L’Audiència Nacional encara aquesta setmana l’esprint final del llarg judici contra els Pujol Ferrusola. Si tot va sobre programa, aquest dilluns es podrien acabar les darreres declaracions dels quatre acusats que resten per explicar-se al tribunal, que són els empresaris Luis Delso, Josep Cornadó, Carles Sumarroca i Alejandro Guerrero. Un cop enllestides les declaracions, serà el torn de les conclusions i els informes finals de les parts, que poden fer entre dimarts i dijous. La vista oral s’haurà celebrat en quaranta jornades, molt intenses. De fet, ha tingut tota mena de proves: documentals, testificals, pericials tècniques, policials, acadèmiques, tributàries i econòmiques i declaracions llargues dels inculpats. Especialment de Jordi Pujol Ferrusola, principal acusat, que va passar per un llarg interrogatori amb el fiscal del judici, Fernando Bermejo, durant una jornada i mitja.
Precisament, la prova és l’element essencial d’un judici oral. Només existeix allò que està provat. No n’hi ha prou amb la sospita, l’especulació o un simple indici, cal una prova. De fet, aquesta llarguíssima instrucció no ha estat un exemple del que són les proves. En aquest cas, la investigació policial confiada a la UDEF ha portat no només a tancar peces separades, com la dels “3.000 milions dels Pujol”, sinó a fiascos permesos pel jutge instructor, amb molts recursos públics dedicats per acabar en un ridícul espantós, com per exemple el del cas Peñaranda, que va suposar una estirada d’orelles a l’Audiència Nacional per part de la justícia internacional.
A més, el cas neix per indicis que les defenses veuen viciats d’origen. Són la declaració de l’examant de Jordi Pujol Ferrusola, Victoria Álvarez –darrere de la qual s’ha acreditat que hi havia el comissari José Manuel Villarejo i la policia patriòtica; la denúncia policial, mai ratificada davant el jutge, de Javier de la Rosa, preparada amb la claveguera; i la pressió d’aquesta mateixa brigada política de la Policia Nacional, acreditada durant la vista, sobre la BPA, on els Pujol Ferrusola tenien els diners. Tot plegat, blanquejat a través d’una comissió rogatòria a Andorra, que, de cop i volta es va presentar com la base per començar la investigació. En aquest context, la fase de prova, entesa com un instrument establir la veritat d’un o més fets rellevants per a la decisió judicial, ha afavorit les pretensions de la defensa durant el judici, sobretot en els casos amb Jordi Pujol Ferrusola on la fiscalia havia posat la banya, com ara els projectes dels abocadors, els negocis a l’Argentina, els ingressos a Andorra, el projecte Azul de Cortés, Promo Palamós o el cas Hospitalet.
La font de prova
Una de les febleses de l’acusació ha estat la font del cas. A més, una de les defenses, la de Josep Pujol, ha comptat amb un dels millors especialistes sobre la prova en el procediment penal, l’advocat Jaime Campaner. Val a dir que el lletrat va publicar un interessant llibre titulat La confesión precedida de la obtención inconstitucional de fuentes de prueba (Editorial Aranzadi, 2021). Un manual prologat pel magistrat Manuel Marchena en què aborda els casos d’il·licitud probatòria i, a més, n’analitza el tractament processal, explicant com cal actuar davant la detecció d’una prova il·lícita en el procés penal.
Un coneixement que ha aprofitat a la sala per una triple via. Per una banda, la declaració de Victoria Álvarez davant l’Audiència Nacional durant la instrucció, auspiciada per la policia patriòtica. Per una altra, la comissió rogatòria internacional a Andorra que va suposar l’striptease financer de la família de l’expresident. Una comissió basada hipotèticament en la confessió del president Jordi Pujol, malgrat que, curiosament, en el seu escrit no esmentava Andorra. I, en tercer terme, la prova aconseguida en l’escorcoll del despatx de Joan Anton Sánchez Carreté, d’on la UDEF se’n va emportar un pendrive amb informació que no estava inclosa pel jutge instructor en la seva ordre d’entrada. De fet, estava prohibida. Un llapis de memòria que s’afegia al cas del pendrive dels Pujol que ha estat la primera condemna per l’operació Catalunya i no a qualsevol, sinó a l’exdirector adjunt operatiu DAO del Cos Nacional de Policia, Eugenio Pino, que també va testificar en aquest judici.
Són, finalment, quatre casos que les defenses han utilitzat per contextualitzar el naixement del cas. En aquest sentit, cal remarcar que la presidència del tribunal, en mans de José Ricardo de Prada, va permetre incorporar a la vista la trama andorrana de l’operació Catalunya. La voluntat era permetre a les defenses argumentar l’origen polític del cas que es va expressar i al·legar en l’audiència prèvia. De fet, les testificals dels implicats en la trama andorrana van reforçar el relat de les pressions a la Banca Privada d’Andorrana (BPA) per part de la policia patriòtica per obtenir, a través d’un subterfugis, dades financeres de la família de l’expresident.
Les operacions
La fiscalia basar el seu escrit d’acusació en les facturacions i ingressos que van trobar en els escorcolls als domicilis particulars i a les seus de les societats dels fills de l’expresident. Especialment, en l’acusació contra Jordi Pujol Ferrusola, que va articular seguint el criteri dels informes de la UDEF, que signava l’inspector Álvaro Ibáñez, amb tip 89140, –que no va amagar la seva “animadversió” pels Pujol. Va ser el camí seguit durant la investigació per la fiscal del cas Belen Suárez, en connivència amb el darrer jutge instructor de l’afer, José de la Mata, ara promocionat com a vicepresident d’Eurojust.
Així, la fiscalia, en el seu escrit, va dedicar tot un capítol a les “contractacions fictícies” de les empreses del primogènit de l’expresident i de la seva exdona, Mercè Gironès, principalment a través de les societats Iniciatives del Marketing i Inversions i Project Marketing CAT. Ras i curt, la tesi de la fiscalia és que amb aquestes societats s’emetien factures per serveis prestats que eren ficticis i que, alhora, s’amagaven comissions per adjudicacions d’obra pública a les empreses que havien facturat, com ara Copisa o Isolux. Però, ni la fiscalia ni l’Advocacia de l’Estat han pogut acreditar cap connexió entre les suposades adjudicacions i les factures emeses.
Cal afegir, a més, els casos com ara Promo Palamós, la venda d’uns terrenys per a la construcció, o uns terrenys a l’Hospitalet, així com els abocadors, uns projectes en què si alguna administració va afavorir algun pas administratiu –fet que no s’ha intentat ni demostrar– estava en mans del PSC, del tripartit de la Generalitat o, fins i tot, d’ICV-EUIA. Formacions i coalicions diametralment oposades a CDC o CiU. En aquesta línia de comissions per mediar la venda d’immobles o terrenys, cal recordar una factura per la compra d’una seu social d’Isolux a Madrid que obsessionava a la fiscalia. El ministeri fiscal assegurava que Jordi Pujol Ferrusola no va tenir cap paper en aquesta compravenda i que Isolux li va pagar a través de Adhoc Estratègia una comissió que, suposadament, es derivaria d’adjudicacions de l’administració catalana. Ara bé, sense especificar ni quina, ni de quina manera, ni de quin percentatge. És a dir, sense relació de causalitat. Però, a més a més, una prova cal·ligràfica –que va demostrar que un text manuscrit presentat per la policia com a indici no podia ser de qui se suposava que l’havia escrit– va afeblir encara més aquesta acusació, i va afegir encara més ombra als mètodes amb què estan construïts els atestats de la UDEF.
Mèxic, l’Argentina i el Gabon
També en l’escrit d’acusació, la fiscalia subratllava i s’esplaiava en el projecte Azul de Cortés. Una inversió de Jordi Pujol amb dos socis més i uns consultors canaris establerts a Mèxic amb la societat Jandro Consultores. Especialment rotund va ser el testimoni de Julio Bonis, l’administrador de Jandro Consultores, que havia tingut una molt bona relació amb el president Pujol, a qui va lloar en la vista oral, i va ser durant molts anys conseller del govern a les Canàries com a membre fundador de Coalició Canària. La fiscalia interpretava que la plusvàlua aconseguida amb la venda del projecte a Isolux era una comissió encoberta de l’empresa constructora. Però Bonis va donar tots els detalls de l’operació, com també ho van fer els tècnics mexicans i els tècnics d’Isolux i grans consultores que van avalar el projecte turístic a la Baixa Califòrnia. Tant és així, que el judici va destapar que la inspecció d’Hisenda no va considerar que el Projecte Azul de Cortés fos cap simulació.
Cal afegir en la llista del top cinc dels casos de la fiscalia el contracte amb el Gabon per a la construcció de xarxes elèctriques. Fins i tot, va testificar el tècnic que va buscar el finançament en un banc francès i el contacte comercial al Gabon que va obrir les portes a Jordi Pujol Ferrusola. El projecte va tirar endavant. Pel que fa als negocis a l’Argentina, també va entrar la policia patriòtica a la vista de les inversions de Puerto Rosario amb diversos socis que provenien del Port de Tarragona. Els testimonis van explicar com es van apuntar a la join venture però després es van retractar i van vendre les seves participacions perquè els socis argentins no eren de “fiar”. Pujol va tenir problemes amb un dels socis argentins, Gustavo Shanahan, que va ser carnassa de la brigada patriòtica, perquè va exigir mig milió d’euros al comissari José Manuel Villarejo, a canvi de testificar contra els Pujol. Un fet que va quedar constatat al judici.
Operacions financeres i la deixa
A tot això, cal afegir el fenomen de les compensacions als comptes corrents d’Andorra. Un fet en què sempre ha negat haver participat Jordi Pujol Ferrusola i que, a més, va generar una querella contra la Banca Reig que duia a terme aquesta pràctica bancària de repartiment d’efectiu durant els anys 90 del segle passat. Moviments amb els comptes corrents a Andorra amb altres socis i acusats com Francesc Robert que portaven a terme operacions financeres que van anar detallant en les seves declaracions, tot i que no totes.
Precisament, Andorra ha estat el país convidat al judici, perquè és on la família Pujol tenia els diners. En aquest punt, la defensa va insistir a buscar el relat alternatiu, en aquest cas, que l’origen dels diners eren de la deixa de Florenci Pujol, el pare de l’expresident. La “prova perifèrica” sobre les activitats de Florenci Pujo ha guanyat espai, sobretot gràcies a la manca de prova de les hipotètiques comissions. Tot i això, el cas de Josep Pujol i els 800.000 euros que va declarar posteriorment ha estat una qüestió controvertida, perquè si bé va pagar fins a 400.000 euros en la seva declaració complementària no va explicar la raó del seu origen per tancar la inspecció i evitar ficar en embolics els seus germans. La defensa va utilitzar el fet d’haver liquidat el deute tal com va acordar amb l’inspector d’Hisenda, que també va ser testimoni en la vista oral.
