La crisi de Ceuta ha estat combustible per empènyer el viratge que ERC ha anat desenvolupant, a poc a poc i amb cura, sobre qüestions espinoses per a l’esquerra, com ara la gestió de la immigració o de la seguretat. El posicionament contrari d’Oriol Junqueras a la idea de la “Catalunya dels deu milions” o la conferència política d’Elisenda Alamany, secretària general de la formació, a la 58a edició de la Universitat Catalana d’Estiu, on va apostar per la gestió de la demografia i per la lluita pel manteniment de la identitat.
De fet, tots dos apuntaven a la immigració com una matèria troncal que afecta l’habitatge, els serveis socials, la sanitat i l’educació pública. I, de retruc, un servei públic essencial com és la seguretat. Si bé els colíders d’ERC invocaven la “identitat inclusiva” per afrontar un debat que pot ser incòmode per a les esquerres, qui s’ha arremangat per construir un discurs més clar ha estat el portaveu d’ERC a Madrid, Gabriel Rufián.
El cap dels republicans a Madrid ha aprofitat la batussa política que ha generat la crisi de Ceuta per fer més clar aquest discurs i centrar en clau popular una de les idees que més preocupen la militància republicana, la pèrdua d’identitat nacional. També els neguiteja deixar en mans de la dreta el discurs sobre la immigració i la barreja intencionada amb la seguretat pública. D’aquí la importància d’un nou eslògan que va utilitzar en el debat al Congrés de Diputats sobre la crisi: que els migrants fossin “atesos amb celeritat i retornats amb dignitat”. I va fer un pas més enllà en afirmar que “o l’esquerra mira la realitat o aquí els traïdors a la seva pàtria se n’inventaran una”. Per això va repetir, dues vegades, un concepte nou en el debat d’ERC: “Ordre”.
“Una OPA a les esquerres”
“Si una cosa té el líder d’ERC a Madrid és olfacte i capacitat de penetració en la manera com expressa les idees”. Així ho admeten des de la direcció dels republicans, malgrat les evidents diferències internes o l’enrenou pel fet que faci peuets amb l’esquerra espanyola. De manera desacomplexada, des de la direcció admeten fins i tot que el seu estil ajuda a reformular discursos i idees i arribar a públics on ERC ho té difícil. Ho demostra l’opinió de la secretària general de la formació, que des de l’UCE reconeixia que “els projectes que són capaços de seduir noves generacions són els de quilòmetre zero, d’un projecte territorial davant un procés de globalització”. “Les noves generacions es miren Rufián”, afirmava Alamany, presentant-lo com l’altra cara de la moneda de Junqueras en la manera d’expressar les idees.
D’aquí que fonts de la formació interpretin que el contingut del discurs de Rufián del passat 3 de setembre es “desmarcava del PSOE”. De fet, algunes veus consideren que va iniciar “una OPA a les esquerres i sobretot, al PSOE i al PSC” en matèria d’immigració perquè s’allunya del discurs de “papers per a tothom o l’acolliment sense límit”. L’avís de Rufián va ser clar: “Si no donem solucions des de l’esquerra, vindrà el primer eixelebrat amb una bandera, i mentint, dirà que ho arreglarà amb més banderes”. El portaveu d’ERC a Madrid partia de la idea que no hi ha cap frontera que pugui “frenar” la migració, per això apostava per “gestionar-la”.
Una premissa que incorporava un doble repte en relació amb la immigració: atacar des de l’esquerra tant “la criminalització d’uns” com la “negació dels altres”. El que Alamany titlla de “cosmopolitisme naïf”. Per això, proposava “ordre, inclusió i integració, drets i obligacions”. Uns mots que semblaven desterrats de la cultura política d’ERC. És a dir, endreçar les vies d’entrada i establir un control de fluxos migratoris. Al capdavall, una manera més directa de sintetitzar la idea de Junqueras que raonava a l’UCE que “almenys en les condicions actuals, en les condicions del mercat de l’habitatge, del transport públic, de la xarxa educativa i de la xarxa sanitària, del col·lapse de les autopistes i de l’AP-7 en particular, dels recursos energètics, de la disponibilitat d’aigua, especialment després dels episodis de sequera que hem viscut no fa gaires anys, és evident que no es donen les circumstàncies adequades perquè Catalunya tingui gaires més habitants dels que ja té”.
La immigració, una qüestió troncal
En aquest marc, la idea de Rufián presenta la immigració com una qüestió troncal entre els principals problemes que, demoscòpicament, inquieten la ciutadania. El corrent de fons ha fet parar l’orella a alcaldes republicans o candidats que el pròxim mes de maig s’enfrontaran a unes eleccions municipals marcades per la irrupció de partits que forgen el seu discurs en la immigració. Com a exemple, el projecte Llavors que ha dut a terme un dels homes de la sala de màquines de l’esquerra de Junqueras, Oriol López. Una mena de dinàmica de grup amb les assemblees locals -ERC té una gran capil·laritat arreu del país- i en les quals l’aparell de Calàbria ha copsat els dubtes que genera la immigració en qüestions com la llengua o la identitat.
A més, també ha servit que en zones amb alta densitat de població immigrant i on hi ha terreny de conreu per a fórmules com Aliança Catalana o Vox, el discurs d’ERC no sigui limitar-se a titllar-los de feixistes. “Està molt bé dir el que pensem d’ells, però guanyem-los, guanyem-los!”, explica a El Món un dels veterans de l’actual direcció republicana. Passat per la traductora, vol dir fer servir l’estructura de partit per contrarestar el debat extremista i plantejar l’alternativa que l’esquerra independentista també vol “ordre” en un escenari de dificultats en l’habitatge, uns preus disparats i el col·lapse sanitari, de l’ensenyament o de la mobilitat. Per això, Rufián sintetitzava la idea amb una crida als “senyors d’esquerres”. “Els eslògans, els llocs comuns, en definitiva, la covardia, davant dels dos drames que ens arrasaran -l’habitatge i la migració- no serveixen de res; o l’esquerra mira la realitat o aquí els traïdors a la seva pàtria se n’inventaran una”, afegia.
I la seguretat?
La troncalitat del debat de la immigració també s’entortolliga, tot i que interessadament, amb els nivells de seguretat. El primer intent d’intentar treure de la dreta el debat de la seguretat, després de l’experiència de Joan Saura, va ser amb el conseller Joan Ignasi Elena. El seu mandat es va iniciar amb una idea que repetia força: “La seguretat és d’esquerres perquè és un servei públic essencial”. I afegia que no es podia “concertar”. És a dir que afectava a tots i a tothom. Una idea motriu, però que va quedar tapada per projectes com la feminització del cos dels Mossos d’Esquadra. Ara aquest discurs es recupera.
El discurs de Rufián a la cambra baixa espanyola era prou rotund en fer un apartat titulat “drets i obligacions”. El cap de files dels republicans al Congrés incidia en la frase: “Qui la fa la paga, et diguis Antonio, Dimitri o Hassan”. És a dir, posava en relleu un dels neguits dels alcaldables de cara als pròxims comicis, la seguretat. De fet, hi ha alcaldables, com Joan Ballana, a Vic, que en fa bandera. Al capdavall, el candidat ja va dirigir la cartera de seguretat del municipi quan va ser regidor, fa deu anys, i ara és el responsable de formar els alcaldes i caps de llista del partit en aquesta matèria. De fet, n’ha elaborat una guia que determina la “tolerància zero” amb les ocupacions delinqüencials -de fet, ja han aplicat mètodes d’aquesta guia en diferents poblacions- o amb “l’incivisme”. En el mateix sentit, hi ha la lluita contra el burca i mesures per evitar “guetos” o el trencament de trames urbanes.
En aquest sentit, cal recordar que Rufián va poder convèncer la direcció republicana i els seus col·legues d’escó al Congrés per abstenir-se en la llei contra la multireincidència que va impulsar Junts i que es va aprovar a finals del mes de març. Un gir costós per a ERC, que es trobava en origen en el ‘no’ a qualsevol reforma que collés més la reincidència. El viratge s’ha produït i ara està en boca d’un líder del qual Calàbria té coll avall la seva capacitat de penetració en zones dures, amb arguments que són innovadors en el marc de l’esquerra catalana.
