La setmana vinent el judici contra els Pujol Ferrusola entra a l’esprint final. Només resten declaracions de quatre dels imputats i serà el torn de les conclusions de les parts, les defenses i les dues acusacions, la fiscalia i l’advocacia de l’Estat. I, posteriorment, els informes finals, que hauran de sintetitzar les conclusions de la llarga i densa prova que s’haurà practicat en gairebé una quarantena de sessions. I hi haurà dues qüestions relacionades amb les pràctiques bancàries andorranes i una interlocutòria de la justícia del Principat que seran claus per escatir les responsabilitats penals de la família acusada i els límits que la instrucció hauria sobrepassat.
Per una banda, el que es coneixia com a compensacions bancàries d’efectiu, una pràctica legal fins al 2015, de les quals el jutge instructor considerava que havia participat Jordi Pujol Ferrusola pero que va generar una querella a Andorra interposada pel primogènit de l’expresident contra la Banca Reig, que acusa de maniobrar amb els seus diners a la seva esquena. Per altra banda, hi ha les limitacions que la justícia andorrana va exposar, negre sobre blanc, als tribunals espanyols sobre quin ús podien fer, i amb quines limitacions, de la documentació que van remetre’ls a través d’una comissió rogatòria internacional. Precisament en la tramitació d’aquesta documentació va aparèixer un document el que sembla una signatura però sense cap nom que identifiqui de qui és, amb el segell de l’Audiència Nacional, que ha despertat tota mena de suspicàcies.
Les compensacions
Un dels punts més negres de la instrucció del cas, que va estar en mans del magistrat José de la Mata quan era titular del Jutjat Central d’Instrucció número 5 de l’Audiència Nacional, va ser una sèrie d’ingressos i transferències entre Jordi Pujol Ferrusola i altres persones sense cap mena de relació o coneixement però que eren clients de la mateixa entitat on el fill gran de l’expresident tenia els seus comptes, la Banca Reig, que posteriorment es va transformar en Andbank. Era una mostra del que s’anomenaven “compensacions”, una pràctica bancària de repartiment de diners entre diferents impositors d’un mateix agent bancari per dissimular l’entrada d’efectiu.
De fet, era un servei que oferien els bancs andorrans als seus clients forans i consistia a intercanviar diners en efectiu entre uns i altres. És a dir, si un client necessitava efectiu a Barcelona i un altre volia portar-lo a Andorra, es feia el canvi al lloc on es trobava el client que necessitava el cash. Per altra banda, el compensador, qui rebia els diners, també feia de carter i portava diners en efectiu a Andorra a nom dels clients. El gestor bancari els repartia en falsos ingressos entre els clients i després ho compensava amb transferències, simulant un traspàs intern entre comptes per evitar fer ingressos de cop en un sol compte.
Aquest sistema va ser anul·lat a Andorra per a transaccions superiors a 3.000 euros el 4 de maig de 2015, a través d’un comunicat tècnic de la Unitat d’Intel·ligència Financera d’Andorra (UNIFAND) de 28 de novembre de 2014, tal com va informar el mateix Síndic General d’Andorra, en una resposta parlamentària a la qual ha tingut accés El Món.
Ingressos i traspassos de Jordi Pujol Ferrusola
Jordi Pujol Ferrusola sempre ha sostingut i defensat que mai va utilitzar aquest sistema i que mai va permetre que s’utilitzés el seu compte per fer operacions d’aquesta mena. Al capdavall, era perfectament factible, segons fonts dels gestors bancaris de l’època i dels que van declarar a la vista, que els que feien suposadament les transferències o n’eren suposats beneficiaris ni se n’adonessin, pel mateix sistema establert per fer-ho, simples butlletes d’ingrés o transferència.
La sorpresa va ser que, amb la documentació remesa a Espanya a través de la Comissió Rogatòria Internacional a Andorra, la Banca Reig va aportar 30 butlletes de transferències que s’identificaven amb aquest sistema de compensacions. Immediatament, la defensa legal de Jordi pujol Ferrusola va interposar una querella pe run delicte de falsedat contra Oriol Ribas, posteriorment vicepresident d’Andbank, i els gestors bancaris de Banca Reig, per haver tramès una informació de “moviments amb destinació o origen al seu compte” a principis dels anys noranta del segle passat.
Ni a l’escrit d’acusació
En la querella, Pujol Ferrusola retreia que amb cap de les persones implicades en aquests moviments havia tingut cap relació, fos contractual, de negoci o de coneixement. De fet, només en reconeix una, el cas de Núria Villena, que es va detallar en instrucció i en la vista oral i que responia a un ingrés pel projecte de portar universitats nord-americanes a Andorra, cosa que no va reeixir al Principat i sí, en canvi, amb l’Ajuntament de Barcelona de Pasqual Maragall. La querella a Andorra va ser arxivada perquè entenien que haurien prescrit els fets. En qualsevol cas, la jutgessa va aprofitar per remarcar que les compensacions era una activitat legal a Andorra. Un arxivament que va arribar al Tribunal Constitucional.
Curiosament, cap de les suposades compensacions van ser incorporades pel ministeri fiscal a l’escrit d’acusació. Ara bé, tots els suposats implicats han passat per l’estrada dels testimonis durant el judici: ciutadans catalans que tenien comptes d’Andorra, molts d’ells, de molt avançada edat -el mateix fiscal va renunciar al seu testimoni en molts casos; algunes confusions clamoroses, com una docent que mai havia tingut diners a Andorra; i la resta, que van assegurar no tenir cap relació amb Jordi Pujol Ferrusola, com ell mateix havia anat insistint des de l’any 2015, quan es va rebre la resposta amb la documentació provinent d’Andorra. La prova testifical és una de les armes de la defensa que han reblat el clau sobre aquest sistema que el sistema bancari andorrà va promocionar fins a l’any 2015.
El misteriós “resum” i els límits de l’ús dels documents
Un dels altres punts foscos de la instrucció que ha deixat en evidència la vista oral ha estat l’ús que s’ha fet de la documentació remesa per part de la justícia andorrana arran de la comissió rogatòria internacional emesa per l’Audiència Nacional. Dos fets han afegit dubtes sobre la legalitat de la investigació. En primer terme, quan els tribunals andorrans van rebre, el cinc d’agost de 2014, la comissió rogatòria, la jutgessa andorrana va demanar, el 13 d’agost, una ampliació sobre els fets dels quals s’acusava Jordi Pujol Ferrusola i la seva dona, Mercè Gironès, per poder acotar millor la informació que podrien transmetre. Tot plegat perquè la jutgessa no tenia clar si els delictes pels quals s’investigava el primogènit de l’expresident català també es podien considerar delicte a Andorra. És a dir, si complien amb el principi de doble incriminació.
La resposta va arribar l’endemà, el 14 d’agost, amb una velocitat inèdita. El document es titulava: “Afer: Resum de la investigació i dels fets objecte d’instrucció“. Un document amb membret de l’administració de justícia espanyola, però, amb una signatura sense el nom del suposat signant. Un document d’autoria no identificada on es replicaven conclusions dels informes de la Unitat de Delinqüència Econòmica i Fiscal de la UDEF, sense que portés el nom del jutge ni del secretari judicial. Només una signatura misteriosa. Un document escrit el divendres abans de la festa de la Mare de Déu d’Agost, en plena canícula i període de vacances. El ministeri fiscal andorrà, que havia col·laborat amb la fiscalia espanyola, va informar favorablement a tramitar la comissió rogatòria.
Finalment, la jutgessa del cas va donar l’ordre de remetre la informació. Ara bé, va posar-hi condicions claríssimes. Per una banda, va advertir Espanya que la informació tramesa no es podia utilitzar per a la “persecució del delicte de blanqueig quan el delicte subjacent fos el frau a la hisenda pública”. El motiu és que no era un dels delictes previstos com a delicte d’origen del blanqueig d’acord amb la jurisprudència dels tribunals andorrans. Així mateix, advertia que tampoc es podien utilitzar els documents per incriminar Jordi Pujol de delictes contra la Hisenda Pública perquè aquest delicte no existia a Andorra. Aquesta és una de les línies estratègiques de la defensa que s’ha evidenciat en la prova documental, testifical i pericial practicada en el judici: els delictes de frau fiscal i de blanqueig que s’imputen a Jordi Pujol Ferrusola s’han articulat en una documentació que, precisament, no es podia utilitzar per acusar-lo d’aquests delictes.
