L’aplicació de l’amnistia als condemnats per malversació en el judici del Procés ha estat una batalla duríssima i agra entre dos poders claus en l’estructura institucional i jurisdiccional de l’Estat. La batussa a través de les interlocutòries de la sala penal del Tribunal Suprem i del jutge instructor del Procés, Pablo Llarena, amb el sector progressista del Tribunal Constitucional ha estat inèdita. Aquesta baralla només és la goteta del porró del que ha estat l’oposició de l’Estat al procés sobiranista català. Una estratègia legal, judicial, executiva i política que ha forçat la maquinària i ha descosit les costures del fràgil equilibri de poders i de descentralització política que determina la Constitució.
Hi ha hagut canvis de doctrina de l’àmbit constitucional, reformes legals de pes i inèdites a Europa, maniobres dels poders com ara la Fiscalia General de l’Estat, el retorciment del Codi Penal per sostenir acusacions, l’aplicació de l’anomenat dret penitenciari de l’enemic, el protagonisme de les institucions judicials europees que han aturat part de l’ofensiva que podia superar els marges, l’aplicació per primer cop de fórmules d’intervenció de l’Estat sobre una administració autonòmica a través de l’article 155 de la Constitució, la derogació d’un delicte com el de la sedició i l’entrada d’un nou protagonista en el panorama polític, social i judicial encara per explotar com és el Grup Objectivament Identificable de Persones, el GOIP.
El TC, el primer a fer el pas
Com les grans pel·lícules d’històries paral·leles, podem establir que un dels grans protagonistes de la repressió institucional contra el Procés ha estat el Tribunal Constitucional. De fet, com es va afirmar l’any 2016, i replicant una famosa frase del futbolista Gerard Piqué, amb ell va començar tot. I no només per la sentència que retallava tant l’Estatut que escapçava l’espinada de l’autogovern. Si bé es podria acordar que la sentència de l’Estatut va ser una mena d’efecte causant que esbossa el marc de l’inici del Procés, no va ser l’única jugada del TC que ha fet girar com un mitjó la doctrina constitucional que havia anat consolidant durant anys, de donar oxigen als governs autonòmics i en defensa de les llibertats polítiques i civils.
Així, el segon gran pas -després de la sentència de l’Estatut- va ser la resolució del TC que per primera vegada tombava una declaració política d’un parlament autonòmic. En concret, va ser la sentència que anul·lava la Declaració de Sobirania 5/X, aprovada per la cambra catalana el 23 de gener de 2013. Una proposta de resolució que provenia del Pacte per la Llibertat que els líders de CiU, Artur Mas, i d’ERC, Oriol Junqueras, van signar després de les eleccions del 25 de novembre de 2012. Un document que posava les bases i buscava certificar un punt de partida institucional al compromís de celebrar una consulta sobre la independència de Catalunya. La resolució va ser aprovada amb els vots de CiU, ERC, ICV-EUiA, i un vot de la CUP, i l’abstenció de dos diputats cupaires que entenien que la Declaració es quedava curta.
El Consell de Ministres que presidia Mariano Rajoy va donar ordre a l’Advocacia de l’Estat per tal que impugnés la resolució parlamentària. Una decisió sorprenent perquè un govern espanyol mai havia torpedinat declaracions polítiques de les assemblees legislatives autonòmiques. La sentència va arribar el 25 de març de 2014, set mesos i escaig abans de la consulta del 9-N. La resolució anul·lava la declaració tot al·legant un principi jurídic i constitucional que canviava el paradigma de la doctrina establert des de l’any 1978. Concretament, la frase: “El que és jurídic no s’acaba en allò que és vinculant”. Un veritable cop de peu al poder polític autonòmic perpetrat pel TC que esmicolava l’autonomia política atorgant un valor jurídic a una simple declaració política.
Un avís a navegants
Aquella sentència era un avís a navegants. Per primer cop s’incorporava la idea i el projecte polític a una suposada vinculació jurídica. Un raonament que xocava amb el criteri general establert a la Constitució de 1978, que determina que Espanya no és una “democràcia militant”. Això és que no calia combregar amb el sistema legal i polític que el regeix. Amb la resolució s’obria un camí arriscat com és que el TC pugui treure del mercat polític qualsevol projecte que desagradi a les institucions amb l’argument que qualsevol declaració política pot ser vinculant jurídicament.
En aquest sentit, els magistrats afirmaven que la Declaració de Sobirania calia llegir-se en la seva globalitat. Així, partien de la idea que el primer punt del document, que declarava la sobirania del poble de Catalunya, era “susceptible de produir efectes jurídics” perquè encaminava els poders públics a l’exercici del dret a decidir. En conclusió, interpretaven que es podien atorgar hipotèticament atribucions de sobirania superiors a les reconegudes a l’Estatut d’autonomia. També afegien que el segon punt de la declaració, que esperonava a impulsar el Procés, permetia entendre que els efectes del text no quedaven entre les parets del Parlament i tenia efectes dins la vida institucional catalana. “En definitiva, aquest tribunal considera que, sens perjudici del seu marcat caràcter polític, la Resolució 5/X té caràcter jurídic i, a més, produeix efectes d’aquesta naturalesa. Per aquest motiu, s’ha d’admetre la impugnació formulada per l’advocat de l’Estat.”, resolien els magistrats.
Una altra declaració de sobirania i… la fiscalia
Establert el nou paradigma on el TC permetia als poders públics de l’Estat a monitorar i desmantellar qualsevol iniciativa política si preveia “efectes jurídics”, la maquinària es va anar preparant. Fins a arribar a unes noves eleccions al Parlament, les del 27 de setembre de 2015, que va portar la majoria independentista al Parlament amb la suma de Junts pel Sí i la CUP. Les duríssimes i entrebancades negociacions van portar a una nova declaració de sobirania que incloïa punts de la CUP que pressionava Junts pel Sí per tal que Artur Mas no fos investit president de la Generalitat. Era la declaració del 9 de novembre de 2015 titulada la Resolució 1/XI del Parlament de Catalunya, sobre l’inici del procés polític a Catalunya com a conseqüència dels resultats electorals del 27 de setembre de 2015. Un document que es va negociar obertament i sense amagar el seu objectiu.
En aquell context, i alertats pel contingut, el ministeri fiscal va moure fitxa. I, com els bons jugadors d’escacs, va plantejar un pla de batalla molt previsor i amb la resposta judicial a l’escenari. Només quatre dies abans, el cinc de novembre de 2015, l’aleshores fiscal en cap de l’Audiència Nacional, Javier Zaragoza, futur fiscal del judici del Procés com a fiscal de sala del Tribunal Suprem, remetia una instrucció als responsables de cossos i forces de seguretat, amb especial menció als Mossos, amb què feia un canvi clau en la jurisdicció penal espanyola. Zaragoza elaborava un nou llistat de delictes que havien de jutjar-se a l’Audiència Nacional, un llistat on només s’afegien els delictes de sedició i rebel·lió. Dos tipus penals que per la mateixa doctrina judicial de l’Audiència Nacional fixada el 2008 havien de ser jutjats per les audiències provincials. Els arguments exposats en la instrucció es van incorporar a la Memòria de 2016 de la Fiscalia General de l’Estat, Capítol II, apartat 416.
Una modificació legal transcendental
Comptat i debatut, la Fiscalia modificava de facto la Llei Orgànica del Poder Judicial i retornava a l’Audiència Nacional la competència dels delictes de sedició, en aquell moment un delicte contra l’ordre públic, i el de rebel·lió, que és un delicte contra la Constitució, a través d’una particular interpretació jurídica. La tesi de la Fiscalia va ser que, si sota la vigència del Codi Penal de 1973 –en aquell moment ja derogat–, un delicte de rebel·lió o de sedició tenien per objectiu declarar la independència d’un territori d’Espanya, l’Audiència Nacional hauria estat competent per jutjar-los. El motiu era que una rebel·lió o una sedició amb aquesta finalitat encaixarien en la tipicitat dels antics delictes contra la forma de govern, que eren competència de l’Audiència Nacional. Amb la reforma de 1995 els delictes contra la forma de govern havien desaparegut del Codi Penal per voluntat expressa del legislador. Però la Fiscalia es basava en una suposada connectivitat amb uns articles del Codi Penal de 1973, que ja havien estat derogats. Un raonament que topa amb el principi de legalitat.
En tot cas, per al ministeri públic, la sedició i la rebel·lió, si eren per fer la independència, s’havien d’entendre com a delictes contra la forma de govern i no ordre públic o contra la Constitució, per tant, havien de passar per l’Audiència Nacional i amb uns requisits de tipus més laxos que els marcats al Codi Penal. “És obvi”, assegurava la instrucció, “que si els actes constitutius de sedició tinguessin com a objectiu d’impedir, al marge de la Constitució i les lleis, malgrat que no s’utilitzi força o violència, l’aplicació de les lleis i el normal funcionament de les institucions, i a més, canviar l’organització territorial de l’Estat i declarar la independència d’una part del territori nacional tindrien encaix penal també com a delictes contra la forma de govern”.
Amb aquesta interpretació, la Fiscalia eliminava fins i tot la necessitat de “l’alçament tumultuari” per definir el delicte, tot i que es va incorporar al llenguatge polític, arran dels fets del 20 de setembre del 2017 en diferents conselleries, de la mà de l’aleshores ministre portaveu, Íñigo Méndez de Vigo. El criteri de la fiscalia el va avalar sense cap mena de mirament, l’octubre de 2017, la magistrada titular del Jutjat Central d’Instrucció número 3 de l’Audiència Nacional, Carmen Lamela, amb l’engarjolament dels líders de l’ANC i d’Òmnium, Jordi Cuixart i Jordi Sànchez. El criteri de la fiscalia s’havia posat en marxa i acabaria en mans del Tribunal Suprem, amb una nova reinterpretació de l’aforament, en entendre que també afectava més enllà de les fronteres de l’Estat i que la condició de membres de Govern, -en principi aforats al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC)- combinada amb la competència especialitzada de la jurisdicció, li atorgava el poder de jutjar-los. De fet, és un dels principals arguments presentats pels condemnats i encausats del judici del Procés al Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH), el de la vulneració del jutge predeterminat per llei.
Un TC dividit entra en joc
Paral·lelament a aquest canvi jurisdiccional per la porta del darrere, el govern de Mariano Rajoy i la majoria parlamentària que el sostenia va maniobrar amb una polèmica reforma exprés de la Llei Orgànica del Tribunal Constitucional (LOTC). Va ser la reforma 15/2015 del 16 d’octubre, que li atorgava la potestat de “vetllar pel compliment efectiu de les seves resolucions” a través del canvi de l’article 92. En síntesi, permetia a la magistratura constitucional fer complir directament les seves decisions i, fins i tot, castigar la desobediència amb multes i suspensió de càrrecs públics. Dotava el tribunal de força executiva i d’un inèdit sistema sancionador que va fer aixecar les orelles a la Comissió de Venècia, que va qüestionar la distorsió jurisdiccional que suposava la reforma.
La història de la reforma comença l’1 de setembre del 2015. El Partit Popular, de la mà de l’aleshores senador Xavier García Albiol, ara candidat del PP al Congrés per Barcelona en les eleccions del 29-N, la va presentar amb el lema S’ha acabat la broma! La reforma tenia la base política per la perspectiva d’una victòria contundent de les formacions independentistes en les eleccions del 27 de setembre. Per altra banda, el vint de desembre del mateix any s’havien de celebrar les eleccions espanyoles que apuntaven la possibilitat que els populars de Mariano Rajoy perdessin la majoria absoluta, de manera que no podrien dur a terme la reforma del TC amb tota comoditat.
La reforma va suposar un seguit de recursos d’inconstitucionalitat, un del Govern de la Generalitat i un altre del PNB. La tramitació dels recursos va ser insòlitament ràpida, però, això sí, amb una profunda divisió que va suposar en un canvi de ponent. Tres vots particulars força rotunds posaven en dubte la constitucionalitat de la mesura. La vicepresidenta, Adela Asua, Fernando Valdés i Juan Antonio Xiol Rius. Tots tres acusaven el plenari que presidia Francisco Pérez de los Cobos de fer “abdicar el TC de la seva escomesa essencial, la custòdia de la Constitució davant les implícites urgències d’Estat”. La decisió i la forma va fins i tot generar una querella de l’entitat Drets per prevaricació dels magistrats del TC que van maniobrar per avalar la llei. La reforma s’utilitzaria per primera vegada per carregar-se un dels elements principals del referèndum del Primer d’Octubre, la Sindicatura Electoral. Sense aquest instrument de fiscalització, el resultat del referèndum quedava sense cap valor de reconeixement legal, institucional i internacional. La reforma continua vigent.
El preàmbul de l’aplicació del 155
En aquest ambient, es preparava la celebració del referèndum del Primer d’Octubre, i l’Estat no s’estava de braços plegats. Per una banda, a través de la Junta de Seguretat de Catalunya acordava marcar de prop els Mossos d’Esquadra en l’estratègia d’aturar el referèndum, amb una ofensiva compartida pel TSJC, la Fiscalia Superior de Catalunya i el Ministeri de l’Interior, amb el nomenament d’un coordinador policial, el guàrdia civil Diego Pérez de los Cobos. La decisió, també molt innovadora, obria una crisi institucional sense precedents i afeblia la lleialtat institucional establerta en el pacte post LOAPA de 1982 i deixaria el cos de Mossos d’Esquadra en una situació de control permanent per part de l’administració de l’Estat. De fet, la mateixa situació es va pràcticament repetir en la contenció i repressió de les manifestacions postsentència.
El cas dels Mossos era el preàmbul del que seria la gran ofensiva de retallar l’autogovern: l’aplicació per primera vegada des de 1978 de l’article 155 de la Constitució. Una decisió, aprovada pel Senat el mateix 27 d’octubre de 2017 després de la declaració d’independència, implicava la destitució de tot un govern i, a més, convertia en president de facto de la Generalitat Mariano Rajoy, que va delegar les competències en Soraya Sáenz de Santamaría. El Senat, amb el suport del PSOE i del PP, va intervenir el Govern i van convocar eleccions. La direcció política de cada conselleria va quedar en mans dels ministeris. La fórmula no s’havia utilitzat mai i va ser general per a tota la Generalitat. La intervenció va ser publicada al Butlletí Oficial de l’Estat (BOE) l’endemà mateix. La fórmula, ara per ara, és l’única vegada que s’ha utilitzat, malgrat que autonomies com Madrid van desobeir obertament la Moncloa durant la COVID-19 i es va sospesar la mesura per gestionar la crisi de la DANA al País Valencià. L’aplicació del 155 va servir per comprovar com era la seva aplicació pràctica i per demostrar que en menys de 30 minuts es podia arrabassar el poder polític d’una autonomia.
Europa i el GOIP
El judici del Procés també va modificar l’estratègia jurídico-política espanyola en l’àmbit europeu. El fet que Bèlgica, en primera instància, es negués a extradir els membres de l’exili -Carles Puigdemont, Lluís Puig i Toni Comín- i també Escòcia, en el cas de Clara Ponsatí, va obrir un debat intens sobre les euroordres i l’ús que en feia l’Estat espanyol. Un procediment que havia nascut en part esperonat pels governs de José María Aznar en la seva croada contra ETA. El seu ús en el cas català, però, no va ser tan efectiu. Ans al contrari, les respostes van ser negatives. Una situació que va despertar la ira de la judicatura espanyola contra jutges belgues, escocesos, italians, alemanys i francesos, i fora de la UE, amb Suïssa.
Però no seria la primera bufetada europea. Després de la sentència del Procés i la negativa de la sala penal del TS a permetre que Oriol Junqueras prengués l’acta del seu escó al Parlament Europeu, el TJUE va emetre un seriós advertiment a l’alta magistratura espanyola. Va ser la coneguda com a doctrina Junqueras, per la qual s’afirmava i es consolidava la tesi que un cop s’és elegit s’està protegit per la immunitat parlamentària. L’elecció de Junqueras havia estat prèvia a la sentència del Procés i va obrir el camí perquè Puigdemont i Comín –que no estaven condemnats perquè eren a l’exili i no se’ls havia pogut jutjar– poguessin recollir l’acta. Per tant, va ser un canvi jurisprudencial en benefici i defensa dels vots dels ciutadans, i més perquè la sentència del TJUE provenia de la qüestió prejudicial que havia presentat el mateix Manuel Marchena, president de la sala i del tribunal del Procés.
Aquella no seria la primera vegada que una instància judicial europea donaria la raó al sobiranisme. De moment, només n’hi ha hagut tres i totes del TJUE. La segona va ser la resposta a les qüestions prejudicials que va presentar Llarena en el cas Lluís Puig. Aleshores, la magistratura europea va establir un acrònim que pot ser clau en el futur de l’acció judicial espanyola contra l’independentisme, el GOIP. És a dir, el Grup Objectiu Identificable de Persones. Des d’aleshores, Llarena no va emetre cap ordre de detenció més i el GOIP, com a concepte, era la porta a les reivindicacions de discriminació del sistema legal espanyol cap als catalans. La tercera va ser l’aval de la llei d’amnistia del passat 16 de juliol que ha desencadenat amb l’aplicació, encara que entrebancada, de la llei de l’oblit penal per a grans casos com el del Tribunal de Comptes i de l’Audiència Nacional amb els CDR o bé l’amnistia dels condemnats del Procés per malversació. Tot i això, cal ressaltar que el Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) no ha donat la raó a l’independentisme en cap de les demandes presentades per part del sobiranisme, i en sumen gairebé una trentena. Ara resten pendents les demandes de l’exdiputat de la CUP Pau Juvillà i la demanda estrella, la que recorre contra la sentència del Procés.
Reformes, derogacions i baralles
Un altre dels efectes del Procés han estat els canvis en el Codi Penal. Més enllà de l’aprovació de l’indult per als condemnats a presó, que és una mesura més habitual, tot i que en aquest cas va obrir una sonada brega institucional entre el PSOE i la dreta extrema i extrema dreta i bona part de la judicatura i del ministeri fiscal. Posteriorment, hi va haver la derogació del delicte de sedició -que només s’havia aplicat dues vegades en els darrers 30 anys- i la reforma del delicte de desordres públics agreujats.
Però el punt de no retorn va ser l’aprovació de l’amnistia i la seva aplicació. El suport de la Fiscalia General de l’Estat, amb Álvaro García Ortiz, va passar factura a la institució, amb una fortíssima divisió interna, similar a la del Consell General del Poder Judicial. De fet, García Ortiz va ser inhabilitat amb un extravagant cas de revelació de secrets.
L’amnistia, però, ha anat més enllà amb una guerra oberta entre el TS i el TC, amb acusacions duríssimes entre les dues institucions que han deixat màcula en el sistema. Per una banda, el TC va ordenar aplicar l’amnistia carregant sense embuts contra la decisió de “reescriure” el delicte de sedició per esquivar l’aplicació de la llei. El Suprem no es va quedar curt acusant el TC d’envair competències judicials quan és un òrgan que té cura de la constitucionalitat i no de legalitat. Clar i català li retreia esberlar 40 anys de doctrina. Ha estat el darrer episodi de les cicatrius que ha deixat l’ofensiva contra el Procés per part de les institucions de l’Estat.
