El 31 de gener de 2023, la Gran Sala del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) es pronunciava sobre les set qüestions prejudicials que havia presentat el magistrat instructor de la causa del Procés al Tribunal Suprem, Pablo Llarena. Una munió de qüestions registrades després del rebuig de l’ordre de detenció europea (OEDE) per part de la justícia belga per arrestar i extradir l’exconseller de Cultura a l’exili, Lluís Puig. Unes preguntes nodrides també per diverses representacions lletrades de la resta de membres de l’exili així com advocats d’altres estats que volien aclarir el poder de l’OEDE i la sobirania de les justícies estatals per esquivar les peticions de detenció. A més, les preguntes servien per escatir les negatives de les justícies d’Itàlia i Alemanya a extradir el president a l’exili Carles Puigdemont.
La sentència del TJUE va servir per fer entrar a l’escenari de les causes judicials del Procés un protagonista inèdit i que pot ser clau en la futura estratègia processal. En concret, el terme Grup Objectivament Identificable de Persones (GOIP). Un concepte jurídic que servia a la magistratura europea per definir els independentistes catalans com una entitat de discriminació per part dels poders de l’Estat espanyol. El GOIP té tots els números per ser una eina imprescindible de defensa en l’estol de causes que s’obren contra catalans. Ara bé, encara li queda molt per tenir prou gruix per poder ser al·legat amb comoditat davant la justícia i l’administració espanyola, perquè és una “categoria jurisprudencial encara oberta”.
En aquest sentit, requereix una estructura doctrinal que li doni més profunditat, més cos i més versatilitat jurídica. Una tasca que ja ha començat a escalfar motors, i ho ha fet al més alt nivell. L’encarregat d’encetar el debat i la investigació ha estat el catedràtic de Filosofia del Dret i exdegà de la Facultat de Dret de la Universitat Pompeu Fabra Josep M. Vilajosana, que ha posat sobre la taula un primer document d’estudi sobre el GOIP que vol ser un primer intent de definició, abast i possibilitats. Un estudi que va presentar al curs de Dret de la 58na edició de la Universitat Catalana d’Estiu (UCE), que es va tancar diumenge, un dels més interessants i intensos d’enguany. És el que Vilajosana descriu, amb la seva habitual humilitat de gran acadèmic, com “un intent de delimitar el sentit i el fonament” del terme. Això tenint present que és una “categoria nova encara sense definició operativa: què és i com s’identifica el GOIP”.
“No és un bolet, hi ha història”
Vilasojana parteix de la idea, com a bon filòsof del dret, que el “GOIP no és pas un bolet”. De fet, la seva teoria és que el punt de partida és del 2002, quan s’aprova la Decisió Marc de les ordres europees de detenció i lliurament. Un document que neix, en gran part, arran de la pressió de l’aleshores president del govern espanyol, José María Aznar, que pressionava les institucions europees per agilitzar els processos d’extradició dels acusats de pertànyer a ETA, peticions que tot sovint dormien el son dels justos. Els atemptats del 2001 van precipitar l’entesa i finalment es va aprovar la decisió marc de les OEDE.
Les ordres van anar funcionant, més malament que bé, com una mena “d’automatisme”. Però l’any 2016, el criteri comencen a modular-se a través de la sentència Aranyosi-Câldâraru, que estableix la primera excepció i fa que deixi d’operar una mena de confiança cega que hi havia entre els estats signants de la decisió marc de l’OEDE. La resolució estableix un “doble test davant el risc de tracte inhumà” que pugui rebre el subjecte de l’arrest. L’any 2018, el doble test –deficiència general i risc real individual- s’afegeix la comprovació d’altres drets fonamentals, especialment el dret a la tutela judicial efectiva. El 2023, la sentència de Lluís Puig i Gordi aprofita aquest doble test per argumentar el rebuig a l’euroordre per la seva pertinença a un GOIP que suposa una vulneració de drets fonamentals. Això voliua dir que Puig Gordi afegia una “tercera via al primer pas: les deficiències que afecten un GOIP”.
Quina mena de categoria jurídica és un GOIP?
El catedràtic formula una pregunta per posar les bases del GOIP que es constituïa com una mena de categoria jurídica intermèdia entre la “deficiència sistèmica i el risc estrictament individual”. “No n’hi ha prou a llistar exemples possibles”, detalla Vilajosana. “La qüestió no és només què significa ‘grup’, sinó què fa jurídicament aquesta categoria dins l’estructura normativa”, argumenta el jurista. “Identifica formes de vulnerabilitat estructural focalitzada”, subratlla. En aquest sentit, remarca que “la lesió del que es reclama la detenció no afecta tot el sistema judicial, però tampoc es redueix a circumstàncies purament individuals”. “Va més enllà”, apunta. Tot i que recorda que el GOIP, de moment, només es pot aplicar als drets de les persones però no sobre drets patrimonials. Així ho acredita la sentència de 17 de març de 2026 en un cas en què es va demanar d’estendre l’aplicació del concepte de GOIP a l’àmbit d’una ordre de confiscació i el TJUE ho va rebutjar.
Vilajosana recorda que el TJUE no defineix la categoria perquè no precisa elements concrets com ara quins criteris permeten identificar-lo; quines propietats han de compartir els seus membres; quin grau d’objectivitat s’exigeix; quina connexió hi ha entre la pertinença i el risc de vulneració de drets. Això implica que cal pensar quina és la seva fórmula probatòria, com un “instrument per facilitar la prova del risc individual”. A més, cal tenir present que “la pertinença al grup és un indici; queda vinculada al segon pas del test”. També suposa investigar el GOIP com una eina “funcional i garantista” per protegir grups vulnerables dins l’espai judicial europeu, com ara les minories polítiques, socials o nacionals. I, com a eina, “estructural com a modalitat específica de deficiència estructural: una relació institucional entre un sistema jurídic i un col·lectiu”.
El punt decisiu: el risc deriva de la pertinença a un col·lectiu
En definitiva, Vilajosana raona que, ara com ara, el GOIP ofereix al jutge un “criteri per decidir si la confiança mútua pot continuar operant sense control addicional”. Per tant, allò que és “decisiu no és si el grup existeix sociològicament, sinó si la classificació és jurídicament pertinent: si la propietat compartida té valor predictiu i normatiu respecte del risc”. Això és si el fet de ser independentista ja posa en alerta la garantia dels seus drets en un procés judicial a Espanya.
“El GOIP és una classificació admissible quan la propietat del grup prediu el risc”, sentencia. En conclusió, per a Vilajosana “el GOIP no crea cap nou dret fonamental ni introdueix una nova causa autònoma de denegació de l’OEDE, sinó que identifica un conjunt de raons que l’autoritat judicial d’execució no pot ignorar quan valora si la confiança mútua continua justificada”. Per això, cal ressaltar que “no tota vulnerabilitat genera un GOIP, i no tot GOIP deriva d’una vulnerabilitat tradicional o permanent”. De fet, pot ser una vulnerabilitat “contextual, política i institucional”. Al cap i a la fi, per al jurista, “el punt decisiu és que el risc deriva de la pertinença a un col·lectiu”.
Vilajosana fa una passa més enllà i proposa una definició per encetar el debat jurídic i acadèmic i poder convertir-lo en una eina jurídica aplicable. “Un grup objectivament identificable de persones és una categoria jurídica que agrupa individus que comparteixen una característica verificable i jurídicament rellevant, en la mesura que aquesta característica permet apreciar un risc estructural focalitzat de vulneració dels seus drets fonamentals en el marc de la cooperació judicial europea”, defineix. Un concepte bastit en relació amb els drets fonamentals, amb la confiança mútua condicionada, amb les garanties de l’estat de dret i un fonament antidiscriminatori.
