Em guanyareu, però no em convencereu. Aquesta podria ser la síntesi de la interlocutòria que ha dictat aquest dilluns el magistrat instructor del Procés, Pablo Llarena. Una resolució amb què aixeca les ordes de detenció del president a l’exili, Carles Puigdemont, i els consellers exiliats Lluís Puig i Toni Comín. La decisió és, bàsicament, la confirmació de la dictada el sis d’octubre que aprofitant la sentència del Tribunal Constitucional que estimava el recurs de la consellera Dolors Bassa, i avalava definitivament la llei d’amnistia, retirava les ordres. De fet, tomba el recurs interposat per Vox, acusació popular, en el cas, que divendres també va registrar un escrit amb què demanava no aplicar la sentència de Bassa a la resta de condemnats i processats per malversació.
En la resolució, Llarena però fa unes passes més enllà que aixecar les ordres. En primer terme, carrega sense embuts contra l’argumentari i la forma amb què el Tribunal Constitucional critica la interpretació de la malversació que feia el Tribunal Suprem. En segon lloc, fonts jurídiques també apunten que la interlocutòria és una protecció contra una virtual querella de prevaricació per impedir l’aplicació de l’amnistia. I, en tercer terme, dona el poder definitiu al gran arquitecte universal del procés contra el Primer d’Octubre, l’expresident de la sala penal, Manuel Marchena, perquè accepti l’esmena del TC i apliqui de manera definitiva la llei de l’oblit penal per l’independentisme.
El TC invalida la doctrina?
Llarena, en el seu escrit, aprofita per assenyalar el que segurament dictarà la sala penal del Tribunal Suprem. En aquesta línia, situa un punt d’inici. “La qüestió consisteix ara a determinar si la doctrina constitucional que ha invalidat la interpretació emprada per denegar l’amnistia a la recurrent d’empara Dolors Bassa, resulta aplicable als altres tres processats i priva de fonament a unes ordres de detenció dictades per prosseguir una fase d’instrucció ja acabada i només pendent de rebre declaració indagatòria”, planteja el magistrat. És a dir, si la sentència del TC es pot aplicar per analogia i connexió de continguts i fets a la resta de processats.
En aquest sentit, reflexiona que si bé la resolució que estima les pretensions individuals de Bassa no es poden “estendre automàticament” als membres de l’exili, sí que reconeix que no es pot permetre “prescindir de la doctrina constitucional que la fonamenta”. Així recorda l’article 5 de la Llei Orgànica del Poder Judicial que obliga a l’obediència deguda dels tribunals i jutges a complir les sentències i resolucions del TC. D’aquesta manera nega que aixecar les ordres sigui “ampliar subjectivament la decisió del recurs d’empara resolt”. Més aviat, argüeix que té l’obligació d’aplicar el “fonament constitucional a una situació substancialment coincident”. Ras i curt, Llarena admet que no pot mantenir una interpretació “declarada constitucionalment inadmissible”, com seria el cas de la malversació.
“Discrepància”
Un cop establert el context i deixant clar que aplica la doctrina constitucional, però, Llarena també es reivindica i defensa la discrepància amb el to i el contingut de la sentència del TC. De fet, fa com és habitual a les sales de vistes, quan una de les parts mostra el seu desacord amb la decisió del tribunal jutjador però acata la decisió. En concret, la fórmula “tot sigui dit en termes de defensa”. Així, el magistrat fonamenta que la seva “discrepància” provés d’una distinció.
“Una cosa és decidir quina és la correcta interpretació d’una llei i una altra determinar si la interpretació seguida per un tribunal supera els límits que imposa la Constitució”, indica el jutge. “Són qüestions relacionades però no equivalents”, subratlla amb delicadesa. “Una interpretació es pot considerar invàlida sense ser, per aquesta sola raó, arbitrària, imprevisible o aliena al que jurídicament es pot sostenir”, sosté tot recordant els termes i els adjectius utilitzats pels magistrats progressistes del TC que van signar la sentència de Bassa.
Llarena aprofita una altra sentència constitucional per defensar la seva posició. Concretament, la STC 95/2024, que recorda que la tasca del TC no suposa escollir la interpretació de la llei que consideri més encertada, “sinó a comprovar si la interpretació judicial examinada resulta constitucionalment admissible“. Per això, insisteix que cal veure i analitzar tant el “text de la norma com la consistència del raonament i la seva compatibilitat amb la finalitat legal”. “No n’hi ha prou, per tant, que una interpretació sigui imaginable; però tampoc n’hi ha prou amb preferir-ne una altra per declarar que la primera vulnera la Constitució”, conclou Llarena.
“Mantinc el meu criteri”
Seguint aquest fil, el jutge situa la interpretació del benefici personal que exclou l’amnistia feta pel Tribunal Constitucional s’ha de poder distingir del cost de fer el projecte polític de desenvolupar un referèndum il·legal d’independència. És a dir, que “pagar amb fons públics les despeses de la consulta no permet afirmar, sense res més, que els seus promotors s’hagin enriquit per no haver-los pagat de la butxaca”. Això és que, pel TC, sostenir la interpretació de la malversació del Suprem en el “mateix finançament que la llei va voler amnistiar esdevindria la raó per no aplicar l’amnistia”.
Llarena s’expressa amb claredat però reivindica amb contundència la seva feina jurídica. “Aquest instructor comprèn aquesta objecció, però no considero, però, que condueixi necessàriament a qualificar la interpretació del Tribunal Suprem com a inadmissible o imprevisible“, argumenta. “Mantinc el meu criteri sobre la interpretació de la llei ordinària que ens corresponia fer i, a més, discrepo que el nostre criteri se situés fora de les respostes que permet la Constitució”, emfatitza. De fet, assegura que “existia, un suport exprés a la llei per examinar per separat si els diners es van destinar al projecte il·legal d’independència i si la seva utilització perseguia també un avantatge econòmic personal”. “El Suprem no va introduir una excepció desconeguda per la llei, sinó que va interpretar l’abast d’una excepció establerta expressament pel mateix legislador”, afirma.
S’ha passat de frenada
Per Llarena, el TC es va passar de frenada estirant les orelles al Suprem. Ho lamenta amb elegància doctrinal i amb criteris tècnics. Amb aquesta premissa, exposa que la diferència entre les interpretacions del Suprem i del TC sobre la malversació és relativament senzilla i assumible. “Pel Suprem, el benefici personal podia consistir a quedar alliberat d’una obligació econòmica, encara que els diners s’haguessin destinat íntegrament al referèndum; pel TC , aquesta atribució no permet identificar un avantatge personal diferent del cost mateix del projecte”, puntualitza.
D’aquí que especifiqui la controvèrsia entre les magistratures “no rau, per tant, en la destinació dels diners, sinó en si existia una càrrega personal el pagament de la qual amb fons públics es pogués valorar separadament als efectes de l’amnistia”. Llarena rebla que “continua considerant jurídicament fonamentada la primera interpretació”. “No perquè tot finançament públic d’una iniciativa política comporti necessàriament un estalvi personal, sinó pel significat jurídic que atribuïm als compromisos econòmics assumits pels processats en els fets examinats”, afegeix. I, en conseqüència, renya el TC: “La decisió constitucional obliga a abandonar aquesta interpretació a l’hora de resoldre ara sobre les mesures cautelars, però el que no es comparteix és que el seu rebuig hagi de comportar també considerar que aquesta interpretació era una resposta que no es podia sostenir raonablement”.
Cinc magistrats em donen la raó
Llarena també fa valer el resultat de la votació i el vot particular de cinc magistrats contra l’estimació de l’empara de Bassa. De fet, se’n vanta i s’hi compara.En aquesta línia, sosté com a argument que la seva interpretació de la malversació “no surt dels marges dels principis constitucionals, sinó en el mateix pla en què cinc magistrats del Tribunal Constitucional han defensat la validesa de la interpretació que els altres set rebutgen”.
“No s’invoca aquesta divisió com a prova de l’error de la majoria ni per restar autoritat a la sentència, sinó perquè reflecteix l’abast real de la controvèrsia: no es discutia quina era la interpretació que s’havia de donar a la llei, sinó si la interpretació del Tribunal Suprem es podia qualificar d’inadmissible o d’imprevisible”, denuncia. Per això, critica sense embuts el to de la resolució del TC. “El fet que gairebé la meitat del TC consideri constitucionalment admissible aquesta interpretació aconsellava ser més mesurats en els qualificatius que no s’aprecia en la contundència de la seva censura”. “La majoria resol la controvèrsia i la seva decisió és vinculant, però els adjectius no converteixen en indiscutible allò que ha dividit el Tribunal”, sentencia Llarena.
