Àngel Casals (Barcelona, 1963) és catedràtic d’Història Moderna de la Universitat de Barcelona. I parar l’orella al que explica demostra la seva capacitat de reflexió, estudi i, sobretot, de divulgació. Nom imprescindible dels cursos d’Història a la Universitat Catalana d’Estiu (UCE). Enguany, la 58a edició, tampoc hi ha fallat. Un curs dedicat a la memòria i com, si no estem al cas, poden manllevar la història altres historiografies no centrades en Catalunya. Ha explicat la memòria de Ferran el Catòlic. Una figura controvertida i aprofitada pel nacionalisme espanyol i per certa part de la historiografia aragonesa. Un monarca a qui els catalans, tot i la seva importància, sembla que no n’hem fet gaire cas. Ens ho explica, com sempre, de manera entenidora i clara.
-Professor, Ferran el Catòlic, … dedueixo que ha estat vilipendiat, diguem-ho així, per dues historiografies, l’espanyola i la catalana.
Sí, és així. Potser el terme vilipendiat per la historiografia espanyola tampoc seria tant perquè per a la historiografia espanyola viu ignorat. Quan es construeix el discurs històric nacional-espanyol es col·loca Ferran en una línia secundària respecte d’Isabel, i queda com una mena d’assistent, ajudant, com l’executor de la reina, que és la veritable organitzadora de tot.
-I per part de la catalana?
Per part de la historiografia catalana, el que ha passat és que en Ferran s’ha fet l’encarnació de tota la crisi del segle XV. Aleshores Ferran apareix, de manera lògica, com la culminació dels desastres del Compromís de Casp, del conflicte dels Remences, la Guerra Civil catalana… Tot acaba culminant en la figura de Ferran el Catòlic. I, per tant, a Castella és un personatge menystingut, i a Catalunya és un personatge més o menys mal vist. Tot i que és veritat que la historiografia catalana ha fet un esforç important per recuperar la figura del rei, més enllà, fins i tot, de la versió més rosa de Vicens Vives. Hem intentat buscar una visió més equànim del que havia estat tot el regnat de Ferran.
-Historiogràficament, com valora el seu regnat?
Ferran governa en una època molt difícil. Hem de dir que tenim un país que surt d’una postguerra, la guerra dels 62-72, que surt absolutament arruïnat. Catalunya no estava arruïnada abans de la Guerra Civil. La idea que Catalunya havia entrat en un període de crisi llarguíssim, des de la Pesta Negra, avui en dia la historiografia no ho escriu. Bàsicament, el que ensorra el país és una guerra civil de deu anys. A partir d’aquest moment, el procés de recuperació s’ha de fer en unes condicions extremadament desfavorables.
-Per què?
Perquè, clar, hem de dir que Catalunya no només ha perdut una guerra civil, també ha perdut el seu paper de cap i casal de la Corona d’Aragó. Ha perdut l’hegemonia dins de la Corona d’Aragó. El drama és que no l’ha ocupada ningú més. És a dir, encara que la historiografia aragonesa diuen que al segle XV és l’Aragó qui, des de Casp, lidera la corona, això no és veritat, i València encara menys, que sí que esdevé la capital econòmica però que no és la capital política del país. Per tant, la Corona d’Aragó, al segle XV, es troba sense direcció política. La direcció política sempre l’havia tingut l’oligarquia catalana. Un exemple que ho explica fàcilment és que, quan es mor Joan I, es nomena com a hereu Martí I. Però Joan I tenia filles. I qui nomena Martí I com a hereu de Joan I? Els consellers de Barcelona i els diputats del General. Aragó i València no ho discuteixen. Quan mor a Martí I, ni els consellers de Barcelona ni els diputats del General, ni les Corts catalanes que estaven reunides són capaces de posar-se d’acord en qui ha de ser el rei. I, a partir d’aquell moment, es perd aquesta capacitat de lideratge que s’havia mantingut, i ja no es recuperarà mai més.
“La fi de la Corona d’Aragó és conseqüència de la falta de lideratge dels catalans”
-Acaba la Corona?
Per tant, d’alguna manera, la fi de la Corona d’Aragó és també conseqüència d’aquesta falta de lideratge dels catalans, d’aquesta incapacitat de Catalunya per mantenir-se com a cap de la Corona d’Aragó. Per això, Ferran és un rei que es troba com a cap d’una corona en la qual no té sectors polítics gaire segurs sobre els quals aguantar-se. Pot tenir el suport en tot un seguit de gent que, curiosament, quan els mires de prop, són gent socialment molt poc important.
–Com ara?
Els homes de confiança de Ferran són conversos, les famílies Cavalleria, Sanchis, Velázquez Climent, Santàngel… Alguns nobles de la Corona d’Aragó, o catalans, que durant la Guerra Civil han estat perseguits per la Generalitat, en el cas dels Recasens, o personatges que han perdut la guerra, com en cas d’en Gualbes. Curiosament, la base de poder de Ferran, la gent amb la qual ell s’assessora per governar la Corona d’Aragó són, d’alguna manera, outsiders de l’oligarquia global. Clar, evidentment, no trenca amb ella. Però quan mires qui són els altres homes de confiança de Ferran veus que són parents seus: el seu nebot, Joan de Ribagorça, que és membre de la família Trastàmara; el seu cosí, Enric Fortuna, ; la família Enríquez, a la qual fan casar amb els Cabrera per tal d’introduir-los com a part de la noblesa catalana… És a dir, Ferran ha d’organitzar una estructura de poder a partir de gent que no siguin els tradicionals dels que han estat governant Catalunya. I això també explica la pujada d’algunes famílies com els Cardona. Per entendre’ns, aquelles famílies que, en el segle XV, entre servir a la Generalitat, o servir al rei, trien servir al rei, són els que acaben guanyant. En aquestes circumstàncies, a més a més, Ferran ha de fer front a reptes molt importants.
-Quins?
Un, que és el de la ruïna econòmica del país. Per això, Ferran puntualment munta una política mercantilista, de tipus proteccionista, amb la idea de reflotar la indústria catalana, que no se’n surt, perquè, diguem-ne, la indústria catalana està molt avall. D’altra banda, intenta sanejar la hisenda pública. La Guerra Civil l’ha pagat el Consell de Cent i l’ha pagat la Generalitat que ha generat uns deutes que es troben en mans de deutors privats catalans, molts d’ells, bàsicament tots, que volen recuperar els seus capitals. Deutors que accepten aquest intervencionisme real, aquest control sobre la Generalitat i sobre el Consell de Cent. El 1488, Ferran II, allò, dona un cop d’estat, bloqueja l’elecció dels diputats del General i els nomena ell mateix per fer un pla de viabilitat perquè l’institució pugui pagar els seus deutes. Poc després fa el mateix a Barcelona, 1493. Amb la mateixa intenció. Per tant, aquesta política que els historiadors romàntics del segle XIX diuen que és una prova de l’autoritarisme real, és una intervenció real pactada amb la part de l’oligarquia catalana que té un munt de diners per cobrar de les institucions, i que si no hi ha una intervenció del rei, no sap si cobrarà. A banda que el mateix rei també té interès en fotre mala caixa. Però aquesta és una història. I d’altra banda hi ha el problema remença.
-Els ignorats
Els remences que són els grans oblidats i els grans traïts de la pròpia monarquia. Els remences de la guerra civil catalana… lluiten a favor de Joan II amb l’esperança que això suposi l’alliberament de la remensa i dels malsusos, i veuen que això no passa. I no serà fins al 1486, després d’un segon alçament remença, que Ferran el Catòlic d’alguna manera complirà amb la paraula del seu pare i del seu tiet, que és buscar una solució definitiva al problema remença. Però tampoc és la solució que exactament volien els remences, que reclamaven una abolició dels malsusos, i Ferran només els dona una redempció dels malsusos.
–Déu n’hi do quin regnat
És un regnat molt complex, perquè, a més a més, és el moment en què França, que ja ha sortit de la crisi de la Guerra dels Cent Anys, apareix com a gran potència continental i amenaça les posicions de la corona d’Aragó a Itàlia. És el moment, també, a més a més, en què l’Imperi Otomà està tancant el Mediterrani Oriental, i per això Ferran intenta la conquesta al nord d’Àfrica per crear elements de contrapès. Per tant, és un dels moments culminants de la història europea de l’Edat Mitjana, i el rei, diguem-ho així, per fer servir un terme d’en Trump, té molt poques cartes, en principi, per jugar, no? Però les que té les juga molt bé, això sí.
“No és un heroi”
-O sigui que podia ser un personatge controvertit, però com a governant tampoc era tan dolent.
El que passa és que era un governant molt pragmàtic. El problema de Ferran és que no és un heroi. Aquí, en el curs, hem parlat de Jaume I. Jaume I, un conqueridor! A més a més, ell va escriure una crònica, però Ferran II no va escriure mai res. És un governant pragmàtic, que algunes de les coses que fa ens poden fer molta gràcia, però jo no sé si es pot admirar una persona així.
-Expliqui, expliqui
Per exemple, quan recupera el Consell de la Cerdanya, el 1493, ho fa a partir del Tractat de Barcelona, signat amb França. Per què els francesos tornen al Consell de la Cerdanya? Perquè Carles VIII de França vol aconseguir a Ferran el Catòlic la neutralitat per poder conquerir Nàpols. El rei de Nàpols és un cosí de Ferran el Catòlic, situem-nos. Llavors, el Tractat de Barcelona és un tractat d’aliança entre França i Ferran el Catòlic, en el qual es diu que només hi ha una causa que pot trencar amb aquest tractat i és que es produeixi un atac contra el Papa. El Papa, en aquell moment, és l’Alexandre VI, papa Borja. Agafem un mapa: Si tu vas per terra, des de França a Nàpols has de travessar els Estats Pontificis. Quan el rei de França surt de Roma i està a Nàpols, l’Alexandre VI al·lega que l’han agredit. Ferran diu doncs ja podem trencar el tractat, i afegeix que no només ja no som aliats, sinó que ara estem en guerra. Així, deu anys després, Ferran el Catòlic tindrà el Consell de la Cerdanya i també tindrà Nàpols. I això era el que li admirava a Maquiavel perquè entenia que Ferran distingia perfectament el que és la raó d’estat de la raó moral. Allò que un polític no pot comportar-se com una persona normal. I això sembla que Ferran el Catòlic ho entenia molt bé.
-I com és que des de la historiografia espanyola s’apunta que la Corona d’Aragó fos indispensable per la creació d’Espanya, tot i tenir un paper secundari d’Isabel, i sigui el moment zero del nacionalisme espanyol… Allò d’Isabel y Fernando, el espíritu impera…
Hem de tenir present és que la historiografia espanyola es construeix sobre un relat, que avui dia científicament està molt discutit, que és el de ha una Espanya que és l’Espanya visigoda que ja és Espanya… perquè ja està unificada… és igual que aquesta gent no siguin catòlics fins al segle VI, és igual que que siguin una minoria… És igual, allò és Espanya! I arriben els moros que ocupen la Península, a partir de llavors, què hi ha? La Reconquesta! Però tot això admeten que no es fa a partir d’un poder polític unificat, sinó de la creació de centres polítics de poders diversos que són Aragó, Catalunya, Astúries, primer i després, Castella i Lleó, i més tard, Portugal… D’aquesta manera, són més eficaços en la seva feina però, sense oblidar mai, que és un únic espai de poder i d’un únic espai nacional. Així aquesta idea, gairebé mil·lenarista i determinista, que hi ha el procés final, per lògica, que havia de ser la unificació un altre cop de tots… Que, a més, quadra molt bé, perquè un cop s’expulsen els moros, carai, ja tornem a tenir unificada la Península! És un relat molt potent. En aquest sentit, la historiografia espanyola atribueixen a Ferran i Isabel com els que veuen que ha arribat el moment i que el culminen. Aquest és un relat que funciona molt bé, sempre i quan, com passa sempre, no et fixis en els detalls.
-Digui’ns alguns
En la seva crònica, Hernando de Pulgar explica que un cop van conquistar Granada, el Consell de Castella els va dir i per què no preneu el títol de rei d’Espanya? I Ferran i Isabel van dir que no, que no el volien, que preferien continuar sent reis de Castella, d’Aragó…
–Per què?
Perquè la monarquia continuava sent plural. Una monarquia composta. Isabel no era reina. És a dir, el que moltes vegades la historiografia també obvia és que Ferran sí que és rei efectiu a Castella, perquè així ho fixen les capitulacions matrimonials de 1469. I el que també obvia és que Isabel no és reina efectiva a la Corona d’Aragó perquè Ferran ja es va cuidar que Isabel no pogués governar a la Corona d’Aragó, on és estrictament reina consort. Punt. No té cap funció. No és veritat que sigui una unió entre iguals. L’hegemònic és Ferran, perquè en una dinastia qui mana és el membre masculí. Fixa’t que a la primera dona d’Enric VIII d’Anglaterra, filla petita de Ferran i Isabel, es diu Catarina d’Aragó, que era el seu cognom. Ferran i Isabel mai es van fer dir Trastàmara a si mateixos. Ferran era d’Aragó i Isabel, de Castella. El cognom Trastàmara és el nom del comtat que el rei Alfons va donar al seu fill bastard i a partir d’aquí tots els fills van ser Trastàmara perquè la historiografia ha assumit donar-los aquest nom però ells, a si mateixos, no se’n deien.
-Però li han arribat a dir que Ferran va ser el rei que va imaginar Espanya!
Sí. Això era el títol d’una exposició que es va muntar a Saragossa l’any 2016, i que té a veure molt amb la visió aragonesa de Ferran.
-Quina és aquesta visió?
El pensament aragonesista, si se li pot dir d’aquesta manera, ha construït una identitat aragonesa que, òbviament, ha de ser compatible amb la identitat espanyola. No poden col·lisionar, no? Perquè això és el racionalisme ben entès, no? I llavors, què fan? Diuen, a veure, nosaltres, quines aportacions fem? Primera aportació, la corona d’Aragó! És a dir, es diu corona d’Aragó perquè ells eren el gruix, allò important; i, segon, la figura de Ferran. És a dir, d’alguna manera, la idea d’una determinada historiografia aragonesa, molt tradicional, conservadora, és la que Ferran és la representació del pensament polític aragonès. La culminació d’un pensament polític aragonès basat en el pactisme i que té la seva màxima expressió en el compromís de Casp. La idea que, davant de la possibilitat d’una guerra civil a la corona d’Aragó o una desmembració de la corona d’Aragó, els aragonesos van ser capaços d’imaginar la solució del compromís de Casp, que és la culminació d’aquesta idea pactista. I Ferran el Catòlic és el fill de tot aquest corrent polític. I, per tant, Ferran és el que ofereix una visió d’Espanya molt més completa i acabada que no passi a saber.
-Ferran, per als aragonesos, clau per Aragó i Espanya?
Quina és la gran contribució d’Aragó a la construcció d’Espanya de Ferran? És l’arquitecte i els plànols. Però no la matèria, perquè això ho posa Castella, però la resta, sí, ho posa Aragó. I d’aquesta manera es fa possible fer compatible un pensament aragonès reivindicador d’una determinada realitat aragonesa amb l’existència d’Espanya. Insisteixo que no tota la historiografia aragonesa és així. Perquè hi ha una altra part d’historiografia aragonesa que insisteix més en la part compositivista de la relació entre Aragó i la monarquia. D’un Aragó que, com Catalunya, té les seves pròpies llibertats, que desenvolupa el seu propi sistema polític, i que, de la mateixa manera que els catalans xoquen el 1640, ells xoquen el 1591, amb el fet de les Alteracions d’Aragó, l’execució de Juan de Lanuza, l’ocupació manu militari que Felip II fa del Regne i que acabarà amb les reformes constitucionals de Tarazona del 1592, que, d’alguna manera, desactivarà una part de la capacitat de resistència de les institucions aragoneses davant dels reis. I a partir d’aquí canvia tot. Clar, hi ha una idea que segurament té molt de veritat, que és que dins dels territoris de la corona d’Aragó hi ha una primera fase en tots els territoris que és una fase compositivista. És a dir, Aragó s’enfronta a la corona o a la monarquia del 1591, com València ho havia fet 70 anys abans amb les Germanies, i com Catalunya ho faria el 1640. O Mallorca, també. Tots són derrotats. I d’aquesta derrota què neix? D’aquesta derrota neix, per part de les classes dirigents de cada regne, la idea que no han de lluitar contra la monarquia, sinó que han de competir entre ells pels favors de la monarquia. I passen del conflicte a la cooperació.
La revisió de Vicens Vives
-Arribem a Jaume Vicens Vives, que fa una revisió de la seva figura, comparativament amb el que havien fet, per exemple, Víctor Balaguer, etcètera, tot i que aquests defensaven que havia dut a terme a una interessant política social…
Vives parteix de la idea que la classe dirigent catalana, aquesta classe que a Casp no es posen d’acord, o quan mor Martí I no es posa d’acord per triar un rei, que porten el país a una guerra civil al 1462… és una classe que fracassa sempre que intenta practicar polítiques maximalistes. Quan agafa la via de la rauxa anem pel pedregar. Aquesta és la idea de Vicens i, cal recordar que escriu la seva tesi doctoral durant la Segona República, llegida en aquest context, s’entén molt bé la tesi. Vives el que diu és, bé, qui és el que redreça una Catalunya en crisi. Un home fort, una autoritat forta, que està disposat a imposar l’autoritat sense per això vulnerar el sistema constitucional català. Si no, al contrari, actualitzar-lo. Contra, si convé, contra la pròpia voluntat dels governants del país. Aquesta és la idea. És a dir, la idea de Vicens és que els catalans tenen èxit quan pacten i fracassen quan trien les vies radicals.
-Tenia aquest argument per diversos episodis…
Per exemple, quina és la generació heroica de Vicens? La del 1901. Prat de la Riba, els que fan la Mancomunitat… Quina és la generació negativa? La del 1931. Perquè és la generació radical, davant la generació possibilista. Clar, això ell ho escriu als anys 50, amb la qual cosa el que fa és explicar-li als burguesos de l’època, als que funden l’editorial La Selecta, els que fundaran més endavant Òmnium Cultural, els que intenten buscar espais per Congrés Eucarístic, tot això, el que els diu és sí, sí, la vostra via és la bona, perquè és la via del pacte amb les eines que són possibles. La prova és que, al final, Vicens acaba projectant el redreç català en Josep Tarradellas. I hi ha una relació intensa entre Vicens i Tarradellas perquè era la figura que podia representar això. De fet, què fa Tarradellas quan ve? Pacta allò que és possible pactar amb el govern d’Adolfo Suárez. I qui és deixeble, per exemple, de Vicens? Jordi Pujol, que moltíssimes vegades, el reivindica, aquí a Prada mateix, ho va fer.
-Vincens Vives marca l’agenda?
La política catalana de la segona meitat del segle XX ha estat molt imbuïda d’aquesta línia ideològica de Vicens. Però Vicens no és l’ideòleg, és qui ho expressa, però que és la línia de gent com Jordi Pujol, com Carles Ferrer Salat, el Cercle d’Economia…. Llavors, el que ens podem preguntar és si aquesta via de la confrontació ja és una via esgotada i, per tant, cal pensar una altra cosa, o si, com alguns prediquen, el que cal és tornar altre cop a la via pactista en la que estàvem. Clar, que això té a veure amb què s’hauria de repensar la història de Catalunya? Possiblement, no? Però, diguem això ho deixem pel futur.
-Ens estimem poc els catalans enn Ferran?
Jo crec que la qüestió no és estimar o no estimar. Entén-me què vull dir. Crec que el valorem poc. Jo crec que és un dels reis importants de la història del nostre país i que és important per entendre la història del nostre país. En bo i en dolent. Tant per una cosa com per una altra. I, per tant, que l’hem de valorar més i l’hem d’entendre més. El problema és que moltes vegades, i això és una cosa que ens ha passat més d’un cop, el que acabem fent és comprant el marc historiogràfic espanyol en lloc del propi. A nosaltres ens van dir durant el franquisme allò d’Isabel i Fernando, el Espiritu impera i “monta tanto tanto monta“, que llavors automàticament ja no mires res més. I no veus que hi ha una historiografia catalana i que hi ha una lectura catalana de Fernando. És que moltes vegades el problema dels catalans és que llegim la nostra història a partir de la història espanyola, en lloc de forma autocentrada. Això ens perjudica més que una altra cosa.
