Un dels pòsits que deixarà el Procés és la batussa institucional entre els poders de l’Estat. I, sobretot, un combat que poques vegades s’ha vist en la història constitucional espanyola dels darrers 40 anys. En concret, la batalla descarada entre el Tribunal Constitucional i el Tribunal Suprem que s’ha reflectit en un debat obert, agre i dur a través de les resolucions que han afectat els processats i condemnats per malversació arran dels processos pel Primer d’Octubre.
De fet, la batalla ja venia precedida pel torcebraç pel cas ERO d’Andalusia, que afectaven el cor dels socialistes en el que havia estat el seu gran feu electoral, o en el cas del diputat de Podemos per Canàries, Alberto Rodríguez, inhabilitat pel Suprem amb una rectificació del TC que ha arribat a Estrasburg. Però l’amnistia dels líders del Procés amb el delicte de la malversació –imputat o condemnat– ha ensenyat totes les costures i la cruesa de la brega entre les dues instàncies jurisdiccionals.
El darrer episodi de la pugna ha estat la interlocutòria que ha dictat avui tres dels magistrats amb més ascendència de la poderosíssima sala penal del Tribunal Suprem: Manuel Marchena, Andrés Martínez Arrieta i Antonio del Moral. Una resolució amb què aproven l’amnistia, arran de la sentència del TC del passat 6 d’octubre amb què avalava definitivament la llei de l’oblit penal per l’independentisme. La decisió estimava el recurs d’empara de Dolors Bassa i de retruc, afectava la resta dels condemnats per malversació en la sentència del Procés, és a dir, Oriol Junqueras, Jordi Turull i Raül Romeva. Una decisió que justifiquen per obediència deguda al TC, però aquí no estalvien retrets contundents, directes i taxatius i acusen de vulnerar el deure de “contenció argumental”.
El Suprem no s’arronsa
La categòrica resolució del Suprem contra el TC prové del debat jurídic que es va viure a la seu de l’alta magistratura constitucional, entre el sector més conservador i el sector més progressista. Cinc magistrats, liderats per José María Macías, defensaven a capa i espasa la interpretació de la malversació que havia dut a terme la sala penal del Suprem i el magistrat instructor del Procés, Pablo Llarena. D’aquelles noces, aquests confits. Aquell debat previ va acabar amb la retirada d’una ponència i l’aprovació d’un text escrit pel mateix president del TC, Cándido Conde-Pumpido -ex fiscal general de l’Estat- amb què carregava amb tota l’artilleria contra el concepte de malversació que feia el Suprem. Ras i curt, el situava fora de tota lògica, del sentit comú i amb una reducció teleològica fora de la racionalitat.
El primer a ensenyar les dents va ser Llarena, que en la resolució dictada aquest dilluns amb què confirmava la retirada de les ordres de detenció, no deixava cap canya dreta al TC. Així disparava jurídicament contra el TC i els seus arguments tot al·legant que cinc dels seus magistrats li havien donat la raó. Però la interlocutòria d’avui fa una passa més enllà i els magistrats de la sala penal acusen el TC de superar els seus límits constitucionals, trepitjar les seves competències i, a més, rebentar la seva doctrina sobre el delicte de malversació i l’autonomia de la justícia ordinària.
Manifestacions prescindibles
En la resolució, la terna dels magistrats al·leguen que “la fonamentació jurídica de la majoria que ha inspirat l’atorgament de l’empara inclou consideracions que són manifestament prescindibles per donar sentit a la resolució estimatòria”. En aquesta línia, entenen que descriure la seva decisió sobre la malversació com una “contradicció dràstica”, una “reducció teleològica”, una “interpretació extensiva”, una “interpretació imprevisible dels preceptes aplicables”, un allunyament del “sentit comú”, de “la lògica”, de la finalitat de la llei i, en definitiva, l’absència d’un elemental “nexe de coherència”, és poc menys que un atac frontal a la seva sobirania. Literalment creuen que “representa enriquir la seva decisió amb consideracions absolutament innecessàries per donar suport al que s’ha resolt”.
També titlla de “grandiloqüència innecessària” l’ús d’aquests termes. Una utilització que “revela el desig d’adornar un raonament que envaeix l’àmbit jurisdiccional que correspon al Tribunal Suprem amb expressions destinades a camuflar la intensitat de la ingerència”. És a dir, que amb aquestes crítiques justifiquen que el TC hagi trepitjat el terreny exclusiu del Suprem, és a dir, el de màxim interpretador de la legalitat, en tant que el TC, òrgan jurisdiccional però no judicial, té la competència en qüestions de constitucionalitat. “Som l’òrgan jurisdiccional superior en tots els ordres”, remarquen la sala.
Una desqualificació
Els tres togats subratllen que “la resolució subscrita per set magistrats del Tribunal Constitucional conté una desqualificació que afecta altres catorze magistrats que han defensat la interpretació que ara es considera vulneradora del dret a la tutela judicial efectiva“. Una referència als cinc magistrats que van fer costat a la interpretació de la malversació, els tres de la sala d’apel·lacions, el magistrat instructor i els cinc magistrats del TC que han emès un vot particular. Per tant, defineixen aquesta situació com una “suplantació del paper funcional que correspon al Tribunal Suprem en la interpretació i aplicació de la legalitat ordinària”.
“És més que evident que l’error o l’encert d’una resolució judicial no es pot determinar a partir de paràmetres quantitatius basats en el nombre de magistrats que subscriuen un criteri o un altre”, contextualitza Marchena en la seva ponència. Ara bé, també ressalta que la ·”coincidència interpretativa” no permet empassar-se la resolució del TC com si fos aigua beneïda. De fet, considera que l’opinió dels magistrats que defensen la tesi que van cometre una malversació no amnistiable “fa molt difícil acceptar amb naturalitat la irracionalitat que s’atribueix a la decisió recorreguda” perquè forma part de la tradició jurisprudencial i doctrinal.
“No és un conflicte, és trencar la pròpia història”
En la seva resolució, els magistrats argumenten que la divergència amb el TC no és una “manifestació d’un conflicte institucional amb el Tribunal Constitucional”. De fet, conclouen que és més greu perquè suposa “una ruptura d’aquest òrgan amb la seva pròpia jurisprudència històrica”. En aquest sentit, els magistrats subratllen que no volen entrar en una “controvèrsia dogmàtica de tanta incidència pràctica” sobre les competències i abast del poder del TC. Però recalquen que amb la decisió sobre l’amnistia el TC “ha eixamplat, fins a límits inèdits en la seva pròpia història, l’espai que l’article 123 de la Constitució reserva a tot allò que s’ha d’entendre per garanties constitucionals”.
“S’està desdibuixant el disseny que van voler els constituents de 1978 en definir les relacions entre els jutges independents, inamovibles i responsables davant la llei -article 117.1 de la Constitució- i aquells que, sense aquestes garanties i durant un període temporal tancat de nou anys, s’encarreguen de preservar “les garanties constitucionals”, afegeixen. I retreu que històricament i, de manera “unànime”, el TC desequilibra “la balança de la justícia constitucional”. Una justícia que, recorden, “no es pot inclinar en cap sentit per optar entre dues solucions igualment raonables sense interferir en el nucli de la potestat de jutjar” que correspon al Suprem.
