Una classe de segon d’ESO. Xerrada de sexualitat. Només es parla de mesures per evitar l’embaràs i de la menstruació. No hi ha espai per a la dimensió social de la sexualitat, ni per a l’afectivitat, ni per a la prevenció de la violència sexual. L’educació afectivosexual, un dels temes protagonistes de La Marató de TV3 d’aquest diumenge, ha entrat a les escoles, però no ha acabat d’instaurar-s’hi de forma completa. De fet, s’hi està introduint gradualment, començant pel currículum d’infantil. Les mancances de l’educació afectivosexual a l’escola, però sobretot en l’àmbit familiar o social, tenen conseqüències visibles, com ara un tsunami d’ITS als hospitals o una violència cap a les dones protagonitzada cada cop per homes més joves.
La psicopedagoga Sylvie Pérez sosté que l’escola “no pot assumir totes les demandes de la societat” i assenyala la injustícia que l’educació sexual recaigui completament sobre les escoles. “Ara mateix tot passa per l’escola i se li demana massa. Hem de ser conscients que no s’arriba a tot i que les famílies també han de fer la seva feina”, apunta. Pérez insisteix que hi haurà coses que entraran al currículum, altres que s’abordaran amb un taller i altres que directament no es podran fer.
Institucionalització de converses que s’haurien de tenir a casa
“Cada cop s’estan institucionalitzant més aspectes que abans es tractaven amb la família o amb persones properes. Es delega cada cop més en institucions i assumim menys el que hem de fer a casa”, assenyala l’experta, que sosté que s’ha de fer més educació sexual a l’escola, però no només allà. Així i tot, admet que l’educació sexual és “insuficient” en l’àmbit social com demostra el fet que una cosa que assumim que ja s’ha après presenta un repunt de casos. “En alguna cosa estem fallant i crec que és precisament en això, en el fet de donar per sabudes moltes coses”, afegeix.
Recalca que cada generació ha de tornar a aprendre coses que la generació anterior ja sap per “recordar lliçons importants”, però que en comptes d’això el que es fa és “deixar-ho tot en mans dels altres”. “Pensem: quan vagi al ginecòleg ja l’hi explicarà. Si es contagia, la infermera ja la tractarà, a l’escola ja l’hi diran. Es passa constantment la pilota”, lamenta.
La dimensió social de la sexualitat que s’ignora
El professor de psicologia social a la UB i psicoterapeuta d’orientació junguiana José Vicente Pestana creu que en l’educació sexual, com que el sexe ja no és només un mitjà de reproducció de l’espècie, s’ha de tenir en compte la dimensió social. Això és precisament el que troba a faltar actualment, ja que considera que l’educació sexual està “incompleta”.
“Des del moment que es determina un estàndard, que als nens se’ls ha d’informar a una edat i que se’ls ha de dir una determinada cosa, s’està posant difícil la descoberta individual del que és la sexualitat”, explica. Considera que l’educació sexual està “massa guionitzada” i això “no està malament, però que la deixa incompleta”. “Hi ha nens que no entenen la classe de sexualitat perquè encara no estan en aquell punt i altres que ja l’han passat. L’educació sexual hauria de combinar un estàndard acotat i plural i un acompanyament perquè sigui sensible al procés personal de cada criatura”, explica.
Pérez coincideix en aquest punt: “El fet que estiguin establertes unes edats per fer educació sexual i que estigui guionitzat és un nivell de prevenció tan primari que no funciona quan ha d’arribar a molts casos”. L’experta apunta que és complicat, en alguns casos, que l’educació sexual “interpel·li a alguns alumnes als quals els queda lluny” en el moment que es fa la xerrada. Tot i això, creu que sí que hi ha d’haver un pla longitudinal adaptat als grups i a les situacions que es produeixen a l’escola i saber què s’està ensenyant a cada edat.
La vinculació de l’educació sexual amb agendes polítiques
A banda, Pestana alerta que l’educació sexual està “massa arrelada” a les agendes socials i polítiques que “no tenen en compte l’essència de l’individu”. “Molts cops utilitzen l’educació sexual com una arma per introduir continguts que perjudiquen una autèntica reflexió essencial perquè l’ésser humà tingui consciència de la seva sexualitat”, explica. També alerta de la pèrdua de llibertat individual quan els sectors més conservadors “retallen uns determinats continguts per exposar només els que volen”.
“Al principi la regulació de la sexualitat es feia per la via de la religió, la primera gran institució de repressió de la sexualitat. Després es va passar a una qüestió anatòmica i higiènica i ara, amb la introducció de noves identitats, les faccions polítiques més conservadores s’hi han tirat a sobre”, lamenta l’expert. Insisteix que tot això són “criteris humans i socials” de la sexualitat que han de formar part de l’educació sexual perquè aquesta abasti tota la dimensió humana.
Amb aquesta dimensió sexual es resoldria, a parer de Pestana, un altre problema vinculat al sexe: la baixa edat amb què els nens comencen a veure pornografia i les conseqüències que té en l’àmbit social. “Des de fa un segle la informació que té la gent sobre el sexe ve del porno, que està molt guionitzat. Si l’educació sexual atengués la complexitat de l’ésser humà la mirada cap a la pornografia seria anecdòtica”, conclou.
