es troben exposades des de fa més de 70 anys al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC).
Muñoz va explicar amb sinceritat el camí del procés judicial i de les reclamacions i va assenyalar les errades de la Generalitat en la defensa de les pintures per tal que romanguin a Catalunya. De fet, el lletrat, que fa un any es va jubilar, va expressar sense embuts la seva convicció que el plet, sobretot la reclamació de les peces d’art que estaven exposades al Museu de Lleida i al MNAC, no es podia perdre. “Potser ara em podeu considerar una persona ingènua”, va ironitzar, però va justificar el seu raonament detallant la tramoia del procés judicial que ara ha portat a l’ordre de traslladar les pintures murals que s’exposen al MNAC, amb tot el risc de ser destruïdes, al monestir dels Monegres.
Les peces i el TC
En aquesta línia, l’exlletrat de la Generalitat en el cas va distingir el plet de les obres d’art que les dels murals. Respecte de les peces de l’art de la Franja, de les quals ja se n’han traslladat 155 –el mateix número de l’article de la Constitució que es va aplicar per autoritzar la Guàrdia Civil a confiscar-les del Museu de Lleida en una ràtzia de matinada el desembre de 2017–, Muñoz es va remuntar als anys 70 del segle passat. En resum, les monges que vivien al Monestir de Sixena van deixar la propietat perquè no hi podien viure arran de diverses causes atmosfèriques, culturals, econòmiques i socials i van fer cap a Catalunya. Aquí van acordar amb les autoritats radicades a Catalunya de deixar en dipòsit les peces als museus públics catalans, especialment al Museu de Lleida i alguna part al MNAC. “La realitat era que les peces eren a Catalunya”, va sentenciar per contextualitzar el seu relat. Les monges, però, en un moment determinat, van proposar a la Generalitat la venda de les obres perquè “no en podien fer res” i, a més, estaven d’acord amb la política museística a Catalunya.
La Generalitat va fer un cop de cap i va comprar les peces. És en aquest moment quan s’inicia el conflicte, perquè el govern d’Aragó va fer una acció de retracte, al·legant que eren uns “tercers que tenien més dret que la Generalitat de Catalunya perquè eren una administració pública de l’Aragó”. El plet va ser llarg i dur fins a arribar al Tribunal Constitucional. Un procés en el qual, curiosament, la lletrada de la Generalitat va ser Dolors Feliu, que amb els anys seria presidenta de l’ANC. L’any 2012, en una sentència clara, però amb vots particulars que es van raonar al marge de com és costum en dret, els magistrats van assegurar que els béns estaven correctament protegits als museus catalans i, per tant, no hi havia cap raó per traslladar-les a un altre lloc. Si bé reconeixien la legitimació del govern de l’Aragó a reivindicar-les, també advertien que hi havia un poder superior que era el de la mateixa administració de la Generalitat de Catalunya que tenia aquests béns. Per tant, aquí s’acabava la legitimació del govern d’Aragó per actuar contra la Generalitat.
La frase de totes les batalles
Ara bé, en la sentència del TC, els magistrats deixaven, com qui no vol la cosa, una escletxa per tal que s’hi colés el govern aragonès. Si bé reconeixien el dret de la Generalitat a mantenir les obres, apuntaven que era un dret que es podia exercir “sense perjudici de la propietat civil”. Una frase que per a Muñoz, “és dir molt o no dir res”. Però que el govern aragonès i l’Ajuntament de Sixena s’hi agafen posant en dubte la propietat civil i al·legant que els contractes de dipòsit i de compravenda no s’haurien pogut fer per part de les monges. Els tribunals espanyols a l’Aragó van “comprar aquest discurs”. Un argument que Muñoz descriu com a “molt senzill”. Concretament, que el govern d’Aragó assevera que “els béns no podien haver sortit mai de Sixena perquè formaven part d’un monument històric de patrimoni nacional com és Sixena i, per tant, no podien sortir”.
La Generalitat va replicar defensant la compravenda perquè eren uns béns mobles i la Generalitat tenia tota la legitimitat per comprar-los. El jutjat de Primera Instància i l’Audiència d’Osca van fer cas a les autoritats aragoneses i van sentenciar contra la Generalitat. L’argument va ser que les vendes no es podien produir i que el govern d’Aragó, un “tercer aliè a la dualitat de comprador i venedor -les monges que venen i la Generalitat que compra- podia impugnar aquestes compres”. La impugnació de la compravenda es basava en el fet que “eren béns de domini públic que no podien sortir ni entrar al comerç, per tant, no podien ser venuts mai”. Aquesta va ser la raó principal per dictar sentències en contra de la Generalitat de Catalunya.
Una decisió inconcebible
Ara bé, el que més va sorprendre Muñoz va ser l’obligació que imposaven les sentències. “En la carrera de dret que vaig fer no sortia res d’això i ja no entenia res”, expressava Muñoz amb sornegueria. El govern aragonès demanava no només la nul·litat de les vendes sinó que, a més, reclamava que els béns es traslladessin a Sixena. “Si ja era inconcebible la nul·litat de les vendes s’hi va sumar el fet que el tribunal i el govern de l’Aragó decidissin un trasllat que les monges no havien decidit”, argumenta. Una decisió així no la podia prendre un tercer en nom de la propietat, i així ho deixava clar el Tribunal Constitucional, quan li recordava al govern de l’Aragó no podia actuar.
És aleshores, quan el cos jurídic de la Generalitat va assessorar el conseller de Cultura Lluís Puig, com havien fet amb el seu antecessor, Santi Vila, que els béns “no podien sortir dels museus per la brava encara que hi hagués una nul·litat de la compravenda arran d’una declaració de propietat civil”. “Els museus tenen unes col·leccions i aquí hi ha una autoritat administrativa que té una competència plena per poder decidir què passa amb aquestes col·leccions, siguin de qui siguin”, va especificar Muñoz. “El règim legal català determina unes condicions per poder sortir els béns dels museus, que és una sèrie de permisos una sèrie d’informes de la Junta de Museus, no de qualsevol manera”, insisteix. De fet, aquestes condicions van ser aprovades per la consellera de Cultura amb el Govern de Pasqual Maragall, Caterina Mieres, i van ser avalades per la Sala del Contenciós del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC).
És a dir, les peces no podien sortir de qualsevol manera perquè aleshores el conseller estaria incomplint la normativa de la mateixa Generalitat. A més, calia tenir present que qui ostentava la possessió efectiva era el Museu de Lleida i el conseller de Cultura n’era el president, però en realitat el conseller no podia decidir perquè hi havia un consorci i una junta que determina i que decideix i obeeix i compleix amb les sentències. “El conseller pròpiament dit tampoc no estava desobeint, ni de bon tros, mai no va desobeir, sinó simplement el que es va fer és que es van presentar tota la classe de recursos”, recorda Muñoz. “Això va acabar de la forma més trista, més absurda i més ridícula que us podeu arribar a imaginar, i és que el Tribunal Suprem diu, aquests béns es poden vendre, aquests béns poden ser objecte de comerç”, va afirmar en la seva exposició i afegien que la monja que havia signat la compravenda no tenia legitimació, tot i que havia estat acceptada per registradors de la propietat, notaris i el Ministeri de Justícia, ja que havia actuat sempre en nom i representació de les monges com a Mare Federal i apoderada per les quatre monges supervivents de Sixena.
De compravenda a usucapió
El Suprem va assenyalar, doncs, que no era una compravenda eficaç. Aleshores, l’estratègia de la Generalitat, va ser girar la truita. Els lletrats de la Generalitat van interpretar que si la compravenda no era legal, sí que ho era la usucapió. És a dir, una figura jurídica que determina que “aquell qui posseeix una cosa amb títol de propietat, com a propietari durant determinat temps, per llei, encara que sigui en contra del que diu el registre, en contra del que defensa el propietari legal, aquella persona es queda amb la propietat de la cosa”. “La Generalitat feia molts anys que havia superat els terminis legals que determina la llei, el Codi Civil espanyol, per fer la usucapió; per tant, nosaltres teníem ja el dret d’usucapió d’aquells béns perquè els havíem ostentats com a propietaris”, assegura el lletrat. El Suprem ens va desestimar la pretensió de canvi de dret i el Tribunal Constitucional va inadmetre el recurs. De fet, ni tan sols el va tramitar.
Les pintures, una altra història
Pel que fa a les pintures murals, Muñoz recorda que va ser una figura jurídica diferent. Tècnicament, era un dipòsit del tipus comodat, és a dir, un dipòsit amb unes determinades finalitats. Això vol dir, la cessió d’un objecte amb un ús concret i no es pot revocar si no es donen determinades condicions. El comodat era un títol que la Generalitat tenia assignat des del 17 de desembre de 1992 amb les monges de Sixena. Però en aquest plet hi ha una diferència substancial. Si en el plet de les obres d’art les monges eren parts demandades, en aquesta ocasió, unes monges diferents de les que havien signat els acords tant de les pintures com de les obres, i allunyades de tota la història, signen poders en favor del govern aragonès perquè actuï en representació i defensa de les monges. “Una cosa realment absurda perquè una administració pública no pot defensar privat”, subratlla Muñoz.
La Generalitat decideix no anar al TC “per una raó inexplicable”
En escena, entren sectors molt radicalitzats de l’Església, al voltant de l’orde de Malta i l’extrema dreta, que es coordinen amb el govern de l’Aragó per convèncer a les monges d’atorgar els poders. Ara bé, el plet l’interposen contra el MNAC i no contra la Generalitat, que ostentava els drets de les pintures i tenia el títol. De fet, la Generalitat havia dipositat les pintures en un museu del qual forma part, juntament amb l’Ajuntament de Barcelona i l’Estat. El govern d’Aragó acusa el MNAC de tenir les pintures com a “precaristes”.
La Generalitat es persona i al·lega que és la institució que té el títol, però els tribunals espanyols van fer el sord. Condemnen el MNAC, però no la Generalitat. Es dicten fins a tres sentències, però “per una raó inexplicable, la Generalitat decideix, fa un any i mig, amb la sentència del Suprem, no anar al Constitucional”. Una decisió inversemblant perquè, a criteri de Muñoz, era “el millor moment per anar-hi”. “El plet s’havia fet sense les garanties, la Generalitat no havia pogut aportar les proves que se’ns van retornar, no vam ser demandats quan érem els que teníem el títol, i a més que el TC en aquells moments tenia una composició molt més oberta que el que podria haver tingut tants anys”, va recordar Muñoz. “Vam perdre l’oportunitat i es va fer per una decisió política”, lamenta.
Els culpables
Per a Muñoz, hi ha molts responsables del desori. El primer responsable és el govern d’Aragó que ha fet “un discurs absolutament aberrant, dient que Catalunya va anar a robar”. “S’ha oblidat l’acció de salvaguarda, s’ha oblidat la llei, s’ha oblidat absolutament tot, i ha fet una acció política que, a parer meu, és que allò que l’interessa no són les pintures, sinó la victòria contra el veí”, va afegir. Uns altres responsables, segons el seu criteri, són els tribunals de justícia, que han polititzat el cas, perquè han vist Sixena com una “acció propera al Procés, quan no hi tenia res a veure”.
I, com a darrer responsable, apunta la Generalitat perquè “tampoc ho ha acabat de fer bé”. “Crec que hauria hagut de tenir una actitud més activa, més proactiva, i no acabo d’entendre, des de fa temps, per què mai vam reclamar els diners que havíem pagat en el seu dia per aquestes peces, que això no és d’aquest actual govern, sinó que de governs anteriors, que no van fer-ho”. “Tampoc no cal buscar responsabilitats, sempre, en l’últim govern que tenim, és una actitud general dels catalans o de la Generalitat que a vegades no acabem de fer la feina. Però els culpables no som la Generalitat, no ho oblidem, els culpables són els tribunals de justícia, i és una acció del govern d’Aragó, i l’Església santa catòlica i romana, i res més”, sentencia Muñoz.
