Carles Puigdemont pot tornar a Catalunya després de nou anys a l’exili, però no tornarà al país que va deixar enrere el 2017. El president que va convertir Waterloo en el centre simbòlic de la resistència independentista reapareix en un escenari molt diferent: l’independentisme ja no actua com un bloc, Junts ha perdut la Generalitat i la política catalana ha deixat de girar exclusivament al voltant del conflicte nacional. El retorn tindrà un valor personal, judicial i polític indiscutible, però no implica recuperar automàticament la centralitat perduda.
El 29-N serà el primer gran termòmetre. Les eleccions espanyoles es plantegen com un plebiscit entre Pedro Sánchez i la majoria progressista que aspira a revalidar el govern espanyol, d’una banda, i el PP i Vox, de l’altra. En aquesta disputa, Junts haurà de decidir quin paper vol representar: el d’un partit que condiciona la governabilitat des de la defensa dels interessos de Catalunya o el d’una força que busca diferenciar-se de tots els blocs i convertir el seu distanciament de Sánchez en la principal credencial electoral.
La ruptura amb els socialistes ja ha tingut conseqüències. Junts va retirar el suport a l’executiu de Sánchez i el bloqueig parlamentari ha contribuït a precipitar la convocatòria electoral. Però la distància entre tots dos no esborra el record dels acords que van permetre la investidura, ni el debat sobre els resultats concrets que n’ha obtingut Catalunya. Puigdemont haurà d’explicar què han aconseguit amb aquella estratègia i quines alternatives proposa. No n’hi haurà prou amb presentar el retorn com una victòria sobre l’Estat: caldrà traduir-lo en una proposta política recognoscible.
Tanmateix, el seu principal repte serà a Catalunya. Junts ha de batallar per l’espai independentista amb ERC, que ha apostat per una via de negociació amb els socialistes, i afrontar la competència d’Aliança Catalana, que explota un discurs identitari més dur. Mentrestant, el descens de la mobilització independentista i la preocupació per qüestions com l’habitatge, els serveis públics i el cost de la vida obliguen a ampliar el focus.
Puigdemont conserva un capital simbòlic que cap altre dirigent independentista pot reproduir exactament: representa el desenllaç del procés, l’exili i la reivindicació que el conflicte polític no s’ha resolt. Però aquest capital també té límits. El país que el va convertir en president està més dividit, més cansat de la confrontació i menys disposat a acceptar que la independència sigui l’única resposta a tots els problemes. La seva tornada pot reactivar adhesions, però també obligarà Junts a afrontar les contradiccions acumulades durant aquests anys.
De cara a les pròximes eleccions catalanes, la qüestió decisiva serà si Puigdemont vol exercir sobretot de símbol o tornar a intervenir directament en la disputa pel poder. Junts necessita recuperar credibilitat, definir prioritats i explicar com combina l’objectiu nacional amb les decisions quotidianes de govern. La defensa de la independència continua sent el seu tret distintiu, però ja no pot substituir per si sola un programa de país.
El retorn del president a l’exili pot tancar una anomalia democràtica i judicial, però no resoldrà el conflicte entre Catalunya i Espanya. Tampoc no restaurarà l’hegemonia independentista per decret. Puigdemont tornarà amb una història política excepcional; i ara haurà d’explicitar quina història vol escriure a partir d’ara.
