“There’s no place like home“, afirmava Dorothy a la pel·lícula El mag d’Oz, en tornar a casa. La frase es podria traduir com “enlloc com a casa” i va ser una llibertat que es va prendre del director de la cinta, que basava la seva història en la fabulosa novel·la de Lyman Frank Baum. És la mística del valor enorme del retorn a casa. Un dels dos grans elements de les grans històries que Albert Sánchez Piñol descriu amb perfecció a Les estructures elementals de la narrativa. Hi ha desenes de grans exemples: de l’Odissea a Forrest Gump, de Salveu el soldat Ryan a qualsevol aventura d’Astèrix i Obèlix. La Catalunya política contemporània també té aquest element i Déu n’hi do amb quin pes. I aquest dimecres al vespre, a Terrassa, amb l’arribada del conseller Lluís Puig, s’ha demostrat.
De fet, la història del retorn de Puig sintetitza en part un projecte polític que va generar una de les mobilitzacions més importants d’Europa dels darrers anys, el que s’ha convingut a definir com el Procés, entronitzat en el referèndum del Primer d’Octubre. La repressió de l’Estat espanyol contra el moviment va portar a la marxa a l’exili o a la presó per als principals líders institucionals i civils de l’independentisme. Entre els quals hi ha Lluís Puig, el conseller de Cultura del tram final del govern de Carles Puigdemont –encara a l’exili–, terrassenc, bomber jubilat i diputat de Junts per Catalunya.
A més, Puig ha patit la conseqüència d’haver estat en el lloc menys oportú en el moment menys indicat. Va substituir Santi Vila al capdavant de la conselleria després de l’operació patrimoni que va orquestrar Mariano Rajoy i la seva arquitecta en cap, Soraya Sáenz de Santamaría. Un dispositiu polític després que l’aleshores conseller d’empresa, Jordi Baiget, el mes de juliol de 2017, admetia en una entrevista que s’estimava més la presó que perdre el patrimoni per les conseqüències del Procés. Puig va acceptar el càrrec, on va estar tot just tres mesos i ha passat 9 anys a l’exili. Però, la casuística ha volgut que, a més, el seu exili hagi estat un ariet jurídic contra la repressió i la punta de llança de la internacionalització del Procés. El seu retorn és un rebedor del tancament d’una etapa a l’espera que les noves generacions d’independentistes, reviscolades la passada Diada, agafin el relleu.
Agraïments
Després que dilluns el magistrat instructor del Procés, Pablo Llarena, retirés definitivament les ordes de detenció als exiliats processats pel delicte de malversació, Puig ha retornat a la seva ciutat natal. Ho ha fet en un espai simbòlic de la resiliència del Procés, la trobada diària del col·lectiu Cants de Llibertat davant de l’Ajuntament de Terrassa. Un total de 3.263 dies cantant, cada dia des del 14 de novembre de 2017, en defensa dels presos polítics –els primers anys– i reclamant el retorn de l’exili. “La meva dona ha vingut cada dia, plogui o nevi”, es vantava en Manel, un home que responia al que es coneix com un senyor de Terrassa. Corbata ben nuada, camisa blau cel i ulleres metàl·liques amb vidres impecables.
En Manel, com la Carme, la Dolors o en Josep no s’han volgut perdre la tornada. “En Lluís és un gran tipus”, afirmava en Ramon mentre esperava la seva arribada des de la Rambla. Ho ha de ser perquè fins i tot han vingut a rebre’l gent de Matadepera i, el que és més greu per als terrassencs, de Sabadell. Celdoni Fonoll, el rapsode, ha estat l’encarregat de pronunciar poemes de Vicent Andrés Estellés per rebre el conseller, però l’arribada de Puig ha escapçat la rapsòdia. L’estat major de Junts també s’hi ha abocat, amb Jordi Turull i Míriam Nogueras al capdavant, i la representació institucional ha anat a càrrec del president del Parlament, Josep Rull, ex pres polític i també militant del terrassenquisme. I també han tret el cap l’escriptor Vicenç Villatoro o el meteoròleg Francesc Mauri. En canvi, l’alcalde, Jordi Ballart, no s’ha deixat veure.
Puig ha arribat amb la seva habitual gorra plana, ara bé, més que visiblement emocionat. De fet, ha tingut els ulls negats tota l’estona. El seu discurs ha estat costós per l’emoció i articulant agraïments, tant a la gent que l’ha acollit a la Catalunya Nord els darrers temps com als voluntaris de la casa Macià de Prats de Molló, que aquest dimecres han fet cap a Terrassa. Però sobretot, ha agraït el suport i l’escalf que ha rebut durant aquests anys de la resistència catalana, la de centenars de persones anònimes que, protegides per un llaç groc, han mantingut la flama del Procés i la crítica persistent a la repressió espanyola.
Una victòria per 2 a 0
En el seu parlament, Puig ha recordat que el seu retorn és una “anècdota” i que encara resten un centenar de persones per ser amnistiades. En una plaça on ben bé hi havia un miler de persones, Puig ha reivindicat l’amnistia com una victòria contra l’estat espanyol. “Avui és un 2 per a Catalunya i un 0 per a l’estat espanyol”, ha cridat. “Avui ha perdut la judicatura espanyola que vol fer política sense presentar-se a les urnes”, ha denunciat i, per altra banda, ha afegit, que avui també s’ha demostrat que la judicatura ha fet el que fa nou anys hauria d’haver fet.
Ara bé, Puig ha obviat en el seu discurs entrar en els detalls importantíssims del seu exili. El conseller discret que, per les casualitats de la història, ha estat la palanca de la lluita judicial a l’exili. La negativa de Bèlgica a extradir-lo tot i la petició de Llarena va servir per encetar un camí processal espinós però finalment beneficiós per als interessos independentistes. Bèlgica no va veure clara la petició, va posar en dubte que el Tribunal Suprem fos el tribunal natural per llei per al cas i va desconfiar de l’acusació de rebel·lió i malversació.
La decisió dels belgues va obrir un nou paisatge. Llarena va presentar set qüestions prejudicials sobre Puig a les quals van abonar la resta d’exiliats. Set preguntes al Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) per forçar la devolució del conseller. El TJUE va dictar una sentència emblemàtica a favor de la justícia belga i incorporant al llenguatge jurídic popular de Catalunya el concepte GOIP, acrònim de Grup Objectivament Identificable de Persones. Ras i curt, un concepte que permetia respectar el sistema legal i les garanties de l’estat de dret espanyol però que, en canvi, constatava que els membres del moviment independentista se’ls aplicava un altre tracte. És a dir, que la judicatura espanyola no era la llei de l’embut però, en cas de l’independentisme, grinyolava.
El primer retorn
Puig és el primer exiliat que torna, després del retorn fugaç de Puigdemont el 8 d’agost de 2024. Tot i que, alguna vegada, des de Prats de Molló i des de la Guingueta d’Ix ha trepitjat la Catalunya del sud. Alguna vegada per accident i d’altres per contactar amb la família. Puig s’ha jubilat a l’exili i la justícia espanyola l’ha arribat a absoldre de l’acusació de desobediència pel cas de Sixena. I no en una absolució qualsevol, sinó per un dels magistrats que més es pot identificar amb la pràctica del GOIP, l’expresident del Tribunal Superior de Catalunya (TSJC) Jesús María Barrientos.
Si el retorn de Carles Puigdemont tindrà una indiscutible ascendent polític i el de Comín encara està per definir, el retorn de Puig és un retorn popular. Un home corrent, amant i gran coneixedor de la cultura popular catalana, que si no hagués estat conseller, podria haver treballat a la Caixa i hauria estat president d’un ateneu o un fòrum que tant identifiquen el tarannà de Catalunya.
L’activisme polític a través de la cultura i el debat, o ras i curt, veure el món de manera catalana, sense complexos i amb un compromís natural. De fet, des de l’exili ho ha demostrat amb la hiperactivitat sociocultural i política a la Catalunya Nord. La benvinguda que li han fet aquest dimecres al vespre a Terrassa rebla el clau del potencial de Puig. Com li han expressat només enfilar-se a les dues escales de l’edifici consistorial: “Conseller Puig, bentornat”
