Un dels elements principals de les nacions és la memòria, com ho és l’existència d’institucions, de sentit de continuïtat i de cert imaginari col·lectiu. Si un nom engloba tots aquests ingredients a Catalunya és el Monestir de Poblet. De fet, és un símbol on conviu la identitat catalana i les seves contradiccions. És el que es convindria a definir com un símbol. I no un símbol qualsevol perquè, agradi o no, atorga identitat, alimenta el sentiment de pertinença i reforça el paper històric d’una comunitat política que, en el cas català, és a més a més cultural i social.
Per això, Poblet sempre ha estat objecte de desig. Tant per enfortir la seva transcendència catalana com per arrabassar-se-la i fer de Poblet un dels pilars de la construcció de l’Espanya que imaginava el franquisme. Com a darrer exemple, la primera trobada del Govern de Salvador Illa fora dels murs del Palau de la Generalitat es va celebrar a Poblet i va ser més publicitada que el discretíssim acte d’inici de la commemoració dels 750 anys del rei Jaume I. O bé la visita dels actuals monarques espanyols el juliol de 2020, en una mena de gira autonòmica per valorar els efectes de la pandèmia. Una visita que es va poder celebrar gràcies a un aclaparador dispositiu de seguretat per la protesta que va generar.
Les vicissituts polítiques de Poblet s’han recollit en un interessant estudi, publicat per la Secció Històrico-Arqueològica de l’Institut d’Estudis Catalans, titulat “Poblet, símbol en disputa”, coordinat per Teresa Abelló on han participat historiadors com Carles Santacana, Jordi Roca Vernet, David Cao, Giovanni Catini, Carles Viñas o Santiago Izquierdo. Precisament, Santacana va ser el responsable de presentar aquest estudi en el prestigiós curs d’història de la 58na edició de la Universitat Catalana d’Estiu, UCE, que es va celebrar el passat mes d’agost a Prada, el Conflent.
Tothom vol Poblet
El llibre repassa des de la destrucció del monestir de la Revolució de 1808 fins a la consolidació de l’estat liberal, amb la destrucció, la restauració i l’abandonament, el trasllat de les despulles de Jaume I a la Catedral de Tarragona o l’homenatge que se li va fer al Conqueridor,, el 1856. També analitza el paper del monument durant l’era de la construcció de les identitats nacionals que abasta des de 1874 al 1923, amb fets com ara “l’Aplec Nacionalista de 1917” o la Trobada de les Joventuts Nacionalistes de 1922 o fins i tot, la batalla entre lerrouxistes i catalanistes el 1903 al monestir.
Per altra banda, l’estudi repassa com la dictadura de Primo de Rivera va fer el primer intent d’apropiació oficial signant el decret que el convertia en “monument nacional” i la vistosa visita d’Alfons XIIIl’any 1926. Així mateix, el llibre subratlla la disputa pel monestir com a símbol polític i religiós durant la Segona República, com ara el gran aplec carlí de 1935 fins arribar la Guerra dels Tres Anys que va convertir-lo, en termes de Viñas i Cattini en un “símbol transidelògic”.
El franquisme, més i un intent de segrest
Però una de les facetes més interessants de la vida del monestir és la “ressignificació” a la què va ser sotmès durant el franquisme. Un operatiu que ha marcat la visió controvertida que té avui dia el monestir. L’encarregat d’explicar aquesta etapa va ser Carles Santacana que, fidel al seu estil didàctic i generós, va detallar els intents concrets del franquisme i de la transició d’apoderar-se de Poblet, així com d’altres símbols de la memòria col·lectiva, com Jacint Verdagueren el marc de l’hegemonia del relat nacionalcatòlic i de la creació de la identitat espanyolista.
Santacana recorda que Franco es va implicar en l’operació política del trasllat de les restes de Jaume I de la Catedral de Tarragona a Poblet. Un operatiu de l’any 1952 per incloure la corona aragonesa en el discurs històric que bastia el franquisme. De fet, Santacana recorda que el franquisme es “prenia seriosament la batalla simbòlica”. “L’operació de retorn va ser impressionant, les restes van ser traslladades per l’Exèrcit -per sobre de l’autoritat civil- amb camions, en un gran desplegament que en un principi, havia de passar per tots els territoris de l’extinta de Corona d’Aragó, a través de les diputacions, de Tarragona València, Lleida i Barcelona”, detalla Santacana. Al final el trajecte va ser més curt, però, sense deixar de ser impressionant.
Una manera, a criteri de l’historiador, d’incorporar la Corona catalano-aragonesa a l’Espanya franquista. De fet, als Jocs Florals de València -símbol franquisme del ‘valencianisme ben entès” que va crear Serrano Súñer- comparaven Franco amb Jaume I. El catalanisme, però, que veia a venir la jugada, va conspirar i va preparar una acció de segrest dels óssos de Jaume I, comandada per Joan Reventós, que arribaria a ser, ja en democràcia, el líder del PSC i president del Parlament de Catalunya. L’operació, però, no va reeixir. Franco, acompanyat de deu ministres, va rebre les despulles, i era venerat com el benefactor del monestir. Però l’acte anava més enllà perquè “establia una línia de continuïtat entre Jaume I i Franco”. “En definitiva, es presentava el dictador com el reparador de les antigues profanacions, continuador de les grandeses del difunt monarca i garant e l’estabilitat futura”, raona Santacana.
La transició: “Nuestro rey con nuestros reyes“
La Transició i l’arribada al poder dels Borbons també va tenir Poblet com a protagoniosta. L’any 1976 es l’any de les grans mobilitzacions populars per l’amnistia , l’històric Onze de setembre a Sant Boi, o La Marxa per la Llibertat, el moviment pacífic que recorria els Països Catalans absolutament assetjada per la Guàrdia Civil. Per altra banda, Joan Carles de Borbó, ara amagat als Emirats Àrabs, acabava de ser coronat rei. “AIxò feia que busqués una font de legitimació que no fos únicament Franco”, recorda Santacana.
Seguint aquesta premissa, el febrer de 1976 va fer la primera visita oficial i va triar Barcelona, on fins i tot, va utilitzar el català. El novembre torna a visitar a Catalunya i visita Poblet. És aleshores quan s’estableix un nou relat oficial de manlleu de la memòria del monestir. La fotografia que omple les portades de l’endemà és la dels monarques davant les tombes dels monarques catalanes. La portada de La Vanguardia és clamorosa i, per Santacana, “impagable”: “Nuestro rey junto a nuestros reyes“. “Joan Carles és el rei dels catalans”, analitza l’historiador.
Paral·lemanet, La marxa per la Llibertat tenia previst arribar el 12 de setembre a Poblet, com a referent dels Països Catalans, però la Guàrdia Civil ho va evitar. Una setmana després, unes dues-centes persones que havien participat en la Marxa, hi van fer cap, esquivant l’institut armat per llegir un manifest d’un potent contingut polític on definien Jaume I com el “forjador dels Països Catalans” i “símbol de sobirania popular i llibertat”. “Per a uns Poblet eren els Països catalans i la llengua, i pels altres un fil de successió monàrquica”, comenta Santacana. L’arribada de l’arxiu de Josep Tarradellas va obrir un altre front, que mereix un anàlisi individual. Poblet, doncs, una “polisèmia identitària de la Catalunya contemporània”.
