“Ningú no està per sobre de la llei. Puigdemont és un pròfug de la justícia. Treballarem perquè el sistema judicial espanyol, amb totes les garanties, pugui jutjar-lo amb imparcialitat. La Fiscalia compta amb el suport del govern en la defensa de la llei i de l’interès general.” Aquesta va ser una piulada del president del govern espanyol en funcions Pedro Sánchez el 9 de novembre de 2019, en plena campanya per a les eleccions al Congrés que es repetien després de la seva investidura fallida del juliol anterior. Poc s’imaginava aleshores que una llei d’amnistia que permetria el retorn del president a l’exili podria ser l’eix de la seva següent legislatura. De fet, la clau de volta de la seva renovació com inquilí de la Moncloa el 2023, i que tot plegat acabaria en un avançament electoral.
Gairebé set anys després d’aquella piulada s’ha constatat, un cop més, una de les lleis elementals de la física política, la llei de Hooke. Una norma científica ideada pel físic Robert Hooke sobre la influència externa dels cossos a priori immòbils. La llei és clara: quan un cos sòlid és sotmès a una força de tracció externa, es deforma en una longitud proporcional a la força aplicada. L’immobilisme del PSOE es va tornar més vulnerable i plàstic quan, per sobreviure a l’ofensiva de la dreta extrema i extrema dreta espanyola, va necessitar la tracció i la força dels vots dels independentistes.
Per tant, l’objectiu d’ERC i Junts a canvi de prorrogar que Sánchez continués a la Moncloa era posar fi a la inhabilitació política dels condemnats i els processats pel Procés. Una tasca llarga i que requeria l’ajuda del Tribunal Constitucional, a la vista que la judicatura seria no només refractària a qualsevol mesura de gràcia o perdó, sinó visceralment contrària. Després d’un indult, de la derogació del delicte de sedició i d’una llei d’amnistia, ha estat el Tribunal Constitucional, que sempre ha estat al cas de la negociació del redactat de la llei, qui ha tancat la legislatura sobre la campana amb una sentència contundent i rotunda que ordena al Tribunal Suprem que apliqui l’amnistia. Tot plegat amb la força que els dona la sentència del 16 de juliol del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE), que avala la llei d’amnistia respecte del dret de la UE.
Dues ponències diferenciades pel to
La resolució de l’amnistia tenia un pronòstic clar des del passat 22 de desembre. Formalment, aquell dia el plenari del TC va fer notar al magistrat José María Macías, ponent del primer recurs d’empara, el presentat per Jordi Turull, que la majoria dels magistrats estaven a favor de donar la raó a l’exconseller. Macías, contrari a l’atorgament de l’amnistia, va recular, va entendre el missatge, i lluny de renunciar a escriure la sentència, es va quedar la ponència per reescriure la resolució expressant el sentir majoritari a favor de l’amnistia.
Ara bé, el segon recurs d’empara en cua era el de l’exconsellera Dolors Bassa. I el ponent, en aquest cas, era el mateix president del TC, Cándido Conde-Pumpido, líder del sector progressista de l’alta magistratura. Conde-Pumpido també tenia una ponència escrita. Un document que es mostrava molt agressiu amb la maniobra del Tribunal Suprem de reinterpretar tant el delicte de malversació com l’objectiu final de la llei. En canvi, la ponència refeta de Macías, tot i recollir l’opinió de la majoria a favor de l’amnistia, era molt condescendent amb la línia expressada per la Sala Penal del Suprem i mostrava certa complicitat amb la interpretació de la malversació que podia esquivar l’aplicació de l’oblit penal als independentistes. La diferència principal entre els dos textos era més aviat de to i de contundència (o falta de contundència) contra el Suprem.
Doctrina
El plenari d’aquest dimarts, ha començat mitja hora tard, però ha acabat més aviat del previst. Les negociacions anteriors al plenari no havien acabat de polir els serrells de les diferències entre les dues ponències. Finalment, Macías ha aixecat la bandera blanca i ha retirat la segona versió de la seva ponència, i sobre la taula ha quedat només la de Conde-Pumpido sobre Bassa, que ha estat aprovada per set vots a cinc. Una decisió amb un efecte directe.
La sentència de Bassa genera doctrina i jurisprudència i es convertirà en el formulari per a la resta de recursos d’empara dels condemnats i processats pel delicte de malversació en les causes sobre el Procés i l’1-O. Tot i això, els cinc magistrats contraris han anunciat el vot particular. D’aquesta manera Ricardo Enríquez Sancho, Enrique Arnaldo Alcubilla, Concepción Espejel Jorquera, César Tolosa Tribiño i el mateix Macías expressaran la seva discordança en una resolució a part.
En tot cas, la resolució del TC hauria de permetre que l’amnistia s’apliqui en sèrie no només als processats i condemnats per malversació pel Suprem, sinó també a Josep Maria Jové i Lluís Salvadó, que tenen la causa al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, i els processats i condemnats pel Tribunal de Comptes, organisme que està allargant l’aplicació de la llei de l’oblit penal malgrat els avisos del TJUE.
Una sentència dura
La sentència del TC dictada aquest dimarts és demolidora. Els magistrats progressistes admeten de ple els motius del recurs signat per l’advocat Mariano Bergés. En aquest sentit, entenen que la sala penal va interpretar de manera extensiva i en perjudici de l’acusada la llei d’amnistia. De fet, conclou amb fermesa que es va negar l’aplicació de l’amnistia a través del delicte de malversació amb una interpretació contrària al seu esperit i finalitat. Per tant, assenyalen que s’han vulnerat els drets de tutela judicial efectiva, a tenir un judici amb totes les garanties, a un procés d’acord amb el principi de taxativitat penal, així com l’afectació als drets de participació i representació polítiques.
En aquest marc, el TC fa una interpretació clara de la llei d’amnistia i del concepte de la malversació. D’aquesta manera, retreu a la sala penal que la intenció d’obtenir un benefici econòmic personal és un criteri excloent de l’aplicació de l’amnistia. És a dir, un “concepte autònom” que en cap cas, “no s’ha d’equiparar amb la noció d’enriquiment inherent a qualsevol delicte d’apropiació indeguda”. Comptat i debatut, els magistrats recorden als seus companys de toga que la funció d’exclusió de la malversació és distingir entre els actes d’apropiació indeguda que són per a l’amnistia i dels que no ho són, tot excloent els actes de corrupció privada que es van desviar del propòsit de finançar el procés secessionista. D’aquí que reclamen l’aplicació “preferent i urgent de l’amnistia”.
No ve d’un dia
La decisió del Tribunal Constitucional, però necessita la resposta del Tribunal Suprem. El primer a bellugar fitxa ha estat el magistrat instructor de la causa del Procés, Pablo Llarena. Pocs minuts després que el TC comuniqués el seu veredicte, ha dictat una interlocutòria amb què deixava sense efecte les ordres de detenció de Carles Puigdemont, Lluís Puig i Toni Comín. Ara bé, Llarena advertia en la mateixa resolució que això no significava que apliqués l’amnistia: en “cap cas”, apuntava.
Llarena explicava que, malgrat que no tenia encara el text íntegre de la sentència del TC, la “qüestió jurídica controvertida permet entendre, sense anticipar una conclusió definitiva, que el pronunciament constitucional pot incidir en el fonament jurídic de les ordres de detenció”, puix que defensava que la malversació no estava integrada en la llei d’amnistia en la forma que el delicte era interpretat per la sala penal del Suprem. D’aquesta manera deixava clar que aixecar les ordres “no és una execució anticipada de la sentència constitucional ni extensió automàtica de la seva decisió als que no van ser recurrents, sinó un exercici de la facultat del jutge per revisar d’ofici mesures personals tenint en compte la nova situació i el dret a la llibertat reconegut per l’article 17 de la Constitució”.
La resolució de Llarena, però, també s’ha agafat amb prevenció per part de l’exili. És a dir, la defensa de Puigdemont, Comín i Puig espera la interlocutòria del jutge instructor, que arribarà un cop li notifiquin oficialment la resolució del TC. Serà aleshores quan Llarena haurà de posar negre sobre blanc la decisió definitiva d’atorgar l’amnistia a l’exili. Si fa o no fa, el mateix temps que trigarà la sala penal del Suprem a decidir sobre els condemnats per malversació: Oriol Junqueras, Raül Romeva, Dolors Bassa i Jordi Turull. De fet, el missatge del TC és clar: aplicar l’amnistia de manera “preferent i urgent”, és a dir, amb celeritat, un cop hagin rebut la notificació oficial de la sentència. Per tant, la cautela ara servirà per esperar la decisió definitiva de l’amnistia i s’obrirà pas a una nova etapa política.
