Escric aquestes línies encara emocionat de les caloroses acollides al conseller Lluís Puig a Terrassa i el Parlament de Catalunya. No és cap sorpresa. Lluís Puig, el conseller Lluís Puig i Gordi, és sobretot una bona persona, una gran persona, que es guanya de forma natural l’estima de tothom.
En una decisió que retrata de forma clara el seu tarannà, el conseller Puig no va voler que la primera aparició pública després del seu retorn fos un acte institucional. Al revés, va voler primer de tot donar les gràcies als seus conciutadans de Terrassa, que, des de fa nou anys, que es diu aviat, plogui, nevi, faci fred o cremi el sol s’han aplegat cada dia al Raval de Montserrat per recordar, tot cantant, els empresonats i exiliats. Moltes, moltes gràcies, cantaires de la llibertat de Terrassa.
La rebuda del conseller va ser apoteòsica. Emoció col·lectiva, abraçades i més d’una llàgrima. Un d’aquells records vitals que sens dubte perdurarà tota la vida.
L’endemà, dijous, el conseller i diputat Lluís Puig va ser rebut amb tots els honors al Parlament de Catalunya, el president del qual, el també terrassenc i també represaliat Josep Rull, va sortir a l’exterior per rebre el diputat Puig davant un munt de diputats, autoritats, inclosos molts consellers del govern Puigdemont i un munt de gent també emocionada que s’aplegava als jardins de la Ciutadella. Dins l’hemicicle, amb les tribunes de públic a plena ocupació, la simbòlica retirada del llaç groc que ha ocupat l’escó del diputat Puig va ser un altre moment d’una intensitat tal que quedarà permanentment gravat a la nostra memòria col·lectiva.
Destacables també les paraules de benvinguda del president Rull, amarades com sempre d’una gran càrrega política amb ancoratge a la nostra història recent i d’una calidesa humana només a l’abast d’aquelles excepcionals persones amb ànima de poeta. I remarcable la primera intervenció del diputat Puig, carregada d’emoció, però també de fermesa i d’un insubornable compromís amb la llibertat del país. Un país, va remarcar el conseller, que ha canviat molt, com tot el món, en aquests darrers nou anys, però que segueix tenint pendents de resoldre els grans reptes que el tenallen. Ni tan sols la incomprensible absència de l’actual president va aconseguir deslluir ni descafeïnar un acte de la màxima intensitat emocional i política. Ja hem entès, però, què significa per alguns el terme “normalitzar”. Queda encara el darrer llaç groc per retirar i el conflicte persisteix.
Disculpes als lectors si m’he estès massa en la crònica d’aquests dos darrers dies. Segurament era una catarsi que necessitava fer per evocar els també molt intensos, però no tan alegres, episodis viscuts aquests darrers nou anys en defensa de l’exili i, més concretament, del conseller i ja amic Lluís Puig.
Els primers moments de l’exili, a finals d’octubre i principis de novembre de 2017, van caracteritzar-se per l’angoixa de la incertesa, encara agreujada per les dificultats logístiques dels primers moments. Alguns membres del Govern, entre ells el conseller Puig, van travessar la frontera en més d’una ocasió fins a prendre la decisió definitiva. Llavors no era gens fàcil. En cas de romandre a Catalunya, l’escenari de presó era molt més que una probabilitat, però ningú podia assegurar si es tractaria d’un empresonament llarg i cruel, com temíem alguns, o relativament breu, com volien creure altres. Vaig mantenir moltes converses amb uns quants consellers i conselleres. Més enllà de l’innegable valor polític de l’exili col·lectiu, la decisió era molt dura en termes personals i familiars. No considero just fer cap retret a ningú.
Després vingueren les declaracions, rectius, els simulacres de declaracions, dels consellers que s’havien quedat el país, les ordres de presó, la inicial dispersió dels presos i les gestions fins a aconseguir que, com a mínim, poguessin afrontar aquella duríssima situació de forma conjunta, això sí, les dones, per una banda, a Alcalá Meco, i els homes per l’altra, a la més llunyana presó d’Estremera. Dies d’amargs records que encara em segueixen colpint. El viatge cap a Madrid, en una caravana de tres cotxes. Jo viatjava juntament amb els consellers Turull i Forn i les seves dones. Espès silenci durant tot el trajecte. Empresonats els membres del Govern, nus a la gola en trobar-me amb els familiars i amics que esperaven en un hotel proper a l’Audiència Nacional. L’endemà, ja només amb el mosso que voluntàriament ens havia fet de xofer (mai podrem agrair prou a aquests servidors públics que amb tant de sacrifici ens hagin acomboiat en tot moment), visita als dos centres penitenciaris per poder portar una muda personal i fer un ingrés per al peculi –com es diu a les presons– personal de cada empresonat per atendre les necessitats de subsistència més bàsiques. Al vespre, entrevista a TV3, on càmeres, maquilladores, equip de producció, no podien, no podíem, deixar de plorar.
Encara no sobreposat, calia preparar la defensa de les euroordres. Com a catedràtic de dret processal coneixia la regulació teòrica, però no tenia gens d’experiència pràctica. Vaig intuir que, a banda de la defensa material que havia de dur a terme el nostre advocat belga, Paul Bekaert, calia articular una defensa processal basada en la total manca de garanties d’un procés just a l’Estat espanyol. Era una línia de defensa inèdita a l’àmbit europeu, però no hi havia més remei que intentar-ho.
Afortunadament, ja coneixia el col·lega Paul Bekaert, perquè havia estat degà del col·legi d’advocats de Bruges coincidint amb la meva època de president de la Federació Europea de Col·legis d’Advocats. Això sens dubte va facilitar molt les coses. Cal destacar també l’entrega absoluta dels meus companys de despatx de l’època (Fede, Miriam) i alguns professors universitaris que prefereixen no ser esmentats. I especialment rellevant va ser el paper de l’Anna Viladevall, exalumna amb dos màsters a la Sorbona, què, en un temps rècord, va poder analitzar tota la jurisprudència i doctrina que ens calia per poder articular tota la part de la defensa processal. Vam enviar el col·lega Bekaert un extens dossier que contenia també les més de 30 primeres pàgines de l’escrit de defensa contra la primera euroordre. Alguns dels arguments allà desenvolupats, com per exemple la manca de competència del Tribunal Suprem, que no era el jutge natural predeterminat per la llei, van ser decisius per la posterior definitiva denegació de l’entrega a les autoritats judicials espanyoles del conseller Lluís Puig.
Fracassada l’extradició, van voler ofegar econòmicament el conseller Puig, interposant-li una querella per desobediència per no haver retornat les obres de Sixena quan era conseller. Una condemna hauria comportat la pèrdua de la seva condició de diputat en aplicació d’una antidemocràtica previsió continguda a la llei electoral espanyola (LOREG). D’entrada, van imposar ja el conseller Puig una elevada fiança per respondre del cost del trasllat de les obres i fins i tot de la multa que li pogués ser imposada. Vam haver de recórrer fins al Tribunal Constitucional, denunciant que la interpretació que es feia de l’article 589 de la Llei d’Enjudiciament Criminal (LECrim), vulnerava les directives europees en matèria de presumpció d’innocència. La sentència favorable que va dictar el Tribunal Constitucional va superar per sempre més aquella punitiva interpretació, en profit també de molts altres encausats per diverses tipologies penals.
Després va venir la batalla, novament, per la competència. Quan el conseller Puig va esdevenir diputat el 2019 (honor que vàrem compartir), vam invocar el seu aforament perquè la causa fos traslladada dels jutjats d’Osca el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. La fiscalia s’hi va oposar argumentant que es tractava d’un delicte amb efectes fora de Catalunya i que, per tant, havia de ser jutjat pel Tribunal Suprem. Òbviament, estava en joc el criteri ja emprat per poder jutjar, i condemnar, el Govern i la presidenta Forcadell al Tribunal Suprem. Encara no entenc quina mena d’estranya sort vam tenir, però vam guanyar aquella batalla. Aquell precedent és avui un dels arguments amb més força davant el tribunal d’Estrasburg (TEDH) què ha de jutjar si la sentència de 2019 va vulnerar el Conveni Europeu de Drets Humans. Com agudament apuntava el magistrat emèrit del Tribunal Suprem José Antonio Martín Pallín en una entrevista aquest dimarts al canal de notícies de la televisió catalana, la por d’una contundent rebregada per part del TEDH al TS espanyol, explica també la rendició final del Suprem en l’aplicació de l’amnistia.
Al judici per desobediència finalment celebrat el TSJC, el darrer, per cert, que presidia el seu anterior president, ens hi jugàvem l’escó del diputat Lluís Puig. Vam intentar articular una defensa tant tècnica com política. Aquí van resultar cabdals les aportacions jurídiques dels meus actuals companys penalistes liderats pel professor Josep Rofes i la meva exalumna Rebeca Samuelson. La sentència va ser absolutòria, per unanimitat, per cert, i el diputat Lluís Puig conserva avui el seu escó al qual va poder reincorporar-se aquest passat dijous.
I ens queda encara la batalla final, és a dir el sobreseïment de la causa contra els exiliats president Puigdemont i consellers Comín i Puig. La contumaç negativa del Tribunal Suprem d’una norma tan clara que no admet interpretació en contra, ratlla el que no goso dir (però sí que vaig insinuar en aquest breu informe oral davant el Tribunal Suprem en el recurs contra la prèvia denegació). I la contundent recent sentència del Tribunal Constitucional, així ho avala. Ara queda només que, igual que ha fet la sala presidida per Marchena, el magistrat instructor Pablo Llarena decreti ja l’amnistia sense més excusa ni dilació. Llavors sí que acabarà definitivament la batalla jurídica de l’exili i podrem retirar l’ignominiós darrer llaç groc que encara ocupa un dels escons del Parlament de Catalunya.
La batalla jurídica ha estat sens dubte rellevant, però, en tot cas, només complementària o auxiliar de la batalla política lliurada pels exiliats, internacionalitzant el conflicte català malgrat el gran cost personal i familiar.
No puc acabar doncs sinó reconeixent i agraint el coratge, fermesa i resiliència d’aquells que s’ho van jugar tot per intentar assolir la nostra llibertat col·lectiva. Tanquem, més ben dit, estem a punt de tancar una llarga, fosca i dura etapa de repressió política, falsament vestida de justícia. Però som on érem el 2017 i tot aquest patiment no tindria cap sentit per voler ara “girar full”.
Gràcies, infinites gràcies, per la vostra confiança i avui puc dir també, per la vostra amistat. Espero poder, ben aviat, escriure el darrer capítol d’aquest article.
I a tu, conseller, diputat i estimat amic Lluís Puig, gràcies no només per la teva confiança i amistat, sinó especialment també pel teu mestratge humà.
