“Mantinc el meu criteri”. Amb aquesta sentència breu, el magistrat instructor del Procés, Pablo Llarena, insisteix en la seva batalla per Espanya: deixa clar que, tot i haver d’aplicar la doctrina del Tribunal Constitucional sobre l’amnistia de la malversació, no creu en els criteris que aplica la justícia per a la qual treballa. Discrepar és legítim, però la insistència del jutge obre un debat que va més enllà de la llei: la justícia no pot convertir la persecució judicial de l’independentisme en una batalla personal, ni els tribunals poden ser l’escenari on demostrar qui ha resistit fins al final. Un jutge no ha de guanyar cap combat polític, sinó aplicar el dret amb les garanties que exigeix l’estat de dret.
Llarena té dret a defensar els seus arguments i deixar constància de les raons per les quals no comparteix una resolució. Però la independència judicial no significa que el criteri d’un magistrat estigui per damunt de les regles del sistema. Els tribunals també estan sotmesos a límits i mecanismes de revisió. Si aquesta és una exigència per a tothom, també ho ha de ser per a qui ha instruït una de les causes judicials més transcendentals de la història recent d’Espanya.
El Procés ha estat molt més que una disputa jurídica, ha concentrat una confrontació política profunda sobre la unitat d’Espanya, les aspiracions de l’independentisme i la resposta institucional a l’1-O. En aquest escenari, cada decisió judicial ha tingut una enorme transcendència pública. Per això, els jutges han de ser especialment rigorosos a l’hora de separar la interpretació de la llei de qualsevol lectura que els situï com a protagonistes d’una pugna política.
La frase de Llarena convida a preguntar-se quin valor afegeix remarcar que manté el seu criteri quan la resolució ha de seguir una doctrina que no comparteix. En un tribunal, tenir raó no pot dependre de qui resisteix més ni de qui aconsegueix pronunciar l’última paraula.
La legitimitat de la justícia no prové de la fermesa amb què els magistrats sostenen una interpretació, sinó de la seva capacitat d’exercir les competències dins del marc legal. Una resolució contrària al criteri propi no és una derrota personal: és una conseqüència possible del funcionament de l’estat de dret.
I en la batalla per Espanya, els actors polítics poden defensar els seus projectes fins a les últimes conseqüències. Però els jutges no tenen com a missió guanyar aquesta batalla ni deixar constància que hi han combatut fins al final. La seva funció és una altra, i confondre aquests papers pot erosionar la confiança pública en les institucions. Llarena pot mantenir el seu criteri, però no convertir-lo en la mesura de la justícia. Perquè, si ens creiem la democràcia, cap jutge no està per damunt de la llei que ha de fer complir.
