No és fàcil entendre quina motivació pot tenir ERC per pactar una campanya conjunta amb Podemos. L’any passat, el partit d’Irene Montero va combatre frontalment que la Generalitat pogués gestionar una part de les polítiques sobre immigració, considerant que aquesta delegació era “obertament racista“, encara que a Catalunya governi el PSC amb el suport dels comuns i la mateixa ERC. Per contra, sembla que Podemos té tota la confiança en el pròxim govern de PP i Vox que, gràcies a l’esquerra suposadament transformadora, mantindrà, totalment centralitzada, la gestió dels fluxos migratoris.
També és una incògnita quina pot ser l’aportació en vots de Podemos en les urnes catalanes, especialment perquè ni tan sols es va presentar a les darreres eleccions al Parlament. Tampoc és fàcil fer un pronòstic de quants votants independentistes poden descartar la papereta de Rufián i el seu independentisme de Lavapiés, cada cop més subratllat per la retòrica castissa que utilitza des del faristol. En qualsevol cas, els mítings del líder d’ERC a Madrid -sobre un programa territorial entre ambigu i inexistent- seran una novetat no sempre de bon digerir per la gent que va patir les agressions policials del referèndum del 2017.
En qualsevol cas, aquesta operació només pot tenir un cert efecte a l’hora de recompondre les estructures i els lideratges de l’esquerra espanyola en el moment posterior a la derrota de Pedro Sánchez. Uns resultats mediocres com els que preveuen les enquestes donaran per a poca cosa més que per repartir-se les quatre engrunes de poder institucional que pugui oferir un PSOE fora de la Moncloa i assetjat per la dreta judicial.
